La revista degana en valencià

B o i r a (I)

28/11/2019

Àpat

Més calm, la casa fa espetecs de foc i el fum ho inunda tot i ho saneja de fem, fins i tot la brama s’ha fet fonedissa i els parracs de guix blanquinós que s’estaven estesos de bon grat a la vora de l’aigua s’han dissipat amb l’olor de l’herba socarrada. Avui és dia de pizza a ca meua i és dia gran de foc i fum, de menjar italià, que és allí on va començar tot.

Silenci

No em sap greu un tram de silenci puntual, que s’estire tant com el cos demane, que retrobe solet la manera de fer-se encabir en la quotidianitat del jorn, que no arribe a ofegar el gest diürn necessari per a moure l’alé. De vegades passa que com una ombra gegant s’estén sobre la feixuguesa del mot el blanc obsessiu que emmudeix; de vegades s’esdevé que les arestes àcides de la por envaïxen els tous solcs de la consciència. De Boira vaig aprendre a controlar-les, l’ombra i la por, amorosit pel seu lleu silenci.

Mirall

Si hom mira enrere i veu un paisatge dessolat cal que se n’invente un de més entranyable, la vida ho exigeix en la seua durada limitada, en la seua insignificança irrepetible. Si hom mira enrere i no s’hi reconeix cal que es faça fer una nova imatge que el deixe transitar els llocs i els temps a venir, també la vida ho exigeix en la seua malenconia exhibició de contrastos, mai iguals, irresistiblement volubles per la mobilitat i franca dissidència en què el paisatge i la imatge s’hi mostren.

L’estiu

Quan la canícula va fent el seu tombant el sol s’ajau més de garbí i l’ombra dels objectes s’allargassa més en el temps, és l’hora de trobar un lleu parèntesi per als cossos cansats de tant d’haver de bategar llurs cors, i respirar la minsa brisa que mou amb la inversió tèrmica del capvespre, cada cop més primerenca. Som a quinze d’agost, temps de sopars a la fresca, de vespres populars als carrers, de vida esbargida a l’atzar cíclic.

La finestra, el marc que deixa veure l’horitzó, la vista o el paisatge, urbà o menys, que divises des de segons on, allà on ets des d’on seus per mirar, per raure una estona per a llegir, estar-t’hi còmodament sense fer res, ni escriure tan sols, determina tantes coses, l’ànim, les ganes de sortir a passeig o romandre a casa, guaitant-la sense pressa de moure’t, acariciant amb la mirada els contorns d’aquell subtil espai que et connecta amb el món.

Enguany l’estiu ha estat una vertadera bassa d’oli, sense aldarulls ni estridències, brames ni cridòries, espantades ni fugides cap endavant, tampoc enrere, d’un equilibrat noucentista que esgarrifa, pla com la vida a l’illa, sense pujols ni revolts, ànsies i esperes, ferides ni assistències, espés en la seua lleugeresa, i estàtic, com un erm africà al migdia, impossible de travessar, immòbil i quiet fins als extrems de confondre’s amb una instantània antològica de blanc i negre ultrasensible positivat sobre un fons de gra gros.

Tardors

Primeres pluges de la tardor anunciada, olors de terra humida, però encara hem pogut atansar-nos a la platja de l’Altet per fer una estada de sol i ventijol de llebeig humitejant per les tronades llunyanes. La platja era una delícia deshabitada ja d’estiueig. Les gavines temptejaven el vent amb assaigs de vols intermitents. Segurament avui faran nit a la península, arrecerades, i demà, o demà-passat, s’ho pensaran de fer el cor fort i aïllar-se a Eivissa o Formentera.

Ara mateix cau un aiguat important, de pluja insistent acompanyada d’un vent terral de ponent que afavoreix la sensació de temporal, encara que els grossos per aquestes dates vénen de llevant, quan s’organitza la gotassa freda que tants maldecaps ens prepara gairebé cada any.

Tarda fosca del tot, però gens freda, d’una lleugera tebior permanent que resulta força agradable, deixalla de la roentor acumulada per la calor dels darrers quatre mesos. El vent xiuleja obsessiu per les escletxes dels finestrons i el cel obert de la finca. Era un xiulet exagerat que contrastava violentament amb la serenor habitual del lloc, la calma continuada de l’oratge estiuenc, la sentor pròpia de les hores capvesprals on senyoregen els grills i àdhuc les cigales. El fort calor.

Se senten els trons en la llunyania, com si no tingueren massa ganes d’arribar aquí, esmunyedissos i febles, amb poc convenciment. La terra d’aquí és blanca i terrosa de baixa qualitat, es veu gairebé sempre esventrada i esberlada d’eixuta, clivellada i gens esponjosa, d’una aridesa compacta, que costa de creure que els palmerars hagen fet estada històrica, i ben lluïda. Ni el Vinalopó ni el Segura saben ja ben bé què és això de la pluja, què és dur aigua al seu si.

Dies de pluja i muntanya. Passejos immensos per la serra d’Onil. Sempre que puc, sense presses, i cada cop em sembla el paisatge nou, de trinca, com inviolable a la mirada del transeünt, invisible als ulls corpresos de tanta bellesa, un paisatge nítid i diàfan, net i clar com l’aire primigeni, com l’aigua oculta sota els oceans glaçats, un món per descobrir.

M’hi endinse en el bosc paral·lel al barranc de Tahuenga. Impressiona la netedat del lloc, a penes sense cap marca d’allò humà que el desdibuixe, semblaria que l’home, aquí, no hi transita.

Sobta el silenci puntejat de tantes veus aucellaires, tanta fressa dels arbres, tants aromes de matolls d’herbes aromàtiques d’origen diví.

Passeig per la serra voltat d’un verd lluminós regalimant aquositats intermitents, la terra tova de fang d’esponja argilosa, matisada de to rogenc, els rierols embravits de joia feien les seues curses precipitant-se als bassiols goluts que s’inflaven de correnties lliscants, la tebior del vent calm, amb alguna revolada migrada per la pluja persistent onejava les fulles de la garriga i els pins, les carrasques immòbils de tan atapeïdes d’aigua, i una olor indescriptible.

Parèntesi

Aquí a casa de Consell, però amb el cor curull de tu, de la teua presència càlida i tranquil·la, quieta a l’aguait del què. Era un deute venir-hi, i fer-ho el més aviat possible d’ençà que no et tinc, Boira, perquè necessitava retrobar els espais compartits amb una mica de rigor, disciplina, lluny de les immediateses del pes dels fets de juny.

Passar-la sense aturador que et desvetlle a la matinada, ésser al bell mig del món, de les coses teues a casa, tu entre aquestes, dins d’aquesta, una o l’altra, ja no esperes res més que poder-te fer un bon desdejuni, encetar una bona lectura, escoltar alguna peça que pague la pena, un bon vi, Boira, el pare ja no espera res més que poder pensar-te tranquil.

Dolcíssim estar de net de tot, l’aire i l’aigua de la serra de tramuntana acaricien la pell com solament les coses virginals saben fer, sense estrènyer gens ni mica, deixant que el temps s’escole sense presses, lentament, de gaidó.

De tornada

Avui he fet estada a la serra. No cansa tornar-hi, i la bonior del clima, els aromes de la muntanya, l’estantissa quietud sempre idèntica del paisatge encalmat –quan ho està, o no- ajuden a repetir-se, vagarejar física o mentalment pel lloc. Ara tanques les paraules i deixes que el fràgil sol et llepe per dintre. Un temps magnífic de sol suau i tèbia llum impressionant que ressaltava els relleus del paisatge. Se’m feia curta la passejada immers en la contarella dels sons que apadrinava el pas.

El clima no atura d’exposar-se francament i obert a ésser fruit de mans i cossos arreu d’arenals inconnexos, ajupits de mirades esquives; sembla que l’estiu no partix i la tardor no troba l’esdevenidor per on deixar-se dur, i les mans i els cossos que s’emmirallen de somriures de sorra, amagatalls de vida assotats pel venteig de garbí que a vora mar bufa constant i perpetu.

El temps passa estantís de mena, sembla detingut per mans alienes a jo, immobilitzat per forans que no s’estiguen de fer força, de fer-li de contrapés perquè s’ature del tot. El record de tu, Boira, no s’esborra, però. Et duc com un bressol duu els somnis dels nins que l’habiten. Em sembla encara estranya la vida sense el teu continu vagarejar de fibra devora jo, devora l’ama, que també s’enyora; diferent, però.

T’escric poc, ja ho sé, i no és deixadesa, que ja el meu cos n’està prou caigut, serà més aviat voluntat de distància, la que calga a tanta carència, la que ens acompanya d’ençà de la teua absència, qui sap si definitiva; qui coneix el què de les coses que puga dir la darrera paraula, l’escassesa del buit que s’adjunta d’ençà d’allò que esdevingué pel juny i que encara no em puc treure del cap, i t’escric per donar-li eixida a tanta mancança, però breument, que no s’escole del tot.

Entreactes

Capvespre africà de taques de plom sostingudes pel vent que les afaiçona, rojos de taronja, comiats dels darrers blaus, el dia cau sobtadament, amb la mateixa pressa que inversa dedica a alçar-se auroral; s’escurcen els jorns amb la mateixa rapidesa que s’arronsen les ombres i les nits s’adinsen i refreden veloces. Audàcia d’herois voler mantenir el ritme que la tardor bonívola ens ha permés i que la primavera primerenca del darrer febrer ens retornarà intacte, però ara, fosc, toca retirar-se i esperar la llum.

Dia agitat pels núvols baixos, d’hivern primerenc, les temperatures han davallat d’una forma important, fresqueja considerablement. Matí de casa tranquil·la, caldejats pel silenci dominical, deixades en suspens les coses quotidianes i ajaguts d’esbarjo de lectura, passarem les hores planeres, sense escarafalls, ni tan sols les campanes de les esglésies veïnes no ens impediran de dedicar-nos-hi, en silenci, a la tasca promesa aquest matí que anuncia ja els Nadal: escollir un bon llibre i endinsar-s’hi de cap i peus pel laberíntic món de les criatures dibuixades: esgrafiats.

El temps d’avui és verament infernal. Les palmeres s’ajoquen empeses pel vent com si foren canyars esmarrits, jonces primes i escanyolides, es veu la gent caminar inclinada per compensar la força de l’envestida, entrar i eixir dels cotxes amb la pressa que la força exerceix sobre la vela oberta que sacseja els vehicles; i a tu t’imagina el papà coberta de la neu primerenca, reina del cel estel·lar.

Qualsevol espai és adient per deixar deixalles de tinta, sense pretensions, si més no sense cap altra temptativa d’acarar el moment i deixar-se’n una mica de mostra pròpia, si no apropiada. Boira, tot era molt al seu lloc, com sempre tractant-se de quelcom relacionat amb tu; tot era verd i encara humit de la darrera nevassa. Resulta sorprenent com és Agres. Per tot arreu ha nevat, les serres d’Onil i Mariola han rebut de valent la seva part, però on el pes de la neu ha fet el camí més feixuc ha estat aquí, al teu poble preferit després de Consell; totes les arbrades se n’han sentit afectades i s’han després dels remats que els eren nocius. De pinassa i oliveres, d’ametllers i carrascars n’hi ha de ferides a dojo, i algunes de verament afectades. El teu racó, però, és protegit pels Déus parentats que et recorden.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top