La revista degana en valencià

‘Âtman, el comiat’: més Ananda que mai

13/02/2020

La emoció havia començat just amb l’inici de la música en directe de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, i immediatament s’havia instal·lat en el cor, o millor, tractant-se d’Ananda Dansa, en l’ànima (Alma, Âtman…) de tot el públic quan, en obrir-se el teló, s’iniciaren els acords d’una Muixeranga que feia capgirar tots els sentits i l’emoció va continuar pujant conjuntament amb l’elegància, la perfecció estètica de 17 ballarines i ballarins, el recitat de Rebeca Valls i la veu d’estil de Jonatan Penalva, l’esquinçadora denúncia contra la violència masclista… fins a arribar a un punt altíssim d’emotivitat i angoixa amb els acords de la Dansa del vetlatori, la dansa del grup i l’abraçada entre plors de Rebeca Valls i Lorenza di Calogero, moment sublim que va donar pas a una segona part molt més amable i lluminosa. Les dues parts, però, eren perfectament recognoscibles per un públic entregat i seguidor del treball d’Ananda Dansa.

Per a l’ocasió, la directora i coreògrafa Rosàngeles Valls havia reunit 17 ballarines i ballarins de totes les edats que en algun moment havien treballat amb la companyia: Paco Bodí, José Giménez, Paloma Calderón, Irene Ballester, Susana Rodrigo, Cristina David, Miguel Machado, Lorenza di Calogero, Toni Aparisi, Renata Edison Valls… Diverses generacions difícilment repetibles sense una companyia com Ananda, creadora d’art i també de riquesa. L’elenc continua amb l’actriu Rebeca Valls, el cantador d’estil Jonatan Penalva, l’Orquestra de la CV dirigida per Cristóbal Soler, el compositor habitual de la companyia Pep Llopis, les lletres i textos d’Amparo Panadero, vestuari de Pascual Peris i il·luminació d’Antonio Castro. Un superequip per a una superproducció en un gran escenari (Palau de les Arts) per a un gran esdeveniment. Trist però, sense dubtes, merescut comiat d’una de les companyies de dansa més importants de l’Estat dels darrers 40 anys: 38 anys d’història, Premi Nacional de les Arts, 10 Premis Max i un grapat dels millors espectacles de dansa, i sense perdre mai les característiques pròpies d’Ananda: gran tècnica, elegància, estètica, fil narratiu molt teatral i comprensible, música pròpia, emotivitat, però també compromís: amb el treball, amb la terra, amb l’actualitat.

Mai un final ha estat tan carregat de principis: la denúncia sobre l’emergència de la violència masclista, el compromís valencià amb la música tradicional i d’estil, els versos d’Estellés, el treball nu, sense trampes, de 17 ballarines i ballarins excepcionals; un fil narratiu que comença amb una denúncia i amb la mort però que acaba amb un cant a la vida.

Mai un final ens deixa tan orfes de la millor dansa, però alhora tan esperançats en l’escola creada, amb l’esperit de les generacions de ballarines i ballarins que han creat i treballat amb Ananda i de públic que hem aprés a estimar i entendre la dansa com a Art amb majúscules.

Com a espectador i seguidor de la companyia de tants anys, només puc dir des d’aquestes pàgines: gràcies, Ananda, gràcies als germans Valls per la trajectòria; gràcies, Rosángeles, per un comiat tan magnífic. I amb molt d’atreviment, parafrasejarem el gran poeta valencià present en Âtman: «car companyies com Ananda, en són parides ben poques!”

Inscriu-te al nostre butlletí

Top