Tens 0 productes a la teua cistella
L’Estrena al cap i casal de la pel·lícula “Los Golfos”, de Carlos Saura tingué lloc a un cine club, a principis dels anys seixanta, puix, com també passava amb el teatre, existien espais on podies assistir a espectacles que se n’eixien dels cercles comercials, així, al Club Universitari, als Col·legis Majors i als cineclubs, teníem la possibilitat d’assistir a lectures dramatitzades, representacions i projeccions de pel·lícules, que malgrat no estar prohibides eren crítiques o tenien continguts socials. Al cas de la “Los golfos” de Saura, entrenada l’any 1959 a escala estatal, cal remarcar que va arribar a València allà pel 1962, en concret va estar dins la programació del cine club que ocupava el que avui és l’Església de Sant Joan de l’Hospital, al Carrer Miracle, òbviament, en aquells moments l’església restava oculta per tàbics i estucs.
Doncs, assabentada la nostra colla – érem la gent de Diàleg- de l’estrena, decidirem assistir-hi i aprofitar l’ocasió. El format de les projeccions constava d’una introducció, que feia un senyor de cognom Carrasco, després venia la projecció, i al final venia un col·loqui sobre “el missatge” del film, aquesta darrera part la dirigia l’introductor, que solia orientar el debat en termes d’un cert cristianisme. El dia de l’estrena ens trobarem amb moltes cares conegudes, puix també hi eren un significat grup de cinèfils, pocs anys després fundarien la Cartellera Túria, juntament, amb membres del teatre universitari, i altres “progrés” del moment. Tres de nosaltres s’encarregarien d’encetar el torn d’intervencions: Josep Vicent Marqués, Lluís Aracil i jo mateix. A tal efecte, ens informàrem llegint alguna cosa, centrant-nos en la denúncia que feia Saura, a través del cine, de la misèria que existia ocultada pel Règim, per tant, calia que l’acte es transformés en clau antifranquista. Ens situaren al final de la sala, tan aviat es va obrir el torn de paraules, alçarem tots tres el braç. Un darrer altre, férem el nostre míting, va haver-hi aplaudiments i prou tensió, l’introductor, que era un home amb bona voluntat, es trobà desbordat i una mica confós. Recorde que eixirem eufòrics, des d’aleshores, continuaríem assistint a posteriors sessions tant d’eixe cine club com d’altre que existia al Col·legi dels Dominics, a la Gran Via del Marqués del Túria. Teníem vint anys, i sobre tots ganes de trencar el silenci imposat.Ara, el recent traspàs de Saura, m’ha fet recuperar aquest records.
Obres com “Los Golfos”, o també la lectura dramatitzada d'”Esquadra hacia la muerte” d’Alfonso Sastre en un col·legi major, o la funció al desaparegut Teatre Eslava del “Concierto de San Ovidio” de Buero Vallejo, van alimentar la nostra cultura i els sentiments de contestació i protesta. El cinema havia estat una eina. Sens dubte els mèrits de Saura van més enllà de l’anècdota, això no obstant, aquella pel·lícula marcà un camí, puix el seu director es va atrevir a trencar amb els silencis i va aconseguir que més gent ho intentés.
