Tens 0 productes a la teua cistella
Fotograma de la pel·lícula ‘Arrugas’.
Un dels temes per més delicats i del que evitem parlar les persones, és sense cap dubte, la vellesa o fer-se majors. No obstant això, l’autor de còmic valencià, Paco Roca, amb la seua novel·la gràfica Arrugas (2007), ens anima a fer una profunda reflexió sobre aquesta etapa de la vida amb una història carregada de sensibilitat, versemblança i humanitat. Amb una honestedat brutal i alhora delicada, Arrugas ens confronta davant l’Alzheimer i la solitud dels nostres majors en una societat que els té completament oblidats i deixats a la seua pròpia sort a qui, paradoxalment, està perdent els seus records. Aquest emocionant i commovedor relat va ser adaptat en 2011 al cinema d’animació sota el mateix títol, consolidant-se com una autèntica obra mestra en ambdós mitjans.
La novel·la gràfica: un llenç d’emocions
L’obra de l’autor de còmic, Paco Roca, és coneguda per la seua habilitat per captar la quotidianitat i convertir-la en una cosa profundament emocional, en Arrugas trobem una de les seues obres més íntimes i colpidores. La novel·la gràfica segueix la vida d’Emilio, un antic executiu bancari que, després dels primers símptomes de l’Alzheimer, és ingressat en una residència de majors. Allí, coneixerà a altres residents, com Miguel, un home cínic i despreocupat que es converteix en el seu amic i guia en aquest nou món.
L’estructura de l’obra és senzilla però molt efectiva. En les il·lustracions amb un traçat net de línia clara i un ús mesurat dels colors, Paco Roca transmet la fragilitat i la vulnerabilitat de l’estat mental dels seus personatges. La narració és vista des del punt de vista del seu protagonista, Emilio, on nosaltres com a lectors ens endinsem en la seua confusa ment i podem compartir els seus sentiments de pèrdua i d’aïllament. Els records se superposen amb la realitat, i la narrativa manifesta la lluita del protagonista per mantindre el control de la seua memòria i per aferrar-se a la seua identitat.
Un dels encerts de la novel·la gràfica és la seua capacitat per abordar temes profundament tràgics sense caure en una cursileria o sentimentalisme barat. L’obra s’acosta a l’Alzheimer d’una manera respectuosa i compassiva, mostrant no sols el dolor i l’amargura de la pèrdua dels records, sinó també la dignitat que encara resideix en aquells que pateixen la malaltia. La història es desplega amb humor subtil, moments de tendresa, però també amb una colpidora tristesa que mai se sent forçada, sinó que fluix naturalment de les situacions quotidianes i de les interaccions entre els personatges.
Els personatges secundaris també juguen un paper important en la història, cadascun representa diferents fases de l’envelliment i la malaltia. Roca, dota a aquests personatges d’una tridimensionalitat i no cau en l’error que siguen una mera caricatura de la vellesa, aquests personatges són éssers humans que han viscut vides plenes i que ara s’enfronten el seu crepuscle. Arrugas no és només la història d’Emilio, sinó també una reflexió més ampla sobre com tractem els nostres majors i com enfrontem col·lectivament la realitat de l’envelliment.
L’adaptació cinematogràfica: la delicadesa del moviment
En l’any 2011 va arribar l’adaptació cinematogràfica sota la direcció d’Ignacio Ferreras, en una adaptació que va respectar fidelment l’esperit de l’obra original. A priori, adaptar una novel·la gràfica tan carregada de sensibilitat no va ser una tasca fàcil, però la pel·lícula va aconseguir respectar l’atmosfera del treball de Roca, alhora que va afegir noves capes de significats gràcies al recurs de l’animació.
Un altre dels grans encerts de l’adaptació cinematogràfica va ser l’elecció de fer una animació tradicional en dues dimensions, que va aportar un to de melangia i humanitat a la història. Aquesta tècnica, amb línies clares i uns colors pastel, evoquen la fragilitat de la memòria i la vida dels personatges, fent accentuar els moments de confusió i els moments de lucidesa del protagonista. L’animació en Arrugas no busca impressionar amb efectes espectaculars, sinó acompanyar els personatges en la seua travessia emocional de manera subtil i empàtica.
La pel·lícula, igual que la novel·la gràfica, se centra en les relacions entre els personatges i en els xicotets detalls que construeixen les seues vides quotidianes. Els temps pausats, les mirades, els silencis, cobren una nova dimensió en la pantalla, on la música i els efectes de so afegeixen profunditat a l’experiència. La banda sonora, composta per Nani García, juga un paper essencial, acompanyant els moments de melancolia i esperança amb una sensibilitat que es percep orgànica i mai intrusiva.
Ignacio Ferreras i el seu equip de guionistes (entre els quals es trobava el mateix Paco Roca) van aconseguir mantindre la fidelitat al material original, adaptant la història sense perdre la seua essència, però també afegint xicotets matisos que enriqueixen la narrativa. Un dels canvis més significatius és el major desenvolupament d’alguns personatges secundaris, que en la pel·lícula adquireixen més protagonisme i permeten explorar amb major profunditat les diferents perspectives sobre la vellesa.
Un enfocament humanista sobre la tercera edat
Ja siga en la novel·la gràfica com en la seua adaptació en la pantalla gran, Arrugas és brillant pel seu humanisme. L’obra no es limita a ser un retrat sobre l’Alzheimer, sinó que ens confronta a temes com fer-se vell o de com la nostra societat tracta els nostres majors. Un colp de puny en l’estómac per mirar de front una realitat on les persones majors pateixen d’abandomanet, marginació o simplement són ignorats o oblidats.
En Arrugas, la residència de majors es converteix en un microcosmos on es reflecteixen les tensions de la nostra relació amb el pas del temps. Els personatges enfronten l’envelliment de diferents maneres: alguns amb resignació, altres amb rebel·lia, i alguns amb una negació profunda del que és inevitable. Aquest enfocament múltiple permet una reflexió més rica i complexa sobre la vellesa, on no hi ha respostes fàcils ni solucions màgiques.
L’obra també planteja preguntes incòmodes sobre com gestionem col·lectivament la tercera edat. És just apartar els nostres majors en residències quan ja no poden valdre’s per si mateixos? Quin paper juga la família en la cura dels majors? Arrugas no pretén oferir respostes definitives, però convida a la reflexió i al diàleg.
El llegat d’Arrugas
Arrugas ha sigut reconeguda tant en l’àmbit del còmic com en el cinematogràfic. La novel·la gràfica va obtindre el Premi Nacional de Còmic, mentre que la pel·lícula va ser reconeguda amb dos premis Goya, incloent-hi el de millor pel·lícula d’animació. Aquests reconeixements no sols destaquen la qualitat artística de l’obra, sinó també la importància de la temàtica que tracta.
El que fa d’aquesta obra per al que la llig o la veu és la seua capacitat per a connectar amb el públic d’una manera profunda i sincera. El pas del temps, la malaltia, la pèrdua d’identitat, són temes que ens toquen a tots d’una manera o altra, i Paco Roca, amb la seua obra, ens ofereix una oportunitat per a empatitzar amb aquells que estan travessant eixes etapes de la vida.
Per finalitzar, Arrugas és una obra sobre la dignitat humana, la història ens recorda que cada vida té un valor intrínsec i mereix viure amb tot l’amor, decència i respecte fins al final. Aquesta és la veritable bellesa de Arrugas: la seua capacitat per a trobar llum en els racons més foscos de la vida i recordar-nos que, en la nostra vulnerabilitat, continuem sent profundament humans.
