Ara, va de bo

La història fa viure fets i situacions que no són fàcils de digerir per a algunes persones, i els mateixos fets són motiu de felicitat per a altres. La democràcia té aquestes coses: fa perdre el govern de la Generalitat als grups polítics del Botànic i deixen oberta la porta a la dreta extrema i l’altra. Es podia pensar que això no passaria mai, i, ves per on, ha passat, i ben passat.

Amb tots els governs cal ser crítics. Saó ho ha sigut tota la vida, i continuarem. Si es busquen les causes de la derrota «Almansa 2.0» sense tenir massa coneixements de sociologia, per una banda, la dreta, tota, la de Franco també, ha estat motivada per anar a votar i fer fora el govern que va viure i administrar tal vegada millor que cap altra comunitat autònoma, entre altres coses, la pandèmia. I no s’han parat a pensar en totes les millores socials que s’han aconseguit en aquests anys, en aquests huit anys. Tenien, i tenen, un objectiu únic que està per damunt de qualsevol altra cosa: cal fer fora el Govern del Botànic primer i el del filoterrorista de Pedro Sánchez, després.

L’esquerra, amb tota la seua amplitud ideològica, tenen el costum de pensar, d’analitzar, de ser crítics en les coses que es fan, o no, en la gestió del govern. I com que no estic d’acord en com s’ha gestionat el plurilingüisme, o com no s’ha avançat en la normalització de la llengua, o no s’ha aprovat la reciprocitat entre els mitjans de comunicació que utilitzen la mateixa llengua…, doncs, em pensaré si vaig a votar o no. Aquesta és una de les diferències fonamentals entre la dreta i l’esquerra. Els primers saben quin és el seu enemic, el que volen fer fora; la resta és accessori, ja es modificarà. Els segons s’ho pensen i, de vegades, la seua coherència personal els impedeix de votar aquelles opcions que no han fet tot el que calia. Cert és també que la desaparició del panorama polític ha fet possible que la dreta, que no té cap cordó sanitari que vaja més enllà d’aconseguir el poder, estiga tocant ja la cadira d’alcalde o alcaldessa i estiga a les portes d’entrar al Palau de la Generalitat, amb torero inclòs.

Ara, però, i més que mai, cal mantindre la calma i incrementar el paper de la societat civil per a intentar que no es facen massa passes enrere i organitzar, com més coses millor, perquè qui governe –siga a València, a Alacant, a Elx, a la diputació– note que hi ha respostes al carrer i en tots els àmbits de la societat. No els poden eixir debades les retallades a la llengua, a la cultura, a la sanitat, als serveis socials, a les llibertats. I fora bo, també, tindre clar que cal anar a votar, sempre, i ara més que mai. Al mes de juliol hi ha un altre procés electoral que mai no s’ha de donar per guanyat o perdut. Si jo no vote, votaran per mi.