Ara mare!

Vergonya de fel escolteu

la roda del temps

empeny a cor que vol.

Miops i forassenyats

xafem sense mirament,

triem banalitats.

Mentrimentres ens

deixem portar i surem;

el vent s’emporta els tòfols.

 

El que és secundari efímer

sense suc, ens crida

captiva i empresona.

El que tenim a prop

important, càlid, éssers

els foradem passant

sense soroll, amb silenci.

 

Bastim penya-segats

on fa niu l’oblit

covem distància

Amb la misèria per ulleres

com qui sap distingir,

distingir-s’hi,

camina anys quinquennis,

decennis.

Mai baixa de la trona

crida i no l’escolten

cap ni un l’entén

ningú no l’estima.

 

Presumptuós irredempt

pres per l’ostentació

ignora presències singulars,

persones properes

deleroses de trobada.

 

La ignomínia se’l xupla,

envellit, el cor pansit

engul prepotència

cerca el plor.

El plor li fuig

el clam l’ofega;

anirà a quatre potes.

 

Pobre entre els pobres

a la gola d’un plec

ferit de solemnitat

i, amb foc al cap

buscarà misericòrdia.

No podrà rescabalar ningú

la marxa enrere no entra!

 

Anys i panys, tararot

de per vida

amb ulleres brutes

trastocat, però a gust

segueix va… continua

els anys el prenen

i esdevé assenyat.

 

Ara?; ara mare!