Aquests dies de confinament

09/09/2020

És clar que aquests dies de confinament ens han agafat a tots per sorpresa i ens han obligat a una adaptació ràpida, quan no forçada, d’actuar, conviure i fer les coses, per a bé o per a mal; ens han posat a prova en diverses circumstàncies, també, com no, l’educativa.

Soc pare de dos xicots en edat escolar: el major, amb dèsset anys acabats de fer, cursa primer de batxillerat, i el menut, amb catorze complits en confinament, està fent segon d’ESO en un institut de Torrent. No sé si la meua és una família molt comuna, possiblement sí, amb tots els matisos i detalls que ens fan propis i ens diferencien de la resta de persones. A nosaltres, com a tothom, l’estat d’alerta ens vingué de sobte i partí la quotidianitat dels nostres costums, el treball, les relacions, els assumptes pendents i lʼassistència diària a classe dels xiquets. De la nit al matí ens trobàrem els quatre a casa: els nanos, que encara no nʼeren molt conscients, contents en un primer moment per la festa inesperada; la meua companya i jo, perplexos per la situació i amb un punt d’incertesa i inquietud per veure com evolucionaria la situació global de tot, de la pandèmia i de la societat. Ella, obligada a adaptar-se al teletreball; jo en un ERTO, en principi per a un mes.

Els primers dies varen ser caòtics per a tots a casa, sobretot per a la meua parella, professora i cap d’estudis d’una escola concertada a València. Estava constantment penjada a l’ordinador i al telèfon de trucada en trucada i de reunió en reunió, sense perspectiva d’aclarir en breu la manera d’organitzar i posar en marxa la resta de curs que els quedava per davant mentre tractava de combinar com millor podia les seues obligacions i la seua vida familiar.

Com és normal, el nostre institut anava també començant a rodar i a organitzar-se. A casa, tot fou molt confús en les primeres setmanes i l’obligació d’haver de funcionar pels mitjans informàtics ens va comportar no pocs problemes. Estem adaptats a ells en una funcionalitat prou bàsica i en funció de les coses que necessitem per qüestions laborals o les que usem per oci. Qualsevol novetat ens suposa un aprenentatge i un esforç, a uns més que a altres, és evident. En un primer moment anàrem rebent informació escolar, deures i paraules d’ànim per diferents camins, el correu de l’institut, Ítaca, Classroom o Aules, i haguérem de baixar, instal·lar i aprendre l’ús d’alguns programes adients per a les videoconferències, com puga ser el Meet, o bé d’altres diversos que ha usat el professorat en les seues assignatures.

Com deia, no tots ens conduïm amb la mateixa habilitat. Del fill major, possiblement més familiaritzat amb la tecnologia, no ens nʼhem assabentat; en canvi, al menut, li ha costat un temps de pràctica i error, com ens ha costat també als majors que hem procurat ajudar-lo.

Per una altra banda, tot i tenir dos ordinadors portàtils a casa –el de treball de la meua companya i el meu–, s’han produït molt a sovint coincidències temporals i físiques a l’hora d’haver d’utilitzar-los. No donàvem coll a fer les coses amb agilitat i optàrem finalment per fer un esforç i comprar un altre portàtil, cosa que si bé no teníem previst fer en el moment actual, ens va alleugerir els problemes.

A poc a poc anàrem passant del caos inicial i l’estranyesa de les classes on line i les videoconferències a una situació més còmoda; ja sabem de la facilitat humana per a acostumar-se a les novetats: ho férem tractant dʼestablir unes rutines i unes disciplines mínimes de funcionament que ens permeteren avançar a tots en el nostre dia a dia. En el cas dels xiquets, mantenir uns horaris, fer diàriament les tasques, consultar obligacions i novetats, fer un mínim d’exercici, mantenir presència en dinar i sopar, etc.

A nivell humà, crec que ens ha vingut bé. Normalment passem prou de temps junts en família i potser per això la convivència no ha estat especialment diferent. La meua parella continua en classes, reunions, trucades, videoconferències i la seua manera de treballar actual; jo vaig estar tres setmanes en l’ERTO i després a mitja jornada, però el fet dʼestar més temps a casa m’ha donat l’oportunitat de compartir el dia a dia de les seues activitats amb més freqüència que abans. Els xicons passaren de la sensació dels primers dies de cap de setmana llarg o vacances a un cert punt d’ansietat, fins que es varen anar acostumant al confinament i la pandèmia. De fet, i no hem sabut evitar-ho, han usat més les noves tecnologies, les maneres que ara tenen ells de relacionar-se amb els seus iguals i de passar bona part del seu temps d’oci. Crec que en aquest cas els han ajudat i han aconseguit que no estranyen tant el carrer i els amics com ens ha passat als més majors. No els vaig notar especialment angoixats les primeres setmanes, però quan ja ha vingut la calor i el bon oratge i s’ha començat a relaxar el confinament i ens ha permés una major presència social, sí que note que se’ls desperta la humanitat i necessiten la companyia dels seus amics.

Malgrat anar fent el que podem, educativament parlant des de casa, i el suport de la veu i la imatge que ens puga arribar des del professorat a la pantalla de l’ordinador, no podem obviar que lʼeducació és també el contacte, la socialització, el tracte humà de la convivència. L’aprenentatge, per a ser complet, necessita en essència la relació, perquè és així la vida, perquè no estem sols ni estem fets per a estar sols.

Hem viscut amb intensitat aquests dies, i em consta que tots, especialment els professionals de l’educació, han fet un gran esforç per a tirar endavant i fer les coses de la millor manera possible; però, tant de bo, tot el que hem passat, i el que encara ens resta, ens facen saber valorar tot el que tenim, que és molt i és bo.

Ja sabeu, continuem aprenent tots els dies. No és només una frase feta, és la condició humana del viure.