A la ciutadania sempre ens quedarà l’autodefensa

Els economistes neoliberals han propiciat la destrucció de les vides de milers de milions de persones arreu del món sense arrufar les celles ni que se’ls alterés el son.

En defensar la desregulació dels mercats financers, van contribuir a la crisi del 2007, que va colpejar l’economia mundial i deixà sense treball a desenes de milions de persones, que hagueren d’abandonar les seves llars, desestabilitzaren la unitat familiar i dugueren molta gent al suïcidi. I encara no ha parat.

En promocionar l’ajustament estructural del Fons Monetari Internacional (FMI), condemnaren els països pobres al subdesenvolupament. La majoria dels quals ni té aigua potable, ni productes bàsics per a sobreviure ni medicaments.

En donar suport al lliure intercanvi i deixar la gestió empresarial en mans d’accionistes, exposaren a la població  menys qualificada dels països rics a la deslocalització, cosa que ha afeblit regions senceres i deixat sense treball a centenars de milers de persones.

En promoure l’austeritat de la majoria d’europeus, han augmentat les desigualtats, obligat a les poblacions de l’Europa meridional a l’atur generalitzat i condemnat una generació sencera a la precarietat.

A la ciutadania, doncs, sols ens resta l’autodefensa, que podríem exercitar tenint en compte els següents factors:

Els remeis miraculosos per a uns no ho són per a altres

Encara que els economistes ortodoxos adoren les solucions úniques (mercat únic, moneda única, preu únic dels combustibles…), és molt poc habitual que hi haja consens i veritats úniques en economia. Que no ens n’oblidem mai que els economistes neoliberals pregonaren l’estabilitat dels mercats financers i la solidesa dels bancs molt poc abans de la crisi de les hipoteques d’alt risc (subprime) el 2007 i ja n’hem patit i patim les conseqüències…

Per tant, posem sempre en dubte les paraules d’un “expert”, demanem-li comptes i continuem debatent.

Que no ens imposen mai els límits d’allò possible

Si no coincidim amb el pensament econòmic ortodox, ens diuen que estem “ideologitzats” o que som uns utòpics i que el que proposem és impossible. Però, en economia, res no és impossible, per tant, no hi ha límits.

Dos bons exemples són la seguretat social i les vacances pagades. En el seu moment, l’economia liberal no les acceptava, però arrelaren perquè alguns van rebutjar els límits imposats per ella.

La història ens ha demostrat repetidament que el que avui ens sembla inconcebible no ho era ahir i pot no ser-ho demà. Com l’economia és una ciència humana, res no està establert per sempre.

Un individu no és l’únic responsable del seu èxit o dels seus fracassos

Que l’individu és amo del seu propi destí és una llegenda elaborada per les classes socials superiors per contribuir el menys possible al funcionament de la resta de la societat, sobretot regatejant en el pagament d’impostos.

Als qui han tingut èxit els agrada dir que ho deuen únicament al seu talent i que és un robatori haver de pagar impostos. Però no diuen que tot èxit és sempre col·lectiu i que la col·lectivitat finança els factors d’èxit d’aquests individus

Llur èxit depèn d’un conjunt de factors que no volen reconèixer i que estan vinculats al sector públic: educació, hospitals, infraestructures, decisions polítiques i funció de les institucions. Si tan sols s’eliminaren la meitat d’aquests factors, ja no serien tan triomfadors…

També és una manipulació interessada culpar de l’atur a la persona que el pateix. L’objectiu és desviar l’atenció dels qui són els únics responsables de l’existència d’atur: les crisis i les males decisions de política econòmica —com l’austeritat en la zona euro—, que han provocat milions de desocupats a Europa. Així doncs, els responsables de la desocupació no són els desocupats sinó els dirigents polítics —als  que nosaltres elegim— i és a ells als qui hem d’exigir que rendesquen comptes, no als desocupats.

La flexibilitat del mercat laboral no soluciona l’atur

És fals que les reformes del mercat laboral facen caure l’atur. En realitat, les reformes pretenen que els treballadors se sotmeten als designis d’empreses i accionistes per poder preservar llurs guanys.

Als representants de la patronal els importa poc el nombre d’aturats, perquè el que és prioritari per a ells és defensar les empreses a les quals representen. De fet, prefereixen que hi haja molts aturats perquè així poden reduir els salaris. De fet, els dirigents de les empreses, per mantenir llurs guanys i els dels accionistes, redueixen costos acomiadant llurs treballadors. En alguns països, si ha minvat l’atur és perquè els desocupats s’han convertit en treballadors precaris; però en altres —Espanya, Grècia i Itàlia—, ha augmentat la precarietat i la taxa de desocupació continua sent molt elevada. Per contra, els guanys de les grans empreses han augmentat, que és el seu únic objectiu.

Importància per a la ciutadania de les despeses públiques

Els efectes d’una reducció de despeses públiques —en pensions de jubilació, reemborsaments per medicaments, prestacions per atur i inversions en infraestructures— mai no són indolors per a la població.

Per contra, els neoliberals exigeixen que es pague el deute públic, encara que els bancs ens fan pagar taxes d’interès molt baixes. Què hi ha al darrere d’aquesta imposició? Que els governs venguen a baix preu institucions públiques senceres de l’Estat de benestar —segur mèdic i pensions sobretot— a uns quants grans grups privats que se sentirien molt feliços aprofitant aquests sucosos mercats. La Unió Europea (UE) fomenta aquest sòrdid joc en obligar els Estats a liberalitzar sectors sencers de la seva economia i restringir les polítiques fiscals.

Els únics amics de les finances són els financers

La financerització de l’economia com a conseqüència del poder cada vegada més gran dels accionistes suposa una enorme destrossa per als assalariats i les empreses. Els accionistes —un petit nombre de fons de pensions i d’asseguradores— elegeixen empreses en funció dels guanys que poden esperar i, per a atreure’ls, els Estats posen en pràctica reglamentacions que els són favorables, com la reducció d’impostos i un mercat laboral més flexible. La funció del gerent de les empreses consisteix sobretot a assegurar beneficis atraients per als accionistes a curt termini, perquè els seus ingressos depenen d’això. No els interessen tant les inversions els beneficis de les quals únicament es veuran a mitjà o llarg termini.

Al cap i a la fi, es tracta d’un joc de pèrdues per als Estats (que som tots), les empreses i els assalariats. Per contra, els accionistes recuperen fins a un 60% dels guanys i els directors augmenten els seus ingressos de forma espectacular. En els Estats Units d’Amèrica, un director pot guanyar anualment 14,3 milions de dòlars: 265 vegades més que els assalariats nord-americans.

 No li tinguem por al deute públic

Un deute no significa res si el patrimoni de l’endeutat és molt superior. En molts països, la riquesa pública excedeix o reequilibra el deute públic. Per cert, sol ser prou més baix que el deute privat. Això demostra que l’Estat és bastant bon administrador…

Per als neoliberals, l’argumentació sobre el deute es fa “a la carta”. Si implica reduir la càrrega fiscal a les empreses o els impostos als més rics, llavors el deute públic no és problema. Per contra, si s’inverteix en serveis públics sí que  ho és.

Quant als dirigents polítics, el seu objectiu és fer d’espantall per justificar l’aplicació d’una política austericida als ciutadans que, ves per on, els voten… Hauríem de plantejar-nos votar sols als qui defensen de debò els nostres interessos.

Si els neoliberals minimitzen l’escalfament global, verifiquem la veritat

Tothom sap ja que cal fer per a combatre eficaçment el calfament global: desenvolupar generalitzadament les energies renovables, reduir el nostre consum d’energia i fomentar l’energia local i circular.

És el que diuen tots els polítics, però que mai no posen en pràctica. Per què? Si ho feren, haurien de canviar les nostres formes de producció i consum actuals. És a dir, deixar de ser capitalistes i consumistes…

Si ens estimem Europa, critiquem la Comissió Europea (CE)

Europa no ha basat la seua construcció en l’equilibri entre tots els països que en formen part, sinó en el principi de la lliure competència, la qual cosa ha provocat l’enfrontament entre els models social i fiscal dels estats membres. Aquest joc mortífer ha engendrat una baixada d’impostos als més rics i de les proteccions dels assalariats en el conjunt dels països europeus.

Pel que fa a l’euro, ha imposat una moneda única a 19 països obligant-los encara més a augmentar els ajustaments a la mà d’obra i, doncs, a les persones, en lloc de fer-ho a la moneda.

La política austericida encetada el 2011 va fracturar Europa i hui les poblacions dels països europeus meridionals són més pobres que abans de la crisi. Si volem una Europa més solidària, si ens estimem Europa, exigim que s’acaben les pràctiques actuals de la CE.

 El lliure intercanvi no beneficia a tothom

Perquè no es tracta d’una fórmula màgica: hi ha perdedors i guanyadors. Durant els darrers 50 anys, els països rics han organitzat el comerç en benefici de les seues empreses (que són les dominants), acceptant sacrificar sectors sencers de la seua indústria. Per la seua banda, en especialitzar-se els països pobres en un sol producte, s’ha estancat el seu desenvolupament.

Els únics guanyadors de debò del lliure intercanvi són les grans empreses multinacionals, que eleven al màxim els seus guanys produint en els països on els costos de la mà d’obra és més baix, venent en els països on el poder adquisitiu és gran i pagant els seus costos i els seus impostos en els països on són més baix.

Amb els nous tractats de lliure comerç, aquestes empreses poden oposar-se a les normes estatals a fi d’exercir pressió en els països on les consideren limitadores per als seus immensos guanys. Així mateix, la creació per les empreses dels tribunals arbitrals ataca els Estats que volen produir noves reglamentacions a favor de la ciutadania.

Conclusió

No hi ha una única visió econòmica. Almenys n’hi ha una d’alternativa que veu el fet econòmic des d’una perspectiva diferent perquè se situa en un lloc diferent: el dels ciutadans en general.

Si, en el futur, ens presenten una reforma econòmica i ens diuen que beneficiarà tothom, que no tenim cap altra opció i que estem obligats a dur-la a terme, ja podem anar pensant que ens ho diu un que vol ser un guanyador econòmic, però sempre tenim altres opcions i tenir en compte que el deute públic no és roí per ell mateix i prou més controlable i baix que el deute privat.

Comencem ja a pensar que és a nosaltres als qui correspon influir en la relació de les diferents forces posant en qüestió, exigint, debatent i no tornant a acceptar com a veritat absoluta una suposada veritat econòmica.

Aquest article està basat en Tratado de economia herètica de Thomas Porcher.