Aspencat i Xaló, nit mágica

Dissabte passat. Dos de la matinada. Xaló. Sona l’Herència d’Aspencat i un cor de veus la canta més fort que mai, sabent que potser siga l’última volta. No era, ni molt menys, el nostre primer concert d’Aspencat però hi havia alguna cosa diferent, la respirarem en arribar. Era com més que un concert i no perquè s’acomiadava el grup. No. Eren milers de sentiments a flor de pell, records, ulls vidriosos, emoció, molta emoció, lluita i ganes de viure.

Gent, molta gent. I ací la primera cosa que notàrem: hi havia públic de totes les edats: xiquets, joves, ja no tan joves, majors i molt majors. Ningú volia perdre’s el concert.

Un dels grups més importants del panorama actual de la música en valencià, Aspencat, anuncia la seua retirada indefinida i s’acomiada al poble que els va veure néixer. Després d’onze anys d’escenaris, durant els quals han experimentat una gran evolució personal que han fet visible a través de les seues cançons, han decidit posar un punt i no sabem si a part a la seua carrera musical.

La trajectòria d’aquest conjunt de joves de La Marina ha estat marcada per un èxit en continu creixement, aconseguint un acolliment massiu del públic durant els últims anys del seu recorregut i culminant la seua carrera al cim més absolut d’aquest estil musical.

La nit del dissabte va estar carregada de sentiment des de l’inici del concert, ja que el públic es va trobar amb un Aspencat sensible que no va amagar en cap moment l’emoció d’estar acomiadant-se a un lloc tan especial com aquest. Es van viure moments màgics en diverses ocasions. Milers de persones de diferents edats, cantant tots junts cançons que han marcat una generació, que han esdevingut himnes per a tants joves, però sobretot, cançons que han inspirat als “germans menuts” a iniciar-se al món de la música en la nostra llengua, continuant així el camí que ells els han llaurat amb tants anys de lluita.

I és per això que, tot i la tristesa que suposa aquest comiat, sabem que açò no acaba ací. És cert que actualment la música a la nostra llengua es troba a un punt de normalitat que difícilment haguérem imaginat uns anys enrere, però també estem segurs que aquesta consciència que s’ha creat va a seguir augmentant amb les noves generacions. I és per això que hem d’agrair enormement a grups com Aspencat el fet que contínuament sorgisquen nous representants a aquest àmbit, que venen amb força per seguir defensant el llegat de lluita que aquestos els deixen.

“Som la flor que naix de la llavor que vàreu sembrar
Sou la llum que guia en l’obscuritat
Som les vostres veus i no ens faran callar
Perquè mai perdrem la nostra dignitat
Continuar la senda de la nostra essència i trobar
I trobar una resposta per demà
No ens podran guanyar mai, si ens donem la mà
I agafem l’herència que ens vàreu deixar”

Ara, a casa nostra, ens queda la plaça de bous de València, el divendres 20. I els direm adéu fins que tornen perquè són moltes les persones que ens agradaria, i molt, que tornaren com més prompte millor. Queda molt per fer.