Abans i després d’aquell llibre de Fuster

El sociòleg i historiador Xavier Ferré, allà per l’any 2001, ens aportà un llibre amb un títol força encertat: Abans i després de Nosaltres els Valencians. Es tractava de la versió de la seua tesi doctoral, al pròleg de la qual plantejava, com la seua una recerca tractava sobre la construcció de tota una xarxa civicopolítica i intel·lectual, que, d’alguna manera, expliqués els orígens de les bases socials i territorials d’actuació del valencianisme dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, tot assenyalant el destacat paper que en tal procés va tindré el llibre de Fuster, tot i que assenyalava que “aquest treball cultural i política de nacionalització dels valencians no s’inicia pas amb el paradigma de Joan Fuster del 1962, el llibre Nosaltres els valencians”.

Doncs des d’aquella represa, concretada en unes inicials elits, que van estar la base del treball de Ferré, ens situem ara davant d’una realitat més ampla, igualment, de desigual desenvolupament, especialment de caràcter territorial i social, dins la qual som. La meua visió de tal realitat, resultat d’allò que Ferré considerava “incipient voluntat de pertinença tant al País Valencià com a la resta de Països Catalans”, seria la de moviment cívic, plural, però amb uns trets comuns que de forma esquemàtica resumiria: identitat diferenciada, més enllà de les ficcions administratives, la llengua compartida amb el, Principat, les Illes, el Rosselló…, valors democràtics i progressistes, europeisme, tolerància, cultura activa i viva, assumpció de nous paradigmes ecològics, igualitaris i feministes.

Els professors Ariño Villarroya i Garcia Ferrando en un documentat estudi publicat el 2001, concloïen en l’existència una identitat dual valenciana, que es donava a nivell de persona i territori, ja que una part notable dels membres de la nostra societat es definien com a espanyols i valencians, la qual cosa explica el comportament electoral. El fet és, que l’existència d’un sentiment de ser una singularitat uneix a tot arreu del nostre territori a molt de personal. Cert que hi ha espais on eixe sentiment es reduït, o quasi inexistent, igualment que a les grans ciutat l’ús el valencià és limitat o residual. Quin serà el futur?

En factor prou revelador, dissortadament, de la nostra existència com moviment, el trobem en el gran “problema” que representem per la dreta, de forma que des de fa temps som el principal enèmic a batre. L’estratègia de la dreta, tant en l’oposició, com quan governa, es centra en la guerra contra el valencianisme en tant que moviment, i al seu cas en seu parlamentària. No cal insistir, amb el tàndem PP-VOX les coses estan clares.

En termes de praxi el cas valencià, el de la seua particularitat, no ha estat suficientment conegut a la resta de l’estat, manquen complicitats, aliances, articulació d’esforços conjunts. Eixe és un camp que correspon a la política del dia a dia, i que deu tindre unes perspectives a mitjà i llarg termini. Estarem a l’altura? La qüestió exigiria més debat i reflexió, vivim, però, temps d’improvisació, del mòbil, de les frases curtes, de les imatges.