Arengant ex cathedra

Pepa Úbeda. Escriptora

De vegades, en recalar en territoris forasters, poden venir-se’n avall informacions tingudes per certes. Potser provinguin de notícies interessades. Potser, si no consultem testimoniatges més neutrals, se’ns escapi a causa d’això més d’una experiència viatgera única. És el que em va passar en visitar maig passat l’Alt Karabagh. A causa de la manipulació de reconeguts mitjans de comunicació internacionals sobre el seu conflicte bèl·lic. No en parlaré ací, però; una revista de viatges d’àmbit nacional en té l’exclusiva.

Ara bé, sí que puc enraonar de troballes que em van sobtar una mica. En vagarejar un parell de setmanes per Armènia, la seva suposada cosina-germana, i relacionades amb conjuntures pertanyents a distints àmbits. És allò que ens permet de concloure que, sovint, bé alguns “dels nostres” , bé alguns mass media de casa nostra ens “arenguen” en qualitat de portaveus infal·libles.

Recordo que, ja a mitjan dels setanta, reflexionaven sobre nacionalisme dos professors valencians, d’Història Moderna i Contemporània respectivament, de la Facultat de Filosofia i Lletres –com se’n deia llavors– de la Universitat de València. Profetitzaven que la URSS desapareixeria per l’embranzida que estaven començant a prendre les diverses “nacions” que en formaven part. S’avançaven, doncs, al que en predirien “experts” mundials amb posterioritat. I això que la universitat espanyola no destaca precisament per reflexions especialment brillants. Per això em va desconcertar encara més que els armenis amb qui vaig fer-la petar fa uns mesos em digueren que tant de bo si poguessin tornar a viure sota la fèrula de la URSS. Començo a pensar si no deu ser que la humanitat canvia de parer a bastament i de manera inesgotable. L’interessant és saber per què ho fa i, per damunt de tot, qui ho fa o vol que ho fem els altres.

Motius per canviar-ne, en tenim un munt. Tots ells raonables vistos des de fora. I amb una voluntat per part de qui observa d’intentar ser-hi imparcial, és clar. Suggeridors, a més, a l’hora de reflexionar-hi.

Com els armenis, també nosaltres tenim mòbils per defensar una opció o una altra en qualsevol marc. Me’n vénen al cap ara mateix uns quants. Si pare esment en els meus germans del nord, per exemple, no fa massa hi va haver allò del posicionament de la CUP davant JUNTS PEL SÍ. I, també, els darrers projectes culturals que vol dur endavant l’Ajuntament de Barcelona –en la meva opinió, mal entesos per alguns que escridassen força i que ofeguen la veu d’altri. O de si és convenient o no que la seva batllessa vagi –i quina hi deu ser la seva finalitat– a la “mani” de l’ANC el proper 11 de setembre. I, sobretot, resulta ben revelador fixar-se en qui ho diu, com ho diu i per què se suposa que ho diu.

Reparem uns minuts en els mitjans de comunicació. N’hi ha, normalment els qui més suport reben dels poders fàctics, que són els que més hi opinen i els que més incongruències i incoherències solen produir. A tot arreu. No importa l’estat, el país, la nació, la regió, el territori o la llengua del personal mediàtic que ho faci. I la pocavergonya que hi manifesten en canviar de criteri i ràpidament quan reben el manament dels seus guardians. És a dir, dels qui els mantenen dalt de tot. D’immediat, es pot saber qui els passa les garrofes i per què.

Tornem de nou i per un moment a la senyora batllessa del cap i casal català. Els defensors i promotors de l’independentisme en diuen que els seus membres són tolerants, respectuosos, animosos (i mil profitosos –per a ells– adjectius més). Doncs, si són així, cosa de la qual no tinc per què dubtar, per què n’hi ha que volen xiular-li a la senyora batllessa si va a la manifestació?

I després està la temptació d’establir paral·lelismes entre circumstàncies amb orígens i evolucions diferents. Les tesis nacionalistes en són un. Cal anar-hi amb compte. Els mots poden anar carregats per la inconseqüència, la imprudència o el dimoni. O, tal vegada, pels mitjans de comunicació sostinguts pels qui tallen el bacallà. Aquells que tenen la supremacia econòmica, social i política certa i que cobegen un estatus altre i millor que aquell que tenen en l’actualitat. En alguns casos, aquell que van obtenir sota el franquisme. No pas rebut per la gràcia de Déu o del dictador del qual van ser necessaris suports.

En qualsevol cas, allò que més ens pot perjudicar, al personal del país, és constatar que els qui manen, els de tots nosaltres, d’ací i d’allà, empren com a instrument uns poders mediàtics en absolut honestos. I amb una pretesa defensa dels interessos reals de la població, siguin independentistes, pro-referèndum o cap de les dues tendències anteriors.