‘L’artiste’

Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com

 La primera vegada que vaig saber que Joan Ribó seria el candidat de Compromís a l’Alcaldia de València fou, fa ja set o huit anys, mitjançant una mirada i mig somriure amb el cap cot d’un polític que aleshores era regidor i ara és també diputat. Estava en una reunió en un poble del Camp de Túria, parlant de medi ambient i agricultura, i després d’una estona embolicats amb ordenances i cartografia, algú preguntà: «Ie, això de València com va?».

Aleshores, l’avui diputat va fer un moviment imperceptible de barbeta, va apartar la mirada dels papers i va dir: «Estem parlant amb l’artiste». A la pregunta de qui era, la resposta fou: «L’artiste només pot ser ell». Poc després vaig saber que la figura que no tenia nom era Joan Ribó. I, certament, el buit de projecció política de l’espai polític que representava el segon Compromís –valencianista, ecologista i d’esquerres– era esfereïdor. Després d’unes eleccions, les de 2007, a les quals ni tan sols es presentà com a tal, integrant-se el Bloc en la llista del PSPV-PSOE a la ciutat de València (en una decisió que seria de ben segur controvertida i dolorosa a nivell intern), el futur no era esperançador.

Tots sabíem que sense València no hi hauria canvi al país, però més encara: sense sumar més vots al cap i casal no hi hauria manera de derrocar la fortalesa inexpugnable de l’encara avui en actiu Rita Barberá. El desastre electoral no fou només del Bloc, sinó també d’una Esquerra Unida que va veure com es quedava fora per primera vegada del consistori municipal.

Justament per això l’alegria que es visqué al 2011 no podia, ni havia de ser menys, a ca’n Compromís. Havien passat de zero a tres regidors, superaven EUPV, que també, afortunadament, tornava a entrar a l’ajuntament. Però Rita hi romania. Rita governava, i amb majoria absoluta. No hi havia encara forma de lligar l’ascens de Compromís (que també havia tret uns excel·lents resultats en l’àmbit autonòmic) amb la caiguda de la dreta.

Quatre anys més tard, el resultat va evidenciar que les coses s’havien fet bé. Que l’artiste Ribó, retornat amb vigor inusitat del seu retir polític, havia aprofitat totes i cadascuna de les escletxes que li havia brindat el desgavell popular, la inacció d’uns i la mediocritat d’altres. Amb un equip heterogeni, però raonablement ben quallat, havia aconseguit posicionar la seua valència enfront de la de Barberá, enfrontant els models i obligant a escollir. La València de Compromís era verda, amable, festiva i renovada; la de Barberá, opaca, amb pudor de roba vella, en blanc i negre i plena de fum i soroll. Si un habitant de la ciutat pensava en quina urbs volia habitar, tan sols se li oferien dos opcions al maig passat: Barberá o Ribó. La resta eren millores graduals, fum i boira o bones intencions sense model ni sustent.

Al març de 2015 (fa ja un any, no em diran vostés que el temps no passa volant…) em vaig apostar, per Twitter, un sopar a la taverna japonesa Tora que Joan Ribó seria alcalde. Enmig de la broma i el retuit fàcil de compromiseros, vaig detectar encara una certa incredulitat. Com si la progressió (de zero a alcalde en huit anys) fóra un escenari que no es podia esmentar, per si s’esberlava com un plat delicadíssim de vidre de Bohèmia.

El dia, però, en què em vaig convéncer per complet que Joan Ribó seria el meu alcalde –i el de 700.000 persones més– fou poc abans de tancar campanya a la plaça de la Mare de Déu. Jo venia d’una trobada informal de tuitaires amb Mònica Oltra –i és que les xarxes socials han estat puntal de la campanya electoral–, i poc després ella i el de Manresa tenien un fòrum obert a la plaça. Sense barrera amb el públic, assegut en un tamboret i amb el micro a la mà, Ribó anava responent tot allò que li plantejaven els assistents, sense circumloquis ni evasives. Qüestions domèstiques, assumptes de futur, temes sense importància o elements clau per a una ciutat: feia igual què era, la resposta de Ribó sempre pareixia honesta, propera, senzilla. Més encara: se li notava que gaudia de la proximitat ciutadana, al contrari que aquells polítics que es passegen pel mercat per imperatiu electoral i sense abandonar la ganyota rígida del somriure impostat.

Ribó, aquell dia, va demostrar que tenia fusta d’alcalde. Quantes falles aguantarà sense cremar, això ja és una altra cosa; a l’artiste, li queda ara el més complicat per davant: plasmar eixa València que li balla al cap, i que a poc a poc va deixant intuir. Traslladar els mapes als carrers, les maquetes a la realitat, el verd al ciment. Tocarà evitar també la sempiterna temptació de la comandeta i les capelletes, la subjectivitat de la modernitat pròpia i els espills de conte de fades. No serà una feina fàcil –s’endevinen ja tensions, internes i externes, al si del govern municipal–, però serà sens dubte estimulant.

A l’artiste, li queda molta corda i unes quantes funcions. Acomoden-se.

Article publicat al nº 413, corresponent a març de 2016. Ací pots fer-te amb un exemplar