La revista degana en valencià

B o i r a (II)

9/12/2019

Nadal a l’illa

Consell, primer passeig dels Nadals pel Raiguer, de bon oratge, fresca suau d’hivern humit, fumerols d’olivera, els ramats pasturen capvespres de foc, la gent segueix el costum de l’estiu dels caminois aeròbics, el poble, llumí de bombetes festívoles com mai, es mostra molt més il·luminat que no pas per Sant Bartomeu, la festa local d’agost. Les hores s’acreixen com les ombres al cim de l’hivern i el poble, Boira, ja ho saps, bé que ho coneixes, s’esfilagarsa encara més i esdevé immòbil escenari d’invisibles passavolants que cap veí es mira perquè ara es desconeix fer el carrer i guaitar qui passa i qui torna. Les veus es pleguen de portes endins.

Dia immens, gairebé pasqual, diàfan i translúcid, d’una transparència aquosa, de cel de traços longitudinals de pilositats nuvolenques, travessat d’aus metàl·liques i també de xoriguers vigilants de les garrigues en què s’han reconvertit els antics camps conreats que ara queden llaurats de lluny, que voltegen les cases darreres del poble de Consell. Un lleu ventijol intermitent i constantment més fresc com decau el sol ens amara de ple i fa net l’ambient mig primaveral d’aquests nadals retrobats, d’ençà del ’05. Hem fet vella la nit en poques ocasions a Consell. Amb aquesta, si no m’erre, Boira, és la segona i la primera sense tu.

Com escriure, senyar-se, cantar les taules de multiplicar, pastar la farina o llançar les boletes en aquell joc tant d’infantó, anar a peu, així d’automàtic, quasi inconscientment, passen els dies i, finalment, la vida. Prendre evidència del fet ajuda a viure-la, a relativitzar determinades coses, alleugerir-ne el pes que se’n puga derivar d’algunes accions, si no legitimar les conseqüències, sí almenys posar-les en suspens fins que el temps, que no atura, segelle les escletxes que es puguen haver causat, encara que inconscientment.

Avui la rosa dels vents giravolta com esperitada. Els xoriguers s’instal·len als pals dels cables elèctrics per guaitar el terreny; impossible avui sostindre’s en l’aire i fer la vertical damocliana, planejar estàtic elegant i increïble, difícil d’imitar; el brúfol tempteja el vol que, necessàriament, ha de ser curt i ras, assegurant-se l’equilibri que l’altura excessiva li impediria. El vent muda de direcció contínuament i els nervis es tensen, els músculs s’estiregassaven violents, com els de la jove egua que ens volia saltar a sobre pel camí de Son Palou; Boira, l’haguessis vista, quin ‘poderio’, mare!

Sense tu

Tarda calma i plàcida de dimecres robust, de soca ferma de roure que repta els vents d’onsevulla, forn mercurial com és, sap desfer-se’n de les recialles que caliuegen encara de la setmanal bacanal, druídica de vegades, obsessiva d’altres, desencisada algunes, poques plena del tot, qui sap si per excel·lir les expectatives els veritables desitjos de tot, culminació impossible de la pau que el retorn de les vacances nadalenques mai no pot satisfer completa i absolutament, qui sap si per negació dels recursos propis, el cas és, Boira, que ara comença de debò el segon trimestre.

Rapidesa del temps, inesperada de tan excessiva, incomprensiblement nova aquesta sensació, impròpia del segon trimestre, sempre tan aspre i eixut, tant de pocs amics i menys coneguts, una temporada tèbia a les mans, indescriptible de calma, assedegada i tènue, sense brillantors enlluernadores, dies de fred intens i de repòs perpetu, quietes les ànsies de què, tranquil·les les espesses boirines del quan, esmorteïdes les voluntats pensants del com, el meu cos travessa l’espai de l’hivern profund com mai l’havia navegat, Boira, sabedor de la poca fondària del llac.

Els dies redolen cada cop més lentament, fan més llargs els seus badalls; diries que passada la setmana dels barbuts, més enllà del màrtir vicentí, un mes després d’haver assolit el jorn més curt de l’any, a l’entrada de l’hivern, comença a sentir-se lleument el canvi que ens durà cap a la sacra primavera dels esclats, encara imperceptiblement, però: molt a poc a poc, el sol s’estira un grau més sobre l’horitzó, cada dia més rogenc, efecte de la poca pressa que va tenint l’astre d’anar a jeure; ja se sap que el roig és el color de la fugida i el blau el de l’encontre, Boira.

Transició

I l’hivern que no parteix, que vol quedar entre nosaltres, quiets, com una fotografia blanca de neu, en silenci, com els ocellets que el fred estreny, una mica sorpresos per la presència majestuosa dels efectes llurs, que cada dia es renovellen, incessants. L’hivern, que no emmudeix i no s’està d’assenyalar-nos la direcció correcta de la mirada obliqua dels jocs humans, ha decidit de romandre una mica més i fer escola, perquè quiets, en silenci i bocabadats, nosaltres entre nosaltres escoltem la pluja que asserena, guaitem el fred ventijol que afua els volers, copsem el glaç que penja de les arbredes després d’una immensa i prodigiosa nevada d’hivern.

Dimecres de cendra, fins al quatre d’abril, Pasqua, quaranta-sis dies de quaresma, set setmanes mai plenes, els set peus que duu Na Coresma de Mallorca, el trànsit de l’hivern a la primavera, les set passes cap a la llum, les gambades en nombre màgic, dels primers, set seqüències brossianes per acomiadar el tràngol dels oratges, els cossos comencen llur davallada final per iniciar l’esclat de la festa, amb assajos previs de Magdalenes i Falles, provatures que ens han de dur a la claredat immensa que anuncia el prodigi de la canícula i les nits d’estiu.

Poques coses, Boira, resulten tan satisfactòries com que alguna cosa que no funciona torne a funcionar, per simple i insignificant que siga. No és el preu o la funcionalitat de la cosa allò que interessa, ans el contrast entre la inutilitat més absoluta i la practicabilitat més immediata: un diferencial que no enganxa, un radiocasset que no rutlla, el bolígraf que just ara no vol escriure, el genoll que es ressent pel canvi de temps, la carícia que et retorna l’esperança, la mirada que t’acull altre cop, així tot, i el temps torna a transcórrer, lleu i dolç, com cal.

Passeigs illencs

Els ocells saltironegen per damunt les teules del forn i picotegen brins d’espurnes de vida per solcar la seua més a fons en el paisatge del món que habiten. Ara i adés voleien arcs d’impossible traçat per cercar-se mútuament, per repetir incansablement la mateixa ruta a casa, el bec ple d’insectes que retornaran mig digerits a les cries perquè aquestes s’alimenten i facen pes i enfortisquen les ales que un dia els durà a volar i marxar del niu, amb tot de senyals magnètiques que els permetran el retorn.

Els límits de la vida únicament es poden esbombar amb les petiteses quotidianes que ens transporten a les intimitats més planeres, a aquelles coses que ens provoquen plaer en la seua minúscula expressió, un bon àpat, una música raonable, un sexe reinventat, un passeig a l’horabaixa pel Raiguer.

Som també la gent que hem conegut, ho som en la mesura que ens reconeixem en ells, quan llur mirada s’estabilitza en trobar-nos, en el gest repetit tantes vegades, immens en la seua transparència, en la veu inoïda i que ara retorna modulada pel pas del temps, matisada per la necessitat d’haver-se hagut d’emmotllar a tants altres desconeguts de nosaltres i que, tanmateix, ara s’encarnen lleument en el so de l’altre.

Hi ha episodis de felicitat tan breus que hom els creu injustos, és l’enamorament dels joves quan un dels dos mor sobtadament, sense temps d’adonar-se’n de què; hi ha processos de felicitat que es malmeten per un excés d’eternitat, és quan hom no cuida el que té i no n’és conscient de la durada del món, sempre finita. És injust trobar-se davant de la fi en tots els casos. Haver tastat la felicitat ho fa, indefectiblement, massa breu.

Altre estiu a l’illa

Primer desdejuni a Consell. Encetem les vacances a la casa que tant t’estimaves, Boira. Hem passat la ratlladora de gespa al jardí, i l’hem tornat més civil, les plantes també ens agraeixen que posem a lloc les planures del bosc, que ajupim els baixos que pretenen convertir-se en altra cosa que catifa de soques. El tamarell del jardí s’ha fet una cosa seria, tant que empetiteix la porquera, se l’ha engolida, com qui diu.

(Patti Smith al Palau d’Aiamans de Lloseta, sota el cel net i franc de la Mallorca interior; cita entranyable veure l’àngel caigut convertit en missioner d’idees d’ara per al futur).

La memòria, certa o incerta, dels vells és un tema molt delicat, acaben per no saber en quin dia estan, dubten de qualsevol cosa, el cap s’aigualeix com en compota, el cervell és un múscul fortament travat que va perdent consistència, com les masses flonges d’un boxejador jubilat, tot s’agrisa, tardor que anuncia el darrer hivern.

Mercat dels encants del poble, un món curiós, idèntic a tot arreu on es veu de tot, deixalles que encisen, estris que enlluernen, andròmines que et deixen bocabadat, quitxalla inanimada de tota mena que tant serviria per a encendre un Sant Joan com per devorar una casa amb voluntats museístiques. Un hom sol mirant-se’l seria titllat de boig.

A ca la veïna Antònia els partits de futbol del mundial es veien en diferit, amb pocs segons de diferència de ca la filla, que hi viuen dalt i que els veien per canal de pagament, de manera que els ensurts dels balons que no entren, a la televisió de cost, trigaven una mica en arribar i el nin gran, el Diego, davallava per comprovar el què del renou. El petit Joan Miquel, un al·lotet prim i esfilagarsat com un arbret de viver, juga cada dia davant de ca nostra al tenis, tot solet com sols s’està enfront d’una paret muda i ingrata, que mai t’ajuda en l’opció de tornar-la i únicament te n’ofereix de bordes i mal adreçades, i es radia les ocasions més significatives del joc, i el més curiós és que ho fa en castellà, com ho veu fer a la televisió quan juga el Rafa Nadal, tot un heroi a l’illa, i entre jugada i jugada prova de mirar què i qui hi ha més enllà de la cortina de l’habitació que dóna al carrer, de ca nostra.

Les lectures se succeeixen una rere l’altra incansables, indestriables de tan contínues, meravelloses per la capacitat d’abstraure’t del tot de tot, històries, algunes, plenes en la seua construcció, àgils en les accions, pausades i precises en les descripcions, i tot i així, presenten discontinuïtats, espais que hom no acaba de transitar del tot, pel que fa als personatges, al temps i l’espai de la història, perquè, òbviament, resulta tan difícil escriure sense escletxes, és tan endimoniadament complex arribar al cor sense ferir els encontorns.

Quan era petit resultava un xiquet entremaliat, ni més ni menys que d’altres, però tampoc no em quedava gens darrere a l’hora de fer-ne de tots els colors. A l’altra banda de la carretera, restes d’un antic ramal del barranc gros alimentaven el curs d’un rierol que encara movia molí, un d’arròs, el paller del qual hi havia tot de pallús on ens rebolcàvem i fèiem tombarelles, i assajàvem d’encertar la llança de canya just devora dels peus descalços.

De nin jugàvem a boletes al passeig, també en altres llocs, però el contrincant havia de ser més o menys conegut, altrament corries el risc de quedar-te ben pelat, sense cap ni una boleta a la butxaca, perquè era un joc que requeria de traça, d’un xic d’estratègia, sang freda i enginy, no gaire, i una bona dosi de saber perdre, cosa que t’obligava a pagar amb la boleta exposada, que solia ser la preferida per jugar, una pèrdua, certament, difícil d’acceptar.

Em bresse d’una banda a l’altra de casa a l’aguait. És una alerta desmenjada que no prenuncia res, únicament el fresseig del ventijol de s’embat guia els meus passos d’ací cap allà, i mitja volta, amb un llibre a la mà, dels que em duu Gràcia del mercat, cada diumenge, triats a l’atzar i llegits encara més, saltironege d’autor en autor, de títol en títol, com les abelles que no mostren cap preferència, bressolant-se. [Quadern d’Aram; El llibre de les mosques; Pa negre; Qüestió d’amor propi; Berlín zoo; La casa gran; El fil de plata; Noms a la sorra; La pell freda].

Passades les llàgrimes de Sant Llorenç, que enguany han estat ben poques de tan esquives, la calor afluixa i els dies no són, ni de bon tros, tan esplendorosos. Sempre senyoreja prim o no algun núvol que fa que augmente la humitat, això sí, però tapa ni que siga d’esquitllentes una mica de llorencet, que ja duu lluint força estona d’ençà de maig i més, i el cos ho agraeix, curull de no saber on ajaure’s, dolgut de roentor.

Partirem sense escarafalls, igual que arribàrem, tancant el parèntesi que esdevé l’estada al poble, calma i relaxada s’esgota aliena a la fortor estiuenca, de les presses del món, gronxador immens de set setmanes guaitant el jardí que s’estén més enllà dels límits propis, camps de conreu d’ametllers i garrofers en suspens, els batecs llunyans del córrer dels cotxes ens recorden que som al món, per bé que als marges, com en un purgatori salutífer d’aigües termals.

Una mica cartoixà dec haver-me fet, si us plau per força, un xic, sense adonar-me’n, qui sap com ni perquè, però els fets són ben llampants, llegesc,  menge i bec i folle, i sóc animal social el just espai que hi ha entre l’entrada i la sortida del centre de feina, i en cap cas ho allargue ni una misèrrima estona, pràcticament mai faig res que no siga escrit al guió preestablert, camine qualque vegada, menys cada cop, i m’assec ara aquí ara allà, i devore lletra escrita, inexorablement.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top