Títol: De l’art i els seus contextos. Franquisme, exili republicà i restauració monàrquica.
Autor: Narcís Selles Rigat
Editorial: Editorial Afers
Any: 2024
La resignificació, que depèn de l’hegemonia política o, per contra, de la capacitat de resposta popular, és una constant en la història de les societats. La ideologia dominant del present dicta el criteri –la memòria– del passat. La historicitat del discurs conté una autonomia interna que, al capdavall, resta inserida en una concepció del món. La biografia intel·lectual de l’artista depèn del temps polític viscut. De l’art i els seus contextos analitza sistemàticament com la concepció estètica es relaciona amb el sistema cultural.
L’autor de l’estudi, que va defensar, com a tesi doctoral, una esplèndida biografia intel·lectual del crític i epistemòleg (de l’art) d’Alexandre Cirici, assumeix fructíferament un mètode de treball i de valoració –un criteri, vaja– contraposat al formalisme acadèmic present. Selles, encara adscrit al materialisme històric, projectat en Bourdieu i Raymond Williams, presenta, en l’assaig que ens ocupa, l’aplicació d’un model contextualitzador de l’obra d’art. La vinculació entre paràmetre estètic dominant i joc de poder és un binomi que –projectat en el concepte de ‘camp’, o suma de factorts que condicionen la creació estètica– ajuda a comprendre no solament la poètica en un marc històric determinat: la vinculació entre art i poder dissenya el marc del discurs historiogràfic entorn de la historicitat de la història de l’art. Narcís Selles estableix, amb fonament, un estat de la qüestió pel que fa a les concepcions historiogràfiques que predominen en la interpretació d’artistes, obres i períodes.
De manera minuciosa pel que fa a la intensitat conceptual, els tres capítols que conformen el volum –primer franquisme, diàspora republicana i reforma postfranquista– situen intencionalitats i pretextos que expliquen les escriptures de la història de l’art. La historiografia –la història de la història– és, potser, la disciplina on els criteris ideològics apareixen de manera més explícita. Criteris que se signifiquen a l’hora de discriminar un enfocament o l’altre; aportar una interpretació o l’altra; centrar –o minoritzar– episodis o concepcions; consagrar canons, o, com es diu ara, ‘resignificar-los’ (forma postmoderna de desfiguració de referents civils mobilitzadors). L’assagista adverteix el lector d’aquests condicionaments i dels paranys que subjauen en recerques pretesament objectives.
A les disciplines humanes-i-socials, però també en les cientificotècniques, existeix un doble condicionament: el pes de la metodologia de l’objecte de l’estudi i el condicionament polític i ideològic del moment en què es fa una recerca. La pinça ‘anàlisi interna-camp polític’ és un denominador que es concreta a cada capítol del volum. El cas d’alguns pintors de la diàspora, que arribaren a mostrar dues formes de capteniment (règim/exili) és un cas significatiu. Tota recerca és condicionada.
L’autor pren una actitud clara a l’hora d’assenyalar que existiren diferents graus de ‘franquisme’ dins el primer franquisme, que alguns historiadors qualifiquen de ‘francofalangisme’ i Selles de feixisme. I sí, el període 1939-1952 apuntat a l’assaig obeeix a la fase més clara de feixisme que tingué el franquisme. El sincretisme del primer franquisme, o acoblament entre franquisme i falangisme, explica les modulacions internes de la primera etapa de l’estat espanyol després de 1939. Unes modulacions que, en una propera recerca pendent de Selles, continuïn constatar-se en l’etapa 1959-1975. Precisament, el darrer capítol de l’assaig estableix el context polític i cultural que defineix la situació vigent d’escissió individualista del subjecte en un paratge postmodern i cosmopolita (recordem el colonialisme de la Movida madrileña, oporutament críticat, tal com exposa Selles, per Alexandre Cirici) ¿El viratge iniciat els darrers cinquanta-dos anys: de l’ ‘art i compromís’ a l’art per l’art’ (només suposadament desideologitzat), ha de tenir, potser alguns enclavaments amb la primera modernització tardofranquista? En aquest punt, i cap al final del darrer capítol, l’autor aprecia oportunament que aqueix viratge és present en disciplines que tenen punts de connexió amb l’art: la literatura i la filosofia. Les adequacions polítiques i institucionals del discurs segons interessos de la nova elit intel·lectual –en connivència amb el tecno capitalisme vigent– expliquen en bona part l’evaporació de les cultures polítiques d’esquerra institucionalitzades: han acabat inserides en la lògica de les corporacions econòmiques de l’estat. A fi d’esbrinar les relacions i les modulacions del discurs ideològic entorn de les estètiques, i ateses les relacions entre el primer i el tercer capítol, que són els que aporten més força intel·lectual al volum, Narcís Selles podria, tal vegada, confegir una anàlisi que expliqués les vinculacions entre el tardofranquisme i el postfranquisme.
L’interès de l’estudi objecte de comentari rau en la situació de les ideologies estètiques en l’àmbit de la metamorfosi del model d’estat, sigui franquista, tardofranquista o monàrquic. Una aportació destacada de l’estudi és, doncs, mostrar el contrast entre el camaleonisme de forces progressistes (PSC-PSOE) i la resistència –hi ha crides del llibre que poden, ben dé, esdevenir capítols– de sectors marxistes (de l’ecologisme polític a l’independentisme).
El lector que no hagi aprofundit en el pensament estètic podrà comprendre amb aquesta obra –que hauria de ser lectura de referència en l’assignatura universitària ‘metodologia de les ciències socials’– que totes les actituds artístiques i intel·lectuals contenen una dimensió –fonamental– politicoideològica. L’art que té la pretensió de ser “neutre” és profundament ideològic. Qualsevol creació humana pren partit. L’engany de no prendre partit (o ‘posar-se de perfil’) és prendre partit. Tots els imaginaris de l’art són polítics. Per tot plegat, l’assaig de Narcís Selles és radical: va a l’arrel del problema.