Arguments i legislacions entorn de l’avortament

Qui hauria de decidir els fills que les dones porten al món? Haurien de ser els metges, els jutges, comitès en salvaguarda de la moral o tal vegada els homes que van estar implicats en la concepció? Quina legitimitat podria tenir algú per a imposar a una dona avortar quan ella ha decidit tenir el seu fill? Potser la superpoblació mundial, les poques perspectives de futur que en alguns països avui s’ofereixen als xiquets o fins i tot la salvaguarda de la pròpia salut de la dona? I al contrari? Quina legitimitat podria tenir l’Estat per a prohibir a una dona avortar? Tal vegada que l’embaràs no va ser el fruit de la violència sinó d’una relació sexual volguda, que les seues condicions socioeconòmiques són suficients per a mantenir un xiquet o simplement la baixa natalitat en el país?

Segurament, el lector tinga ja des de fa temps una resposta a aquests interrogants, no debades la polèmica sobre l’avortament ha acompanyat, amb major o menor intensitat, la societat espanyola al llarg de dècades i diferents legislacions. I, no obstant això, no podem donar el debat per tancat; d’una banda, perquè el pas del temps no ha fet desaparèixer la realitat de l’avortament en la nostra societat, i per una altra perquè vivim un temps en què els drets més bàsics es posen en dubte i no queda més remei que tornar a lluitar per cadascun d’ells, també per l’autonomia de les dones o per la protecció de la vida humana.

La discussió és complexa i està plena de matisos, encara que no resulta difícil identificar els arguments base de les diferents formes en què els Estats regulen la interrupció voluntària de l’embaràs. Sens dubte, el primer argument és el que dóna fonament a les normatives més restrictives, a la prohibició general d’interrupció de l’embaràs en qualsevol supòsit i amb poques o cap excepció Em referisc a la consideració del no nascut (el fetus, l’embrió, fins i tot l’òvul fecundat) com una persona humana. Es tracta d’un argument que sembla lògicament conduir a la prohibició de l’avortament i, per descomptat, amb molts més mitjans i mesures dels que se solen utilitzar en les diferents legislacions modernes sobre aquest tema. A Europa, però, bé perquè el legislador exclou aquest argument per a fonamentar les seues limitacions a l’avortament, bé perquè no s’ho pren de debò, encara que hipòcritament ho sostinga, no és fàcil trobar una regulació de la prohibició de l’avortament conseqüent amb un pressupòsit de tal força. I és que si estem davant la vida d’una persona, d’un xiquet, difícilment podrem trobar raons que justifiquen la seua mort. Semblaria absurd apel·lar a l’equilibri psíquic de la dona, a la seua fragilitat socioeconòmica, al·legar que l’embaràs ha sigut el producte d’una violació o, fins i tot, que la seua continuació posarà en perill la vida de la dona. Si el fetus és una persona, cap d’aquestes raons és suficient per a justificar un homicidi.

Certament, hi ha alguna cosa en aquest raonament que xoca amb algunes de les nostres conviccions més íntimes. Determinar quan s’inicia la vida és una qüestió difícil, fins i tot per als metges, i això no obstant, i malgrat la seua complexitat, sembla que tots coincidim en una idea, o potser siga només una intuïció, que ens permet diferenciar entre els fetus, els embrions i les persones; idea que fa comprensible que tants governs que prohibeixen l’avortament toleren àmpliament l’incompliment de tal prohibició. La idea o la intuïció que no és igual una dona que avorta que una dona que mata el seu fill, que no es pateix igual per un avortament espontani que davant la mort d’un fill. De fet, a Europa no són admissibles les regulacions que trobem en alguns països d’Amèrica Llatina com Xile, El Salvador o Nicaragua, on fins i tot l’avortament terapèutic (dirigit a salvar la vida de la mare) està prohibit.

En realitat, no és necessari refermar la personalitat de l’òvul fecundat, de l’embrió o del fetus, per a defensar restriccions jurídiques sobre l’avortament, o fins i tot la seua absoluta prohibició; semblaria suficient sostenir la protecció del valor de la vida en qualsevol dels seus estadis o d’aqueix principi de vida humana, que és l’òvul fecundat, únic i irrepetible. Tampoc per a defensar la legitimitat de l’avortament sembla necessari negar que l’embrió o el fetus constitueix una promesa de vida humana i que sobre ells s’inverteixen sovint sentiments i esperances.

Justament, partint de la protecció del valor de la vida humana s’han justificat les normatives que permeten l’avortament només en alguns supòsits excepcionals i que giren entorn de l’argument, no ja de la personalitat del fetus, sinó de la situació de necessitat en què es podria trobar la dona gestant. Estaríem davant una postura jurídica intermèdia entre la radical prohibició de la interrupció de l’embaràs i la seua liberalització. En aquest cas, l’avortament voluntari sense més seria una acció immoral que no podria deixar d’aparèixer en el codi penal. Però, en la mesura en què un ordenament jurídic no pot exigir a les dones un comportament heroic, en algunes situacions límit, allí on tenir un fill posara objectivament en perill l’equilibri psicològic o la salut física de les dones, l’acció d’avortar no seria condemnable.

En altres paraules, existirien unes condicions suficients per a portar un fill al món (quan hi concórreguen, no seria legítim l’avortament i no hauria de ser legal) i unes condicions objectives en què resulta evident que la gestació i la maternitat resultarien una càrrega insuperable, ací es permetria a la dona decidir. Caldria preguntar-se, no obstant això, si realment existeixen tals «condicions objectives», si podem valorar la capacitat per a afrontar un embaràs o la maternitat des de fora, des del que nosaltres considerem que és suportable o no per a una dona embarassada. Resulta molt difícil jutjar sentiments o desitjos; tampoc sembla que el dret els puga imposar. Si considerem que hi ha situacions en què no es pot condemnar una dona per avortar, abans que intentar tipificar-les hauríem de permetre a les dones que expressen la seua decisió, en la mesura en què són elles les que es troben en la millor posició per a valorar el seu present i el seu futur com a mares.

L’especial relació que s’estableix entre el fetus i la mare és una relació única, un procés que implica tot l’equilibri psiquicofísic de la dona. La naturalesa ha donat a les dones la capacitat de procrear i una llarga tradició de sexisme, transversal a totes les cultures; les ha consagrades com a principals encarregades de la cura dels xiquets. Les dones, sovint soles, fan possible que els xiquets arriben a l’edat adulta tant en els països pobres com en els països del primer món. Que el costós procés del creixement dels xiquets descanse sobre l’esquena de les dones és una dada de sobres coneguda i, no obstant açò, pocs són els països que poden oferir un sistema de sosteniment adequat per a aquest treball femení tradicional. Sovint, el naixement i l’atenció dels fills és un tasca que desenvolupen les dones contra l’adversitat, i, encara que aquesta realitat siga incontestable, encara avui alguns actors polítics dubten de la capacitat de les dones per a decidir per elles mateixes. Així, considerar que és l’Estat qui ha de regular la capacitat de generar de les dones a través d’un tractament punitiu o d’un sistema de permisos no és més que l’expressió del pertinaç desconeixement de l’estatut de subjectes autònoms i plenament morals de les dones, a les quals no se’ls hauria de confiar la tutela de la vida.

Però, ¿com refermar la llibertat de les dones, la seua autonomia com a subjectes morals i no desatendre la protecció de la vida com quelcom valuós en si mateix? O dit d’una altra manera: ¿quin tractament jurídic obtindríem d’aqueixa doble preocupació? Crec que un Estat o una societat preocupada per protegir la vida pot pretendre legítimament reduir el nombre d’avortaments i alhora permetre que les dones decidisquen sobre el seu present i el seu futur. En aquest sentit, el dret comparat ens indica quins són els sistemes on s’ha aconseguit aquesta pretensió sense minvar els drets de les dones. Sistemes com, per exemple, l’holandès, on es combina una educació sexual primerenca, que abans que banalitzar les relacions sexuals intenta desenvolupar una actitud responsable, amb un sosteniment socioeconòmic adequat de les mares, amb una protecció dels drets de la infància i, en definitiva, amb una llei de terminis que, respectant la decisió de la dona de no continuar amb el seu embaràs, recondueix els avortaments a un període de temps en què el fetus clarament no seria viable fóra de l’úter matern. Normatives pensades, totes elles, per a defensar amb eficàcia la lliure maternitat.

Cristina García Pascual. Professora de Filosofia del Dret a la UV

Article publicat al Quadern del nº 398, corresponent a novembre de 2014

Imatge: Agencia Sinc