Aritmètica i idees

Manuel Alcaraz, allà pel 2006, en un curt, però sucós assaig, assenyalava com el discurs valencianista estava molt allunyat de la realitat valenciana, afegint que les qüestions identitàries eren el centre de les preocupacions, però que s’hauria d’interessar-se també pels models de vertebració del territori, que integren infraestructures, sistemes de ciutats, sistemes logístics, etc; així com esbossar una proposta integrada d’un nou espai públic valencià”, tot i seguit, afegint com la referència indefugible de la política és el poder, i, per això mateix, ens emplaçava a infiltrar-se al sistema polític social, sense esperar pureses, i sense reeditar “idealismes ingenus”, jugant activament al reformisme i al pacte (Reflexions crítiques sobre valencianisme i política. Quaderns d’Orientació Valencianista).

Aquesta reflexió es va concretar al 2015, quan el  valencianisme polític, de ser un element resistent, passà a la gestió de la vida quotidiana i a “les realitats”, mitjançant el Pacte del Botànic.

La legislatura passada fou, doncs, banc de proves, tant pel valencianisme progressista, l’esquerra reformista, com per a la ciutadania. La nostra autonomia, amb les seues insuficiències, possibilità espais de gestió i atenció a les necessitats de la societat valenciana, una societat diversa i amb diferents percepcions de la identitat. Podem recordar com fites: aturar la corrupció, afrontar el model productiu, les finances, la crisi industrial, el model urbanístic i de ciutat, les polítiques d’igualtat, la dependència….

És cert però, com demanava Alcaraz, els pactes s’han complit amb alguna que altra dificultat. Quatre anys no donen per a alçar les campanes al vol, allò que s’ha evidenciat ha estat la voluntat de millora i canvi, i una línia d’entesa a seguir.

Després del 28 d’abril la perspectiva està més clara. De moment, però, l’atenció es situa en l’aritmètica, en les quotes de poder, en funció dels resultats electorals, mireu si més no els titulars i comentaris que circulen. No és aquesta una qüestió sobre la qual puc opinar, les meues preocupacions van en altra línia, diguem-ne paral·lela: les idees, les propostes. Estem a les portes de la continuïtat d’una experiència plural, en la qual estan cridats a participar demòcrates, valencianistes i alternatius. Doncs bé, cal parlar de síntesi, o convergència d’idees compatibles. Pensant en això, vindria al cas considerar si els electors tenim algun paper, o si tot es va a reduir a un acord per les altures.

Hem dipositat un vot. Cal, però, desenvolupar els continguts, obrir debats, o alguna mena de participació. Estem d’acord amb el paper dels instruments representatius, com són els partits, ara bé, els electors que hi podem fer? Un nou estil, una nova forma de fer les coses, resultaria desitjable. La reedició del Botànic té obertes prous possibilitats i una podria ser fer un pas endavant en el sentit que he assenyalat.