Quantitat no és sinònim de qualitat

“Llàstima que un acte tan interessant com el que es va viure dissabte passat, restara deslluït”

Dissabte en la vesprada el “nou canal nou” retransmetia un acte des del camp de Mestalla de València. No es tractava de cap activitat esportiva, encara que, al menys el presentador, semblava que estava presentant un principi de temporada. Segons s’havia anunciat, es pretenia superar una quinzena de rècord Guiness musicals, arran el 50 aniversari de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana.

No ho vaig viure en directe, sinó en diferit (i això que no tinc res a veure amb aquesta organització declarada com a delinqüent que sol utilitzar aquesta figura, per pagar antics tresorers) mitjançant les emissions en proves del “nou canal nou” que va estar en marxa durant més de cinc hores, fent comentaris sense cap respecte pel que es feia a la gespa i les graderies del Mestalla.

Ho vaig veure, malgrat el consabut “estem fent història” de la presentadora i directora de la cabina de comentaristes. Una expressió que tot i no haver començat les emissions com cal, ja funciona per entre els guions dels que emeten en proves. Supose que, aviat, escoltaren allò de “un abans i un després” o  “una situació dantesca”; expressions que esglaonaven el discurs de la crònica de periodistes de l’antic Canal 9.

Però tornem a solc. Tota la culpa no la tenen els missatgers, sinó que en la meua opinió, gran part del que es va veure per la televisió, no va ser sinó el reflex de la nostra societat musical; un conjunt molt nombrós de persones als qui els agrada masculinitzar els uniformes de les dones que hi formen part; estalviar el colorit de les joves formacions pintant-les de blanc o de negre; fomentar la competència entre associacions  a base de certàmens, que no trobades; promoure l’individualisme i el virtuosisme… Això no lleva, que en la major part dels nostres pobles, viles i ciutats, siguen les bandes de música, les organitzacions culturals més potents.

Quan a l’acte del Mestalla, és el fidel reflex del poble valencià, al qui li agrada sempre tirar per alt i fer-ho tot a l’engrós: les portes més grans del segle XV, la ciutat de les ciències més monumental, el circuït urbà més desaprofitat, els lladronicis més evidents, el saqueig econòmic més voluminós i el frau polític més escandalós.

A ningú només que als valencians, se’ns ocorre sumar cultura musical de banda amb un vodevil i una cantant estantissa per rematar un acte en què intervenien més de 20.000 músics arribats des dels quatre punts cardinals de la nostra geografia i transportats amb l’únic objectiu de superar uns rècords que a ningú més que als components de la FSMCV sembla que els hi feia falta, a tenor de les actituds dels assistents al Mestalla, quan es projectava a les pantalles del camp “así suena el Mestalla”, com si es tractara d’una mascletada fallera més.

Cinc hores de tancada a un camp de futbol que no es va aconseguir emplenar malgrat ser d’entrada gratuïta, no les aguanta ni el més pintat, malgrat la presència d’uns presentadors (el nom dels quals no vull recordar) que van desfer l’idioma, plantejaren l’acte com si fos una representació esportiva i practicaren el supremacisme lingüístic castellà, a trot i a dret.

A partir de la interpretació del nové rècord mundial, les graderies ja estaven més que fartes d’escoltar peces ximplones bastides “ad hoc” amb l’única missió d’aconseguir quantitats i no qualitats. Ho vaig veure gràcies a les emissions en proves de la “nova canal nou” ja que, en enfocar els joves músics de les graderies, deixaven de tocar i saludaven a càmera. Quanta falta que ens fa la televisió autonòmica!!

Per acabar i no abundar massa amb carències d’aquest acte, no vull concloure sense apuntar algunes coses a tenir en compte en pròximes convocatòries. Cal instal·lar un escenari per situar la banda o agrupació de referència; no és necessari barrejar estils tan distants dins d’un mateix acte; convé cercar peces de major nivell musical per cloure un acte musical, més enllà de “We are the champions”; estaria bé evitar els xiulits masclistes que li van fer a la directora d’orquestra o els de menyspreu cap al grup Cashalada…

Quan a la retransmissió, s’ha de procurar evitar solapar els comentaris per sobre la música que s’interpreta, sense el menor respecte cap a les formacions o els músics que la interpreten;  sobren evidències flagrants sobre aquest o aquell altre instrument o  imatges que ja s’entenen en veure-les; cal documentar més les persones comentaristes; sonoritzar millor la formació de referència; evitar la profusió de plànols zenitals i d’alguns altres que evidenciaven la manca d’atenció dels intèrprets perduts o que anaven de “bulto”.

Llàstima que un acte tan interessant com el que es va viure dissabte passat, restara d’aquesta manera deslluït, quan hi havia una bona intenció que el president de la Federació va intentar explicar en perfecte castellà i que el Molt Honorable President de la Generalitat, va haver de lluitar per deixar-se sentir entre els xiulits i el guirigall provinent de les graderies.

Per la resta, cap problema: l’espectacle de Xarxa Teatre, tot un goig, però no quedava ni l’apuntador, perquè cinc hores de quantitat, no són símptoma de qualitat. Tot i això, vull deixar constància que no tinc res en contra cap a les nostres bandes de música; ans al contrari: tot el meu respecte i consideració. Bé que ho saben Ruiz Monrabal, Asunción Rubio, Escrig Peris i Almeria Serrano, si més no.

 

Imatge: Nuestras Bandas de Música