La revista degana en valencià

Au dessús de la mêlée

10/01/2022

El Repunt 71

Amb els anys tot se te’n fot i no és per cansament, que també, sinó perquè, oh pobre imbècil, per fi t’has adonat que has malversat la vida, posant tota l’esma possible a fer certes coses, que ara ja saps que no havies d’haver fet. Els qui guardem els dietaris i blocs de notes de tants anys, com si foren uns reliquiaris (?), ho podem recordar a poc que ens entretinguem recercant les nostres activitats polítiques, socials, culturals, amoroses i sexuals, viatges, reunions clandestines, pamfletades, manifestacions, etc. O siga, que la vida sencera o la major part d’ella, l’has perduda o semiperduda; ara ho veus. Ara sabem que aquell complot permanent en què havíem ocupat la nostra vida ha servit, sobre tot, per a engreixar els gossos i els porcs, que s’han aprofitat (nosaltres teníem un únic senyor i veiem com esdevenia un gos, envilit pel ventre, per l’afalac…). De tot allò, doncs, hem d’estar, com diuen els francesos, au dessus de la mêlee, engegant-los a la merda i abjurant d’ells, ignorant-los. Però, com el pecat ja el férem quan, a les ordres dels més patums, ens dedicàrem a seduir tantes bones persones, prometent-los un país lliure, ara l’única cosa que podem fer és demanar que ens perdonen, perquè la nostra intenció no era això, companys, no era això…

Sentir-nos au dessus de la mêlée també pot servir-nos per a menystenir rotundament els renovats atacs d’Espanya contra la llengua catalana. Encara que ens vinga més de gust ignorar les intromissions sociolingüístiques d’alguns analfabets, com el cap dels populars Casado, o la mateixa “justícia, encara franquista”, avui no em puc estar de fer algunes reflexions. La primera: si tothom a Catalunya està d’acord que la immersió lingüística ha donat molts bons resultats i que els escolars catalans tenen un domini del català i del castellà millor que els escolars espanyols, per què apareixen aquests fantasmes a posar-hi inconvenients, a intentar trencar una metodologia tan exitosa? Si ho fan perquè volen que els xiquets catalans sàpiguen castellà, per què no pregunten als mestres que hi treballen a Catalunya, pels resultats de les avaluacions en llengües i  les comparen amb els resultats de les autonomies més espanyoles? Perquè el que els enrabia és que l’ensenyament a Catalunya estiga en mans dels governs catalans i perquè el que anhelen és el projecte del troll Wert d’espanyolitzar els xiquets catalans! El problema és aquest, que els de l’Espanya una grande y libre, no ens accepten als qui no ho veiem així. Evidentment, amb personatges com Casado o el bàrbar i maleducat Losantos de la Cope i l’església contumaç que l’aixopluga, o amb tipus com l’impresentable sipai Cantó, que és un valencià antivalencià al servei de l’Ayuso, i tota la terrorífica gentola que els fa costat, amb tota aquesta gent no és possible entendre’ns. Me’n faig càrrec dels intents separatistes, tant dels històrics com dels actuals i, malgrat que ja no ho veuré, confie que algun dia reeixirem. Espanya és un país mal recosit i a nosaltres ens fan molt de mal totes les costures. O fem un vestit nou, o canviem de sastre!

És curiós com des d’Espanya s’han fet fracassar tots els intents que des de la perifèria i al llarg de tots els anys d’història, hem proposat perquè l’Estat deixara el centralisme, com una mala praxis política que és, i s’acceptaren les propostes federals. En certa manera, la mateixa Constitució encara en vigor, accepta aquesta solució implícita i també explícita per als qui sabem llegir i escriure. No tinc el text a la mà, però recorde l’obligació de l’Estat a defensar les llengües altres que la castellana. En lloc de complir el manament constitucional fan tot el contrari, des de prohibir el seu ús, a desprotegir-les i a reduir-les. La Constitució també proclama que l’Estat el componen nacionalitats i regions, i encara ara els espanyolistes neguen que hi haja altra nacionalitat que la d’ells. Els diversos estatuts basc i navarrès, gallec, i els nostres, el català, com el valencià  i el balear, que són lleis de l’Estat, reben constantment atacs des dels executius, els legislatius i els judicials espanyols, com els intents de retallar les transferències, de recentralitzar l’ensenyament…

Per tant, vaig a fer dues propostes, una a Espanya i l’altra als independentistes, ara que comencem un any nou. Els primers, que se’n cuiden de no provocar les ires de la perifèria, perquè si és veritat que som tan imprescindibles (ells ho saben millor que ningú, que per això ens cobren els impostos), que espavilen a no molestar-nos tant; sinó, serà pitjor per a ells, que tenen més a perdre, nosaltres ja estem pitjor i no tenim res a perdre. La proposta que faig als independentistes, entre els quals m’hi trobe, és de calcular el millor possible els passos a donar, si volem guanyar algun dia, i per això mateix que en lloc de discutir-nos, treballem més units que mai. Quin sentit i quin futur té que a Catalunya mantinguen picabaralles entre els partits independentistes, com si no sabérem qui és l’enemic? Aquesta reflexió és aplicable als respectius partits nacionalistes de les Illes i del País Valencià i supose que als d’Euskadi, Navarra i Galícia. Encara diria més: si anàssem federats tots els partits nacionalistes perifèrics, podríem començar a somiar rotllos; mentrestant, no.

Jo, com estic au desus de la mêlée de tot i una mica cansat i decebut, desitge i predique sempre el mateix que escrivia Muntaner (Crònica): «la mata de jonc té aquella força que, si tota la mata lligueu amb una corda ben fort i tota la voleu arrencar, us dic que deu homes, per bé que tiren, no l’arrencaran ni encara amb molts més; i si lleveu la corda, de jonc en jonc, la trencarà un fadrí de vuit anys, que cap jonc hi romandrà”. I continuava dient que mentre estiguem units serem “tostemps sobirans” i podrem resistir “els tals veïns” que tenim (referint-se especialment a Castella, és evident, perquè els altres eren els moros andalusos, ja de retirada).

Inscriu-te al nostre butlletí

Top