Albert Londres. L’art del reportatge

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: El jueu errant ha arribat

Autor: Albert Londres. Traducció de Susanna Fosch

Any: 2025

Editorial: Afers

 

En la major part de les literatures europees, incloent-hi la nostra, el periodisme ha estat la matriu de la modernitat literària. Només cal recordar que els Petits poemes en prosa de Charles Baudelaire van aparèixer primer a la premsa quotidiana, Le Figaro, Le Petit parisien, entre d’altres; i que la figura del Flâneur apareix alhora que el Chroniqueur, un periodista amb mirada més poètica que centrat en l’estricta actualitat dels fets diversos. En aquell final de segle també sorgeix una nova forma periodística, el reportatge, i una figura, el reporter, que també ha tingut des de començament del segle passat una gran importància en l’evolució de la literatura europea —penseu en els nostres Josep Pla, Agustí Calvet o Eugeni Xammar.

Però és un altre cop en la literatura francesa on trobem les primeres figures que marquen aquest punt d’inflexió en la prosa moderna i contemporània. I Albert Londres un dels seus principals impulsors. Mentre el chroniqueur fixa la seva mirada en allò poètic, el reporter es fixa en els moments de perill que albira, i s’hi llença a la seva persecució, quadern en mà.

Així, en Dante n’avait rient vu (1924) Londres s’endinsa en l’inframon de les penitenciaries militars franceses de les guerres colonials i de la Primera Guerra Mundial, i tanca el llibre amb un escrit —una mena de «J’accuse!»— adreçat al ministre de la Guerra demanant la seva eliminació; en Le Chemin de Buenos Aires (1927) no dubta a explorar els racons més foscos de la capital argentina per explicar com els emigrants polonesos regentaven la Traite des blanchees, és a dir, la prostitució. En el llibre que ens ocupa Le juif errant est arrivé (1930), publicat poc després que la Societé des Nations i les potències victorioses van decidir, tal com insisteix Paul Mousset en la biografia Albert Londres. L’aventure du grand reportatge, ubicar a Palestina i Jerusalem —territori àrab— un espai perquè els jueus d’Europa s’hi puguin establir, de manera que cap allà van encaminar-se els jueus que, com en la desintegració de l’Imperi austro-hongarès, fugien no només de l’antisemitisme sinó també de la misèria de l’est d’Europa, especialment a Galítsia, Polònia i Ucraïna.

Londres comença el seu reportatge amb la narració del moment en què capta la seva atenció un «personatge extravagant» que troba en un vaixell que salpa de Calais a Dover, anomenats «maleters» pel tipus de viatger que els emprava, i que descriu amb una gran minuciositat: «L’única cosa blanca que duia eren els mitjons; la resta de la seva persona era tota negra. El barret, en els bons temps en què el feltre li lluïa, devia havers estat dur; però ara era més aviat tou. I tanmateix aquest tarot constituïa l’única peça europea del seu vestuari. Una llarga levita desbotonada i que feia funció de sobretot deixava veure una altra levita un xic verda que un cordó cansat subjectava a la cintura. L’individu duia una barba exagerada, però el fort eren dos blens de cabells que, escapant-se-li del famós barret, li penjaven curosament arrissats, a l’alçada de les orelles. Era un jueu, que els anglesos miraven esbalaïts». En canvi, Londres hi veia alguna cosa semblant al que veu passar el narrador de «The man of the Crowd», el relat d’Edgar Alan Poe que va ser el precedent del Flâneur baudelerià, un individu que és tot ell una interrogació que decideix deixar la taula del Cafè i sortir a seguir-lo per tota la ciutat. En el cas de Londres, per tot Europa: és el primer dels reportatges que publicaria a Le petit parisien; el començament del reportatge, però també del relat; perquè Londres és també un dels creadors del reportatge narratiu.

En total van ser 27 articles que continuen l’observació d’aquell jueu, dels jueus a Europa en el moment decisiu, impulsat per Theodor Herzl el 1897 amb L’Estat dels jueus —n’hi ha traducció catalana de Gustau Muñoz a PUV—, d’emigrar cap a Palestina; a aquesta figura també dedica un article i, com bé assenyala Josep Gisbert en l’epíleg, és un dels punts de partida, al costat de les decisions errònies de les potències guanyadores de la Primera i la Segona Guerra Mundial, de la situació actual entre Israel i Palestina. Des de l’escena inicial a Londres, el narrador ressegueix les passes i cuites dels jueus a Europa per Txecoslovàquia, Rússia, Bucovina i, evidentment, Galítsia —on havia començat a desintegrar-se, al tombant de segle, l’Imperi austrohongarès.

Fins i tot pot veure’s com el mateix periodista esdevé errant: «Me’n vaig a agafar el tren. Deixo el món civilitzat i baixo a la terra dels guetos». És encara al cor d’Europa, a la Rússia que dubta ser europea, on el troba, el jueu errant: «He trobat el jueu errant. Caminava pels carpats, una mica més enllà del poble de Volovets. Com que les botes eren foradades, veies que els mitjons també ho eren. Un caftà ajustat a la cintura el vestia del coll als turmells. Sobre la cabellera negra, un barret ample i pla d’on s’escapaven dos tirabuixons pulcres rematava la silueta llegendària». És molt interessant resseguir l’itinerari europeu d’aquesta recerca; a Praga anota: «Hi venia a saludar el cementiri jueu i la sinagoga. Són els testimonis més antics de la vida d’Israel a Europa. A l’entrada de les regions dels guetos, són les dues grans fites de la vida messiànica d’Occident». Precisament aquesta consciència europea del jueu errant permet recordar dues coses molt importants: que l’intent d’extermini dels jueus per part del nazisme era, també, la destrucció d’una part central de la cultura europea, i que la temptació d’esborrar les textures jueves en la literatura europea, com va fer Ernst Robert Curtius en el seu clàssic Literatura europea i edat mitjana llatina (1948) —tal com va desvelar Rosa Lida de Malkiel en una mítica ressenya d’aquell llibre—, és també un crim contra la humanitat.

Precisament per això és molt interessant veure com el darrer capítol, «Jueu errant, has arribat?», obre una interrogant: «Els sepulcres dels pares són ara a Père-Lachaise. En els nostres temps prosaics, el sionisme, vist de la Place de la Bourse, sembla l’obra d’un bromista dolent. És París-Israel que parla. La seva opinió no és la meva. L’ideal, en determinats casos, no és útil, ho sé. Tampoc no ens mengem les flors amb què guarnim la taula!» Cal tenir present que París és una ciutat amb una important presència jueva, però que França va ser l’escenari del primer episodi d’antisemitisme d’Estat: l’Afer Dreyfus. Les darreres frases del reportatge són ben explícites: «Ja era hora!, em vaig dir, finalment ho han entès. Mentre no es descuidin d’ofegar el seu excés d’orgull, tot anirà bé després. És una profecia? El jueu errant ha arribat? Per què no?» És un final una mica crític, potser; però ben enraonat.

Finalment, cal assenyalar la magnífica traducció i anotació de Susanna Fosch, i l’evidència que la col·lecció «Narratives» de l’editorial Afers està consolidant-se amb un perfil molt poc habitual en el camp editorial català: relats amb textures d’assaig històric com els llibres de Piotor Smolar, Marguerite Duras, Xavier Serra o Montserrat Corretger estan creant un catàleg doblement interessant.

Revista núm. 513, pàgs. 56-57. Maig 2025.