Ara sí, cap al Missal valencià

Aquest era el títol de l’article dels capellans valencians Alexandre Alapont i August Monzon, publicat a Levante-EMV l’11 de gener de 2010, ara fa tretze anys, en què aquests preveres expressaven la seua esperança de veure publicat aviat el Missal valencià.

En el seu text, Alapont i Monzon es congratulaven pel nou arquebisbe de València, Carlos Osoro, ja que en la seua primera homilia «donà mostres inequívoques del seu apreci pastoral pel valencià», cosa que havia «fet reviscolar les esperances de resoldre una qüestió enquistada a l’Església».

Alexandre Alapont i August Monzon ens recordaven «la riquíssima producció religiosa medieval» que tenim els valencians, fins a la publicació del Llibre del Poble de Déu, aprovat pels bisbes de les diòcesis valencianes» i que, per cert, mai no ha estat derogat. Aquest text «es va convertir en blanc d’atacs injusts i violents», davant el silenci còmplice i covard dels bisbes de València, que mai no van defensar un text que tots els bisbes del País Valencià havien aprovat.

Alapont i Monzon (i cal que insistim en això encara) ens recordaven el «Dictamen del Consell Valencià de Cultura» de 1998 de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que tenia (i encara té) la «competència exclusiva per a establir la normativa del valencià» (davant entitats secessionistes en relació a la nostra llengua), «la qual han de seguir totes les institucions públiques (art. 6, 20 i 41 de l’Estatut d’Autonomia)».

En el mateix article, aquests dos preveres ens feien memòria també que, mentre que la Santa Seu publicava «la tercera edició del Missal romà», havia arribat l’hora (recorde que l’article és de 2010) «de confeccionar el Missal valencià com a llibre d’altar definitiu».

I perquè ho tinguen present els dos bisbes de València que encara viuen, el «2002, la Comissió de Textos Religiosos de l’AVL féu arribar als bisbes la versió íntegra i consensuada del Missal, que fou aprovat pel Ple, per dèneu vots a favor i una abstenció, amb vista a la seua revisió i tramitació canònica».

L’article de Monzon i Alapont també recordava als bisbes valencians que «els cristians valencianoparlants hi tenim un dret irrenunciable reconegut, ja fa més de quaranta anys, pel Concili Vaticà II». I per això l’article ressenyava que «el poble nàmbya, a Zimbabwe, amb 20.000 catòlics sobre una població de 120.000 habitants, compta amb els seus propis textos», traduïts per cert per mossén Alexandre Alapont en els anys que estigué a l’Àfrica.

Confie que amb el nou arquebisbe, Enric Benavent, tinguem aviat el Missal valencià, tan necessari per a la celebració de l’Eucaristia, i no passe el mateix que va passar amb els arquebisbes García-Gasco, Osoro i Cañizares.