Art urbà

Peu de foto: Mural al carrer de Llíria, al barri del Carme

Fa uns dies, uns joves –o no tan joves, els trenta anys llargs em comencen a canviar la perspectiva– pintaven un mural en la paret que protegeix el solar de davant de ma casa. Un d’ells, ben concentrat amb la brotxa, tenia una conversa entretallada amb una jove –o no tant– que els observava. «Saps què és l’escriptura automàtica? Jo faig el mateix, pintura automàtica», afirmava. I així, en efecte, es deixava anar en una composició lenta, expansiva i, sens dubte, amb vocació artística. No vull parlar ara de les persones que ratllen portes i murs amb signatures ràpides, esbossades amb esprai, sinó d’aquelles que fan un autèntic exercici de composició, d’ús del color, d’experimentació tècnica i de creació de discurs gràfic i social. Al cap d’uns minuts, va aparéixer un altre col·lega i es van posar a raonar sobre la «moda» de l’art urbà a València. «Abans havíem de pintar de manera clandestina i ara mola el que fem», deia.

El cas és que tenen raó. D’un temps ençà, diferents empreses de guies turístics ofereixen rutes pels carrers de València, en especial del Carme, per a visitar els murals d’uns quants artistes que han aconseguit donar personalitat a les cases abandonades i als solars de la part més antiga de la ciutat. Pense en les grans fotografies, ja mítiques, de Luis Montolio, les quals, penjades de parets mitgeres, capten personatges del barri o fins i tot figures tan conegudes com la mateixa Rosita Amores. O en l’omnipresent David de Limón, qui va omplir la ciutat amb la seua signatura i ara pinta uns curiosos ninges negres que arriben a combinar-se, en obres col·lectives o barrejades, amb l’hiperrealisme de Xolaca, les dones de tres ulls de Chiquitín, els retrats de La Nena Wapa, els ecos manga de Deih o les acolorides xiquetes de Julieta. L’art urbà s’accepta socialment: Escif –artífex de composicions carregades de crítica social– s’ha encarregat del gran mural que ocupa la paret de darrere de l’IVAM (on ara estan construint un jardí), tot un exemple d’aquesta dinàmica d’institucionalització relativa. I, lentament, es converteix també en objecte de consum: botigues com ara La Vespa Roja, del carrer de la Bosseria, o Atypical València, del carrer dels Cavallers, ofereixen roba i elements decoratius que representen algunes d’aquestes creacions. La dinàmica és coneguda i en absolut nova. Totes les formes d’expressió alternativa entren, d’alguna manera, en els circuits oficials, cosa que obliga a repensar-les i a buscar estratègies per a recuperar-ne el caràcter transgressor, combatiu fins i tot.

No tenim prou distància per a saber com influirà aquesta onada artística en la percepció de la ciutat, ni quin futur li espera. Encara costa destriar el gra de la palla i entendre quines són les dinàmiques de fons d’un fenomen tan ric i suggestiu com el que estem experimentant a València. A València i més enllà, perquè gràcies a les xarxes socials, on alguns d’aquests artistes són molt actius (quasi tots tenen perfil a Instagram), el seu treball es projecta arreu del món i entra en diàleg amb fenòmens semblants d’altres punts d’Europa i de la resta del planeta. L’art urbà, així, esdevé un punt d’intersecció entre allò local i allò global, entre l’expressió alternativa i la seua institucionalització, entre l’amateurisme i l’acadèmia, entre la insubmissió i el producte comercial. Només per això ja mereix la nostra atenció i, si pot ser de tant en tant, la nostra perplexitat.