AVL 25 anys: Ahir, mentrestant i demà

Enguany, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua fa vint-i-cinc anys i a propòsit d’això, segurament, molta gent tindrà coses a dir, especialment dels agents, actors i persones involucrades des de la seua gènesi. Batalletes, se n’ha dit. En aquest sentit, m’he permés fer unes notes humils no en el sentit del balanç (d’això, ja en diran o n’han dit a bastament) com en la percepció del present i les perspectives a futur.

Que l’efemèride és necessària no hi ha cap dubte, perquè tot plegat ha estat una immensa anomalia històrica: després de la Batalla de València (que fou més una guerra per la virulència i impunitat d’una part), que hàgem arribat on som és increïble. La llengua, el patrimoni cultural més gran dels valencians, ha estat durant molt de temps una arma llancívola i semblava pràcticament impossible extreure un consens científic o institucional. Malgrat això, l’any 2001, sota el caliu d’un pacte polític complex, i si voleu higiènic, naixia l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) a través de la Llei 7/1998 de la Generalitat Valenciana. No va ser un part fàcil; va requerir generositat, renúncies i, sobretot, visió per entendre i convéncer que la supervivència del valencià passava, indefectiblement, per treure la llengua dels budells, els jutjats i dels titulars de premsa incendiaris per retornar-la a les universitats i a la ciutadania.

Com recordava un exacadèmic, “calia institucionalitzar el sentit comú” assentant la llengua sobre els pilars acadèmics que mai s’haurien d’haver qüestionat”. Bona prova d’això és la producció i la collita del corpus acadèmic i les obres de consulta generades, els convenis, les campanyes i el suport a la normalització, extensió i ús de la llengua. Per altra banda, progressivament, em sembla que la percepció de la ciutadania sobre la institució ha millorat: de ser vista com un organisme artificial fruit d’un pacte de despatxos (amb la consegüent suspicàcia d’una banda i l’altra), ha passat a ser respectada i acceptada de manera majoritària.

Amb tot, que la celebració d’aquest quart de segle no ens pot fer caure en l’autocomplaença. Les dades sociolingüístiques dels darrers anys de la Direcció General de Política Lingüística, de diverses universitats valencianes, del professorat, organismes que hi treballen i de la gent que ens dediquem al valencià, ja fa un temps que emeten senyals d’alarma. El coneixement del valencià està en màxims històrics gràcies a l’escola, però l’ús social, la transmissió i l’adquisició de nous parlants —especialment entre les generacions més joves— es troba en una situació preocupant. Per altra banda, assistim a una autèntica batalla cultural, de manera explícita i implícita per concessions i compromisos del Consell amb el soci de l’odi. Eixe assot de la dreta, per la via de l’agressió i la conflictivització de la llengua (que mai ha marxat del tot) ha mostrat més les costures i l’escletxa de la institució i de la normalització de la llengua.

Així l’escola ­—gràcies també a la LUEV— ha estat una constel·lació còmplice i propera a la creació i desplegament de l’AVL, i com a tal, tampoc no ha estat exempta d’entrebancs. Amb això, hi coincidisc plenament amb el professor Salvador Vendrell quan recorda que la successió de governs del PP va deixar l’escola pública valenciana en un estat de degradació, però també el Botànic va cometre errors estratègics en la protecció i l’avanç de la llengua. Tot i les millores que va implementar en plantilles, en la presència institucional del valencià o construcció de centres, també crec que fou un error l’eliminació de les línies en valencià, la mala gestió del requisit lingüístic i caminar amb un lliri a la mà sense haver blindat o tancat certs aspectes amb més decisió. D’aquelles noces, aquests confits: amb l’arribada de la motoserra Milei del PP-VOX, en menys de mitja legislatura sembla que ens han fet retrocedir anys! La llista la sabem: llei educativa, consulta llengua i currículum de batxillerat, estrangulament de l’AVL, el valencià de poble, els accents i altres destarifos i vexacions a la llengua pròpia d’aquest poble.

Amb tot, crec que amb vistes i desitjos als pròxims 25 anys de l’Acadèmia convindria que ens plantejàrem alguns aspectes que ja brollen, determinen el nostre “mentrestant” i que de segur caldrà abordar:

Primer, el salt al món digital i les noves plataformes. La comunitat valencianòfona de creadors i creadores tant a les xarxes socials com l’streaming creix en quantitat i qualitat. Guanyar àmbits i espais és positiu i cal continuar llaurant l’ecosistema. Eixe món digital i noves plataformes són elements de socialització i transferència de la llengua importants, i com que tenim problemes justament en la transmissió familiar i generacional, cal incidir-hi.

“Si els nostres joves no poden interactuar amb la tecnologia en la seua llengua, canviaran de codi irreversiblement”.

Sempre hem reclamat el cinema i l’oci plenament en valencià quant a la normalització, parar atenció a aquest nou món és una encomana. Depén de tots els agents implicats en la promoció del valencià d’articular mesures per a la visibilitat i presència virtual de contingut en la nostra llengua. Ací el caliu, suport i incidència de l’AVL i altres interessats és necessari: bé amb suport, campanyes, subvencions, jornades, altres estímuls…

Al fil d’això, l’algoritme no és neutral, però sí que és sensible a les cerques, al posicionament i la taxa d’interaccions en valencià. Tenim el nostre programari personal i professional, cercadors i dispositius configurats en valencià? Som actius replicadors de contingut en llengua pròpia? En cas que no, a l’abordatge!

En segon lloc, la distància entre el coneixement i l’ús. Amb l’escola hem assolit cotes de coneixement que mai no imaginàvem. És un àmbit on menys o menys la llengua funcionava bé i és la raó de molts èxits (també de l’efemèride de l’AVL). Després de l’embat de valencianofòbia practicat pel PP-VOX, i la conseqüent i heroica vaga educativa del professorat, han quedat clares dues coses: el valencià s’ataca perquè és l’element que ha garantit i cohesionat l’escola (malgrat les mancances de tota mena) pública i, també, és la llengua de les propostes i de les protestes, en les quals ha tingut un paper omnipresent i omnipotent. Ha quedat clar que la qualitat, la dignitat i els actes de defensa d’allò públic parlen valencià. Ni pot haver-hi acord, ni futur si prescindim del valencià.

Els nous governs que vinguen hauran de recuperar la sintonia amb l’AVL i l’escola, i també decidir quina llengua és la pròpia, la de cohesió, la de defensa, proposta i transformació. En conseqüència, cal trobar la fórmula que assegure i blinde la seua justa presència, posició i condició a l’escola, a les institucions i a la societat (no parle tant de legislar, com d’aplicar i d’instar). Caldrà determinació i convenciment democràtics, el mínim exigible, vaja.

Per altra banda, hi ha un altre factor a banda de l’escola que també opera en l’esfera social, administrativa, laboral… relacionada amb l’ús del valencià: es tracta de l’onada migratòria que rebem. Com ens preparem per a integrar aquesta gent en la llengua del país? Sé i conec que l’escola i les universitats tenen en marxa iniciatives exitoses en aquest sentit, però no tothom que ve passa pel sistema educatiu necessàriament. Ja ho deia Carme Junyent, la llengua no la salvarem només els qui la parlem i no ens canviem (condició sine qua non, clar!) sinó la incorporació de nous parlants. Hi ha cap pla d’acollida lingüística funcional? Alguna mesura a la recambra? En cas que no, pot l’AVL assessorar, nodrir, mediar i ajudar a l’articulació d’algun artefacte en aquesta línia? En aquesta línia també s’expressava el sociolingüista F. Xavier Vila, “necessites que hi hagi nous parlants. I això implica que gent que no la parla, passi a ser usuari ocasional de la llengua, després freqüent i després habitual. Ells lliurement ja decidiran si en volen ser usuaris exclusius o no”. Una altra encomana per als pròxims 25 anys.

Més preguntes: això és una missió i convicció exclusiva dels de “l’òrbita del valencià” o de tot un Consell? Ja sé que fàcil no és i tampoc tinc una fórmula (en realitat en tinc una, però ara com ara no pot plantejar-se el nom d’eixe sant).

En tercer lloc, la pressió política i la temptació de la regressió. L’ecosistema polític valencià patix cíclicament temptacions de revertir els consensos científics assolits. Amb l’aniversari dels 25 anys de l’AVL, ha coincidit una vaga educativa, que entre altres coses demana i exigix la protecció del valencià i el seu currículum i, alhora, amb una nova aprovació de pressupostos de la Generalitat que contempla una segona retallada greu a la institució batejada com a l’enemigo. En ambdós casos, el finançament s’ha desviat a interessos i combustible per a la batalla cultural (escola privada i secessionisme).

L’intent d’instrumentalitzar de nou la llengua per part de determinats sectors polítics posa a prova la llengua i la independència de l’AVL. No obstant això, la institució ha sabut mantenir una posició de dignitat acadèmica inatacable. La llengua no pot ser moneda de canvi en les negociacions de govern, ni es pot desmuntar l’edifici normatiu per pures fòbies ideològiques, pulsions i dèries subjectives o interessos personals. La llei de creació de l’AVL és clara, i la seua autoritat està blindada per l’Estatut d’Autonomia. Les discrepàncies on toquen i per qui pertoquen, la resta són enconaments i aprofitaments de la conjuntura. Ara bé, la qüestió del finançament i, en general, la protecció (econòmica) de l’ens, s’haurà d’abordar, com dic, amb astúcia, rigor i garanties. Estic segur que això eixirà parlant-ho amb molta gent que en sap i contemplant diverses fórmules. Convicció i determinació, altra vegada.

Allò que queda clar és que per als 25 anys que venen, l’Acadèmia té reptes difícils, però també n’ha tingut el nostre poble i la nostra llengua. És una responsabilitat col·lectiva, depenem de nosaltres, de la força, la mobilització, l’estima i el compromís amb la llengua que tinguem i mantinguem (el professorat així ens ho ha demostrat). Jo soc optimista perquè malgrat tots els intents, ací seguim més de 300 anys i no ho han aconseguit. Des d’eixa òptica, 25 anys més són plausibles, però caldrà astúcia, canvis i convicció.