Artur Àlvarez canta 10 poetes contemporanis

A parer meu, mai en la història de la música i la literatura del nostre petit país, s’havia comptat amb un nombre tan important de poetes i músics amb una qualitat i un saber fer tan notable com l’actual. Podríem fer un llarga llista amb els noms dels nostres cantautors, Miquel Gil, Carles Dènia, Joan Amèric, Feliu Ventura, Pau Alabajos, Andreu Valor, Clara Andrés, Òscar Briz, Abraham Rivas, Ona nua, Tomàs de los Santos, Borja Penalba i Mireia Vives, Carles Pastor, Aitana Ferrer, Rafa Xambó, Daniel Rosell, Àlvar Carpi, Rafael Estrada, Carles Enguix, Sergi Contri, Bertomeu, Eva Gómez, Anselm Martí, Eva Dénia, Garri Campanillo, Doctor Dropo, Josep Lluís Notari, Ivan Brull… Aquesta petita edat d’or de la música en valencià, també de la poesia amb diverses generacions de poetes en plena maduresa creativa, es veu amagada, ignorada quan no menyspreada per gran part de la societat valenciana. Cap dels mitjans de comunicació de massa privats, que en realitat són els amos del ball, mai no han estat per la tasca de difondre la música i la literatura en valencià; si alguna vegada han posat algun granet de sorra, ha estat més aviat per menysprear-la i soterrar-la amb l’excusa que el públic no les reclama. Arribat aquest punt, doncs, tot i la qualitat i quantitat de versos i música que a hores d’ara es fa al País Valencià, qui s’hi dedica, obligat per les circumstàncies socials i culturals, ha de sobreviure sovint exercint una economia d’autarquia per a poder dur endavant els seus projectes.

Aquesta llarga introducció s’ajusta fil per randa al darrer treball del cantautor i poeta castellonenc, Artur Àlvarez i Boix (1957) Artur Àlvarez canta 10 poetes contemporanis. 10 poetes que són Manel Alonso, Gràcia Jiménez, Berna Blanch, Alba Fluixà, Josep Porcar, Francesca Mompó, Susanna Lliberós, Maria Carme Arnau, Àngels Moreno i Vicent Penya. Poetes contemporanis que recullen la qualitat, quantitat i vitalitat de l’actual poesia valenciana. I si abans també he citat les paraules autarquia i supervivència, d’això, doncs, Artur Àlvarez en té molta lletra menuda apresa. Sobretot de supervivència, i hi afegiria constància. Vull dir, Artur Àlvarez no és precisament cap nouvingut en el panorama musical valencià. Des de la seua primera actuació en públic en l’any 1979 en Vilafranca en el grup Adesiara, del qual forma part fins a la seua dissolució, a hores d’ara, han passat moltes llunes acompanyades de les seues albades i els seus crepuscles. I com a cantautor, des del primer enregistrament discogràfic l’any 2007, Castelló, triangulada plana, amb lletres d’Albert Vernet, fins a Artur Àlvarez canta 10 poetes contemporanis ha publicat 11 treballs discogràfics, si no vaig errat.

Però centrar-nos en el treball que s’ha editat gràcies al micromecenatge de persones interessades en la música i la poesia en valencià —d’ací la paraula autarquia— Artur Àlvarez, amb la seua veu moduladament greu, vellutada i nua, ha posat acords i melodies a 10 poetes valencians, hereus d’un mateix temps però amb visions i lirismes diferents, buscant l’essència de cada vers per posar-li el to i la nota escaient. Un mural interdisciplinari – com diu l’autor en la presentació del Cd – de temàtiques tan diverses com l’amor i el desamor, l’horror del racisme i la intolerància, els més íntims records, l’afirmació de la nostra identitat, la nostra llengua i la nostra cultura, els nostres paisatges… Música i lletres que pinten els colors d’aquest temps que, dissortadament, encara serà present en el futur esdevenidor. Però per sort en la nostra desgràcia, com amants de la cultura i en valencià, mentre hi haja persones com Artur Àlvarez i poetes com l’acompanyen en aquest treball, magnífiques, necessàries i tossudes, sempre se n’eixiren dels sorolls buits de la societat «tecnològica» i de la bramadissa exaltada d’aquells que volen les paraules darrere dels barrots. Magnífiques, necessàries i tossudes, perquè amb la calor i la constància dels seus cossos i les seues ànimes, ens escalfen i ens reconfortem de la fredor que irradia el dia a dia.