Ara ve el calvari

Superada la investidura, ara ve el calvari de Pedro Sánchez. Com sempre, ha superat amb molta facilitat tots els entrebancs amb què s’ha trobat o amb què l’han empaitat, i ha deixat en evidència que és impassible, un resistent nat o que va nàixer amb una flor al cul, tornant a guanyar la investidura, com jo ja havia pronosticat. Molts amics m’advertien que jo pintava massa fàcil que Junts i PSOE acabarien pactant; em deien que molts socialistes no se’n refien de Puigdemont ni dels nacionalistes i també que a molts independentistes els passa el mateix amb Sánchez i els socialistes. En política, però, malfiar-se els uns dels altres és normal, fins i tot és bo i recomanable; jo mateix, que era i sóc voluntariós i bon xic, també tenia i tinc els meus dubtes sobre els comportaments dels uns i dels altres, però cal donar un vot de confiança als partits que han mantingut el pacte de progrés fins avui i continuaré fent-ho, perquè està clar que l’alternativa al pacte que s’ha signat és un tenebrós i perillós govern de PP-VOX (que jo dic el PEPOX). Tots els partits parlamentaris pensen el mateix al respecte, inclosos Junts per Catalunya (abans CiU) i PNB, que històricament havien pactat amb Aznar i amb Raxoi. Ara s’han negat a fer-ho i la investidura l’ha guanyada Sánchez i no Feijóo, i encara més, jo pense que el pacte de progrés durarà tota la legislatura, en contra del que prediuen algunes bruixes tertulianes (sicàries del PP).

El secret perquè duren els pactes és que siguen eficaços i pragmàtics, que cada partit tinga i mantinga la seua parcel•la de protagonisme i que funcionen els mecanismes de control mancomunats. Les suspicàcies i desconfiances internes, si n’hi ha, són més positives que negatives, a condició que es queden en casa i mai isquen al carrer (a la premsa). En açò tinc l’experiència del pacte que vaig propiciar a Silla, de 1999 a 2007, entre Compromís (que aleshores era el Bloc), Esquerra Unida, Unió Valenciana i el PP, amb alcaldes sols d’EU i del BLOC (que era jo). El pacte funcionà durant els vuit anys que he dit, els quatre partits férem la nostra feina, tots estàvem satisfets i el poble també. L’oposició, que era el PSOE i els Verds, organitzaren sonores protestes fins que es cansaren i ja està, la sang no arribà al riu. Ara aconselle deixar que es cansen els fatxes que van al carrer Ferraz. A Silla exposaven un taüt els dies de mercat, anunciant que ens quedava no res per a petar.

Ara tindrem un nou govern, que serà la continuïtat de l’anterior, o siga més experimentat. Pedro Sánchez, amb 179 vots, ha superat el nombre de vots per ser investit a la primera i li n’han sobrat 3 vots. Els vots en contra, o siga els del PP, Vox i un diputat navarrés, han estat 171. Malgrat que Feijóo intentà capgirar Puigdemont (Junts), el PNB i Coalició Canària, prometent-los el cel si el votaven, fracassà i fins i tot ha intentat obtenir vots de trànsfugues socialistes, sense cap èxit, malgrat que els populars són especialistes a corrompre, però Feijóo no nasqué amb cap flor al cul, pot ser que amb una flor de cactus.

El fracàs dels franquistes els ha tret de polleguera i fet embogir tant que, antidemocràticament, s’han dedicat a enervar els ànims i les passions dels seus votants i joves d’afinitat ideològica, empotinant-los a no acceptar els resultats electorals, ni l’amnistia. Per altra banda, han iniciat una allau d’accions judicials i parlamentàries ací i a Europa, per endarrerir i posar dificultats a l’aprovació de la llei de l’amnistia, i ho fan de la manera més filibustera possible. Exactament, han volgut seguir els mateixos passos que Trump als EUA, Bolsonaro al Brasil… i com feren a Espanya quan perderen les eleccions de 1936, el rei fugí a Roma i Franco, l’exèrcit, els partits feixistes, l’Església catòlica i la burgesia, amb l’ajuda de Hitler i Mussolini, provocaren la tràgica guerra civil.

Feijóo i el PP s’han posat en un terreny molt perillós, negant la legitimitat de la llei d’amnistia. Abascal i Vox també la legitimitat del triomf de Sánchez. Ambdós partits han encés el carrer, amb la col•laboració de grups feixistes, alguns nazis, llançant llambordes, tanques metàl•liques, bengales, coets i ampolles, cremant contenidors i banderes catalanes, escridassant les autoritats, fins i tot la monarquia (Felipe Masón, defiende la nación), la mateixa Constitució (la constitución destruye la nación, deia una enorme pancarta), cantant el caralsol braç en alt, insultant la policia nacional i les autonomies, mentre un sector dels avalotats resava el rosari en mig de la brega. La dreta espanyola és així d’esperpèntica i ridícula. Un cert nombre de jutges també col•laboren a la revolta i cal suposar que en la legislatura que s’inicia, quan es renove el Consell General del Poder Judicial, els faran entrar en raó. Algun bisbe s’ha manifestat, també, en contra de l’amnistia, com algunes de les organitzacions d’empresaris… C’est l’Espagne.

En aquest conglomerat fatxa només faltava la irrupció d’uns zombis de procedència socialista, encapçalats per Felipe González i algun baró amb cara de formatge agre i altres no tan estridents, però també zombis. Curiosament, a aquests fantasmes sols els defensen els fatxes. Malgrat la por que volen fer, jo crec que aquests personatges, eixits de la nit de Halloween, no tenen tanta importància, perquè el graner dels vots socialistes, sumaristes, podemites i independentistes no són ni els fatxes, ni els bisbes, ni les patronals..

Arribats en aquest punt de la reflexió, se m’ocorre dir que la política bruta que saben fer els franquistes és així i tant com la corrupció que han protagonitzat i protagonitzen. I el més curiós és que la turba amb què omplin els carrers de Madrid, han derivat la ràbia, crits i insults contra Sánchez i Puigdemont, ara contra la monarquia, la policia nacional, la Constitució i contra el mateix PP. Quin esperpent, senyor Feijóo, el que tenen organitzat a Madrid! Vosté, malgrat tot el que s’ha esforçat, ho té malament, però, i per això li recomane que es prepare a rebre tot d’hòsties. Vosté ha perdut les eleccions, ha fet el ridícul i ha caigut en mans de Vox i això no li ho perdonarà el seu partit perquè li explique la seua experiència. De tota manera açò no ha acabat, perquè ara ve el calvari de Sánchez a qui estan capficats a torpedinar, a més de tot el que hem dit, també amb les «genialitats» de la intel•lectual Ayuso, com l’ha definida Sánchez (la l.D.A, segons Wyoming). Ja veurem, que diuen els cecs.