La revista degana en valencià

Aviseu-me quan trobeu l’Espanya de Lorca

24/08/2020

El 18 d’agost de 1936, el feixisme assassinava Federico García Lorca. El seu executor va explicar, tot ben pagat d’ell mateix, que “le metí dos tiros por el culo por maricón”. 84 anys després, doncs, els ossos del poeta granadenc encara es troben perduts per la pell de brau, juntament amb els de tants i tants d’altres que fan d’Espanya el segon Estat del món en nombre de fosses comunes només per darrere de Cambodja. Sí, de la Cambodja dels khemers rojos.

No se m’acut una millor explicació de tot plegat. De tot plegat. Fa uns dies, David Simon, el creador de sèries clau en la moderna explosió d’aquest gènere audiovisual com The Wire, aconseguia certa repercussió en les xarxes a força de dedicar-se a respondre i entrar en el fang dialèctic amb una multitud de trolls -o no- de caire espanyolista, en defensa de l’autodeterminació de Catalunya. Ho explique perquè un d’aquests missatges de la xarxa senyera de la brevetat per excel·lència és una petita joia, una sublim obra d’art de la concisió i la destil·lació: “[…]I’ve been to Whitman’s grave. Dickinson’s, too. Our great poets are where the stones say. No bullets in their heads. […]Let me know if you guys ever find Lorca”.

De vegades, les coses són molt senzilles i molt simples i -tal com ens cantava en una cançó un altre dels grans admiradors de Lorca, Leonard Cohen- “u només necessita saber qui hi ha en un bàndol per posar-se de part del contrari”. Una altra resposta de Simon venia a dir que sí, que molt bé, que tot el que aquell troll volguera sobre que si el catalanisme és hereu del III Reich i tal, però que, mentre no el convença millor cap altre, ell estarà de part dels qui porten les urnes i no les porres en la mà. Ja es poden fer totes les voltes al món que es vulga, que Lorca va ser assassinat per maricón i els seus ossos ni se sap per on paren 84 anys després. Tot això en una democràcia exemplar de la Unió Europea.

El gran heroi d’aquesta democràcia -segons ens han dit i repetit durant quatre dècades tots els mitjans de comunicació espanyols- acaba de pegar a fugir i no s’ha sabut on fins alguna setmana després. Julia Otero exclamava indignada també a Twitter que només en una dictadura podria haver estat oculta la destinació més d’una setmana, sense ni tan sols adonar-se’n que, efectivament, a Espanya feia més d’una setmana que no se’n coneixia.

La destinació triada ha estat -com no podia ser d’una altra manera, ja que el delinqüent sempre torna a l’escena del crim- els Emirats Àrabs Units, una altra democràcia molt més exemplar encara. La reacció, per descomptat, no s’ha fet d’esperar tampoc: un fum d’exministres, ex-Presidents autonòmics, ambaixadors, alts càrrecs, de PP, PSOE, UCD, etc., encapçalats per gent com Alfonso Guerra o Martín Villa, han fet públic un manifest de suport al Borbó en fuga. El mateix Govern de l’Estat i la Casa Reial varen col·laborar-hi, per tal que l’ex Cap d’Estat ara estiga cobert per un sistema judicial que no té conveni d’extradició amb Suïssa (qui l’investiga) o que permet negar-la per edat o salut, com el conveni amb Espanya, que fou el mateix Borbó qui el va signar.

Mentrestant, el Vicepresident del Govern i la Ministra d’Igualtat, Pablo Iglesias i Irene Montero, han hagut d’interrompre les seues vacances a Astúries perquè tenen una bona colla de fans que els segueixen tots els dies a totes hores allà on van. Ens deien que a Catalunya s’havia trencat la convivència i estava a punt d’un esclat civil per culpa de les urnes i les paperetes. Què deu estar passant a Espanya?

En realitat, nihil novum sub sole. Instat a actuar contra Sartre, Charles de Gaulle va reaccionar instintivament: “no s’empresona Voltaire”. Els ossos de Lorca, recordem, ni se sap per on paren 84 anys després. “Our great poets are where the stones say. No bullets in their heads”. Això, fet i fet, ve a ser la civilització, el valor fundacional de la cultura.

No es tracta de cap de les maneres d’un revival del mite de l’Espanya caïnita. Per una senzilla raó: l’odi no és entre germans. L’odi és al diferent. És l’obsessió secular per la unitat i la uniformitat, per eliminar tot allò que se n’isca de la norma en el seu cortijo particular. Azaña, ja perduda definitivament la guerra, es consolava als seus diaris amb el fet que, almenys, la victòria de Franco podia servir per a posar fi definitivament a tot això dels “separatismos”, els quals, per descomptat, eren “catetos” i “aldeanos”. Cal explicar també que qui diu això, Azaña, passa en la historiografia espanyola com el defensor a les Cortes de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Ben retallat, és clar.

Fet i fet, no s’analitza ni es destaca mai que la divisa dretana aquella que deia preferir abans una Espanya roja que una de “rota” té la seua contrapartida en l’altre bàndol amb una Espanya “fatxa” abans que “rota”. Entre ells poden ser Caín i Abel -o no-, però contra nosaltres no en tenen dubte.

La unitat d’Espanya ho justifica tot. I tot és tot. No se n’escapa res. Eixa Espanya de Lorca escrivint els sis poemes gallecs és impossible fins que no salte pels aires tot aquest entramat corrupte i putrefacte que es diu Reino de España. Fins llavors, la “unidad de España” és el virus que tot ho corca i tot s’ho menja. I hipoteca la mateixa idea de democràcia a Espanya, com més va més enfangada en un autoritarisme agressiu del qual gaudeix a plaer.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top