Arquitectura: una qüestió d’entorn?

«L’arquitectura –diu l’escola alemanya de la Gestalt– és una taca sobre un fons». És a dir, percebem un edifici sempre contextualitzat en el seu entorn genuí, que el defineix. S’estableix llavors una relació entre l’arquitectura i el seu àmbit: cap dels dos no tenen sentit sense l’altre. Així, fóra impensable imaginar el Panteó de Roma sense la Piazza della Rotonda que el precedeix, per exemple. Què passa, però, quan edifici i entorn no s’abracen?

Amb el desenvolupisme franquista i amb la posterior arribada de la democràcia, a València es va promocionar el creixement econòmic i demogràfic per damunt de la conservació d’un patrimoni i del seu entorn urbà, pràcticament invariables amb el pas dels segles. És molt comú trobar per molts barris –abans pobles– de la ciutat de València els campanars de les antigues esglésies envoltats de blocs i torres de vivendes que els superen iradament en alçària i amplària. Antics punts de referència visual i acústica per als veïns, ara es troben ofegats i sense la importància amb què foren construïts: han perdut el seu propi sentit.

D’exemples, desgraciadament, n’hi ha molts. Només creuar el pont dels Serrans i deixar darrere les portes, la nostra atenció és captada per un bloc de 14 altures al costat de l’emblemàtica església de Santa Mònica, del segle XVII, amb el seu campanar obra de Goerlich. Bàsicament, ens han privat de la imatge que milers de valencians han pogut veure durant segles. Un cas similar és el de l’església i campanar de Sant Valer a Russafa, el dels miramars del Cabanyal de principis de segle, o el del carrer del Trinquet de Cavallers i la plaça de Nàpols i Sicília, indigerible per al barri de Ciutat Vella on s’ubica.

No obstant això, no cal perdre la fe en l’arquitectura i en les noves tendències, de llenguatge contemporani però molt més respectuoses amb l’entorn. L’edifici Casa i Estudi al Carme, a la plaça de Pere Borrego i Galindo, n’és un excel·lent exemple. O la Casa AYM a Benimaclet, experimental però d’inserció discreta, elegant i totalment respectuosa amb el teixit antic del carrer. També n’hi ha de dotacionals: el MUVIM i el seu jardí, que aconseguí regenerar l’antic hospital després de l’abandó i els estúpids enderrocaments dels 60, la intervenció a la plaça de l’Almoina, que permet conèixer les arrels romanes de la ciutat sense cobrar més protagonisme que les mateixes ruïnes… o el Teatre El Musical del Cabanyal, que, sense cridar l’atenció externament, genera un magnífic auditori al seu interior.

Tot plegat, amb els nous corrents i amb una legislació molt més sòlida, tenim un horitzó positiu. La intervenció urbanística és com la cirurgia: cal tallar, connectar, inserir elements en el teixit no sols solucionant el problema inicial, sinó sense generar-ne de nous que puguen deteriorar altres parts o provocar fins i tot el rebuig de la peça. El temps dirà.

Fernando Camallonga. Arquitecte

Article publicat al nº 410, corresponent a desembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar