Tens 0 productes a la teua cistella
Fotografia de Paula Moliner Brau.
No sé si era la lluna roja, el pegàs enlairat o els 25.000 cors cantant a l’uníson que l’Estadi Ciutat de València va acollir el dissabte 26 de juliol, però el multitudinari concert del grup musical Arde Bogotá va ser catàrtic.
La màgica nit del dissabte ja prometia quan Michael Foster encetava el concert com a teloner d’Arde Bogotá. Aquest jove és un cantautor d’origen hispà-britànic, amb un estil musical que fusiona el pop, el folk i el rock anglosaxó. La seua inconfusible veu, acompanyada d’una captivadora banda, va ser la que va amenitzar l’inici de la jornada.
Les hores van passar volant i, de sobte, la banda provinent de Cartagena, Arde Bogotá, va pujar a l’imponent escenari. Un pegàs com a símbol mitològic, una escenografia que recreava un road trip i, al fons, una lluna roja que presidia la nit. ‘Bona nit, València!’, clamava el cantant principal, Antonio García. Amb ell, Pepe Esteban al baix, Jota Mercader a la bateria, Dani Sánchez amb els seus riffs i la viva imatge d’artista de rock amb Pedro Quesada com a guitarrista de suport per aquesta gira completaven la formació.
La primera volta que Arde Bogotá van vindre a València va ser en 2019 a la Sala Wah Wah (actualment desapareguda), actuant per a cinc persones. Tres anys després tornaven a la ciutat per fer una actuació accidentada al festival Love To Rock, ja que el concert va acabar amb un diluvi sobtós i uns trons de fons com auguri de l’èxit i el magnetisme del grup.
La seua tornada a València ha estat distinta. Amb la cançó ‘Veneno’ començava la nit: ‘Grabé tus iniciales, a fuego en mi lengua’. El públic, apassionat, ho corejava tot com si foren un membre més del grup. Una de les claus de l’èxit d’Arde Bogotá és el rollazo d’estrella del rock que desprén el seu cantant, tot acompanyat d’una potent veu per cantar unes dramàtiques lletres. A més a més, és molt fàcil connectar amb el públic quan es reflecteix agraïment, bé siga per comprar les entrades o per assistir als concerts i celebrar junts la vida, l’amor i el dolor.
El vincle que es va crear va fer que Antonio relatés amb naturalitat una anècdota. Va mencionar a un fan valencià que, després de la DANA del passat 29 d’octubre de 2024, arran d’assistir a un concert de la banda de Cartagena es va animar a restaurar la casa dels seus pares. De nou, torna a estar present el poder de la música i la seua capacitat de resistència, trets que ells mateixos clamen en les seues lletres: ‘Si la felicidad se escapa, bailaré con el dolor’.
Immediatament, sona una versió d’‘Exoplaneta’ que no va fer justícia a la preciosa versió original. Però la catarsi col·lectiva va arribar amb ‘La Torre Picasso’, un single que s’escorre de les normes de la indústria musical amb una durada de deu minuts (tot i que es queden curts). La metàfora de la torre es materialitza amb una torre de llums, i el públic va cantar fins a enderrocar aquest símbol de la vida adulta, de la societat que ens oprimeix, de les obligacions que ens aclaparen, d’un futur grisós…
El road trip es recrea amb l’aparició d’un sortidor de gasolina, element del seu darrer àlbum ‘Cowboys de la A3‘ (Sony Music España, 2023), el qual els ha catapultat a l’èxit del panorama musical internacional. L’arrancada d’aquest disc va ser amb ‘Flores de Venganza’ i l’èxit ‘Que vida tan dura’, entre altres. Aquesta última és sens dubte la cançó amb la qual més s’identifica un públic ben divers, tant generacionalment com en estils de vida, que troba en la seua música un punt de trobada, una mena de terreny comú on les etiquetes deixen de pesar.
Un dels moments més memorables fou l’aparició d’un octet de corda per interpretar ‘Virtud y Castigo’, ‘Flor de la Mancha’, ‘Copilotos’ i ‘La Salvación’. Romanticisme, dramatisme i emoció a flor de pell. Tot i això, l’acústica de l’estadi no va acabar d’encaixar amb aquesta delicada combinació. Un repte que la banda haurà de tindre en compte, especialment ara que actuar en sales o escenaris íntims sembla cada vegada més llunyà.
Finalment, ‘Antiaéreo’ i ‘Cariño’ amb el seu ‘ven a bailar’ van ressonar tancant un espectacular concert. Els Arde Bogotá no sols van incendiar l’Estadi Ciutat de València, sinó que van oferir una experiència catàrtica, una purificació col·lectiva. Sort que la vida és un poquet menys dura en un concert d‘Arde Bogotá.
