Aznar embolica la troca

Aznar no sap fer altra cosa que embolicar la troca, o siga complicar-ho tot. Jo crec que ho fa per traure’n profit de cada embolic i en això és més que evident que és un especialista; a ell se li atribueixen des de l’aparició de Ciutadans al  fenomen de Vox, ambdós partits a les vores del PP, cosa que jo crec molt probable. Per tant, es pot dir que Aznar és un embolicaire, un professional de l’embolica que fa fort. Com tot el que embolica ho fa en profit propi, dit de manera molt rural, Aznar és com una sangonera. Aquestes repugnants i aquàtiques criatures, en castellà sanguijuelas, s’alimenten xuclant la sang dels qui entren als sequiols i als arrossars, on estan a l’aguait per aprofitar-se dels incauts que s’hi confien. Aznar, però, no actua en solitari, perquè s’hi mou en un gran xiringuito, dit FAES, subvencionat, protegit pels/les militants que l’adulen i obeeixen, tot esperant que els auguris aznàrics es complisquen per a poder fer fortuna amb càrrecs i «negocis» com els de la Gürtel, per exemple. En aquest clima tan propici a les males pensades, Aznar estudia i planeja la salvació d’Espanya i enrotlla la gent en els seus desvaris, dels quals, si no van amb compte, els més ingenus poden eixir escaldats i/o damnificats. A la darrera i incauta víctima, el malaguanyat Feixóo, si no guanya la presidència del govern, com sembla que va a passar, si Déu vol, li espera un calvari, com li passà a Casado. Quines històries!

M’agradaria saber pintar, cosa que no puc fer perquè de xicotet m’obligaven a usar sols la mà dreta, perquè jo era esquerrà, i per això ni sé pintar, ni tinc bona lletra, ni sóc manyós. Com imaginació, però, no me’n falta sé que pintaria un gran mural i que el títol seria «El màgic Aznar, entronat, sublimat i somiatruites». Aznar seria com Belcebú i seuria en un enorme pedrot, a la porta d’una cova anomenada FAES, amb una colla de diables i diablesses ballant-li els nanos (entre elles, i en primer lloc, les tres gràcies d’Aguirre, Ayuso i Gamarra). A un costat hi hauria una orquestra borratxa i endimoniada que dirigiria Miguel Àngel Rodríguez, amb una ampolla a la mà en lloc de batuta i a l’altre costat, dintre d’una gran olla i coent-se eternament, hi hauria els amics nacionals i internacionals d’Aznar, uns morts i altres a l’espera: Franco, Gaddafi, Bush, Trump, Òrban, Meloni…(accepte suggeriments).

Aznar ara mateix ha somiat frenar la marxa progressista de Sànchez i llurs aliats. Ha bramat que «ja està bé i que ara ens toca a nosaltres i s’ha de declarar una guerra a degolla contra els independentistes i els sanchistes». I en això estan. Com aquesta gent no té moral, ni tan sols la catòlica, que és la més laxa de totes, que presumeixen tenir-la de referència, han substituït la campanya per la investidura de Feixóo (que donen per perduda) per la campanya contra la de Sànchez, contra l’amnistia dels catalans i contra el referèndum.

La dialèctica d’Aznar és que amnistiar els catalans és destruir Espanya. Curiosament, Aznar fou president en 1996. en unes circumstàncies paregudes a les d’ara, perquè també havia fet curt i li faltaven uns quants vots de diputats, que anà a cercar a Barcelona (CIU i Pujol). Aleshores Aznar passà pel tub català, o siga que Pujol se’l passà per la pedra: Aznar, que amnistia vora 6000 condemnats, no feu res si abans no venia a Barcelona a pactar-ho amb Pujol (que ja no era el Pujol enano, habla castellano, que escridassaven les joventuts del PP). Allò fou el pacte del Majèstic, del qual Aznar ha donat instruccions perquè no se’n parle. El full de ruta que ha marcat és: acusar d’inconstitucionalitat tant una amnistia, com un referèndum que reclamen a Catalunya. La consigna és no dir res de les amnisties que aprovà el mateix Aznar, ni dels  indults, ni tampoc de la impunitat amb què actuaven certs personatges del règim, ni tampoc que aleshores ell «parlava català en la intimitat»… És simptomàtic que els populars i els voxistes s’entesten tant a dir que l’amnistia és anticonstitucional, quan en la Constitució ni se’n parla. I és més que sospitós que no diguen res d’una altra figura de gràcia, com és la impunitat, que si que és anticonstitucional i que és la que més han aplicat tots els governs, especialment els de dretes.

I és més curiós, indignant, que mentre els populars blasmen contra els independentistes, sotamà hagen intentat arribar a acords amb el PNB i Junts, que han fracassat. Finalment, ha quedat patent i a la vista del món, que el PP no tenen amb qui pactar, llevat de VOX que, precisament, són lesius i tòxics per als independentistes, per als partits progressistes, i per a la mateixa Europa: per això el PP queden totalment impossibilitats a pactar amb ningú. D’ací a uns dies veurem el fracàs de Feixóo, que serà el fracàs d’Aznar i del Pepox. A partir d’ací començarà l’ara va de bo, per a fer president Sanchez, amb els pactes amb Sumar i amb els independentistes perifèrics, que també ens donarà motius per a parlar-ne i ho farem.

* Troca= madeixa. Una amiga pensa si vull dir « tropa»;  li dic que  és troca, encara que també aniria bé dir que Aznar embolica la tropa, donada la mena d’embolicaire de qui estem parlant.