Arts escèniques, una professió de risc

04/02/2021

Si hui mateix, un dia qualsevol de la segona onada pandèmica, consultes la cartellera cultural, sembla que tot funciona amb normalitat: els teatres i cinemes programen els dies habituals (potser més aviat que abans, pel toc de queda), els pobles amb programació regular continuen programant… Sí, tot sembla funcionar amb normalitat, però res de més equívoc: la normalitat, més que nova, és anòmala; si als pobles i sales públiques de les ciutats es continua programant és per la tasca dels treballadors i treballadores de la cultura i per la voluntat dels i de les governants amb ganes de veure tornar a funcionar l’engranatge ciutadà, i, en el cas de les sales privades, es continua programant per l’esperit de resistència propi d’una professió acostumada a les pitjors situacions durant molt de temps i són els primers que acusen les crisis siguen del signe que siguen…

I encara així, quan les xifres de la COVID empitjoren, són molts els governs que tanquen i/o suspenen la programació cultural, tot i saber que la cultura és un dels àmbits més segurs actualment i que cap brot s’ha produït en un espectacle cultural. També és cert que els espais culturals són en gran part de propietat municipal i els ajuntaments tenen competència per a poder tancar-los o suspendre l’activitat, coses que no poden fer amb els bars i locals nocturns… Però, tot i això i la reducció de l’aforament al 50 %, és en gran part gràcies als espais públics d’exhibició cultural que els i les professionals de les arts escèniques, la música i els audiovisuals puguen encara mantindre les seues estructures i una economia de subsistència.

En el cas de les sales privades, amb la reducció d’aforament, és gairebé miraculós que puguen mantindre les portes obertes. Amb un preu mitjà per entrada d’entre 12 i 18 euros, han de mantindre d’una banda la sala, amb les despeses normals de qualsevol negoci i repartir-les (normalment al 50 %), i d’altra banda la companyia, amb despeses del personal de gira (actors i actrius, ballarins i ballarines, cos tècnic) però també la producció (temps d’assajos, autories, direcció, escenografia, distribució, impostos…). Amb tot això, pot pensar algú que encara pot haver-hi beneficis? És cert que hi ha ajudes, tant autonòmiques com estatals, però poques i tarden a arribar.

I, mentrestant, les companyies i els grups, reinventant-se per enèsima vegada, no deixen de produir nous espectacles, d’adaptar els que tenen a les noves dificultats. En definitiva, d’intentar sobreviure en un món amb circumstàncies encara més adverses de les habituals; res que no estiguen acostumats a fer, però encara una mica més difícil, fet que els converteix en professió d’alt risc.

Cal, doncs, felicitar les autoritats que continuen apostant per la programació, cal agrair la declaració de la Cultura com a bé essencial, però, senyores i senyors que governen: cal anar una mica més enllà. Cal reforçar les ajudes, cal programar molta cultura, molt d’art. Cal retornar a la gent de la cultura tot el que ens han donat abans, després i durant el confinament i tenir sempre present que un poble sense cultura està condemnat a l’oblit i la foscor.