Ausiàs March, creador post-mortem

Quan Ausiàs March redactava la seua extensíssima obra, és cert que temptava d’allunyar-se dels models que la tradició li havia llegat: «lleixant a part l’estil dels trobadors», afirmava que feia els seus cants. Una afirmació, com tantes d’altres en aquest poeta, potser del tot exagerada.

Però malgrat la possible desmesura, tal volta també pressentia que era un gran poeta, un gran artífex de la paraula. Un creador, en definitiva, un «gran» creador capaç de bastir un univers riquíssim i molt poques vegades superat. Ausiàs March, que sabia beure d’una tradició que l’havia precedit, n’iniciava una altra. Després de la seua mort –si no abans i tot– els poetes del nostre país i dels països veïns començaven a «ausiasmarquejar» –si se’m permet el mot.

La poesia de March passava a convertir-se en un model a imitar, era ja un referent clàssic, una font que calia citar o tenir present: com Ovidi o Petrarca. Els versos del nostre poeta valencià foren, a la fi del Quatrecents, i especialment al segle XVI, imitats i plagiats pertot arreu: autors valencians i catalans de la fi de l’Edat Mitjana foren els primers a rebre’n la influència i a deixar-se seduir per l’obra de March. Però fou ja al segle següent quan es produí la gran eclosió: Joan Boscà, des de Barcelona, i Garcilaso de la Vega –el seu amic i admirat– estaven destinats a introduir el Renaixement en el món poètic de Castella, trencant novament amb la tradició ancestral, però també foren els difusors de la manera de «cantar» de March en la cultura castellana.

L’obra de March també aprofità de base i de font d’inspiració a músics d’aquell mateix segle XVI: en són una bona mostra els madrigals que compongué Joan Brodieu per a unes cobles marquianes. I a València, no m’estranyaria gens que les «imitacions» foren musicades pel seu amic i celebèrrim músic don Lluís Milà, autor del Cortesano i també d’un Tratado de música de vihuela de mano intitulado El Maestro. A la cort dels ducs de Calàbria i virreis de València, unes tals finors no haurien desentonat en absolut.

Vingué el Barroc i la Il·lustració, després, i sembla que la llavor de March no hi donà fruits. Tanmateix, el Romanticisme i la Renaixença sí que sabrien aprofitar la poesia de March i, en especial, la seua imatge. De fet, la poesia del valencià March és un record omnipresente en els versos renaixencistes d’una i d’altra banda de l’Ebre. Ausiàs seria el poeta modèlic que poden lloar Marià Aguiló o Teodor Llorente i totes les seues seqüeles, fins ahir mateix. March és el poeta que representa l’amor, i la seua llengua ha de ser un punt de referència que caldrà tenir en consideració, tot tenint en compte l’afecció arcaïtzant de la Renaixença; la seua imatge de «trobador» certament turmentat per l’amor és una visió ben cara als artistes del XIX. No és estrany que, en els gravats de l’època, March aparega representat com un melancònic cavaller estirat i pensarós, sospirant d’amor.

Una passa més endavant i tindrem un «retrat» i tot del March: del March original, vull dir. La taula on apareix representat sant Sebastià i que es conserva al Museu de la Seu de Xàtiva, una pintura de Jaume Baçó, més conegut com Jacomart, per obra d’una interpretació errònia va esdevenir el retrat de March: un cavaller vestit a la moda més absoluta del XV, i amb els cabells rogencs ben pentinats, portant fletxes a la mà dreta i un arc a l’esquerra –com una al·legoria de les sagetes de l’amor que tan sovint apareixen als seus versos–, no podia ser una representació més idònia del cavaller Ausiàs March. Com s’encarregà de demostrar fa cert temps algú, aquella taula no té res a veure amb March, però per al cas tant s’hi val. Des que fou falsament identificada amb el poeta valencià, el March de Jacomart ha il·lustrat llibres monogràfics, antologies, edicions d’obra marquiana, enciclopèdies de la nostra literatura, llibres de text escolar i un llarg etcètera d’escrits en què March apareix o n’és el personatge principal. Comptat i debatut, una errada ben fèrtil i que encara deixa els seus fruits.

Ausiàs March, de la Renaixença ençà ha inspirat o ha estat present en molts dels nostres poetes, en una mesura major o menor: Estellés, n’és un exemple. Raimon ha musicat diverses composicions d’aquell poeta medieval. L’ombra de March, el pes de March, ha estat difícil de negligir, com no podia ser altrament. En ocasions, a més, l’esperó de March pot haver aprofitat per a descobrir –o redescobrir– el nostre país. I això, en tant que March és un símbol importantíssim d’una part de la nostra història.

La força creadora de March, més enllà de la barrera de la mort, crec que encara podem sentir-la: i aprofitar-nos-en. Traure suc de l’home que sabé capgirar la tradició que recollia per a convertir-la en model de cara al futur. Una imatge en veritat interessant, la de l’home que supera el seu propi temps, la limitació de la seua pròpia època. I des del cel, on deu trobar-se, ens recorda, encara, allò que subjau en les arrels dels valencians i que no hauríem d’oblidar mai. Com March no oblidà els seus predecessors: els familiars estrictes i els poetes més remots. D’igual manera, nosaltres no hauríem d’oblidar March mai, no hauríem d’oblidar la llengua de la seua poesia, els seus amors, la seua terra i nostra, la història que ens ha llegat i que hem de conservar per a deixar-la com a part de la tradició de les generacions del futur. És el poder creador de March, que encara malda per «trobar» alguna cosa…

Article publicat al nº 211