Que tornen

Pep Ferrer.

Em sap greu, però sembla que tornen. A poc a poc. Com qui no vol la cosa, sí, però compte que les bandes de tambours i cornetes tornen.
Amb el seu posat castrense i els uniformes cridaners. Amb peces musicals impròpies d’una processó o d’una cercavila.
No sé com anirà això en altres comarques però a l’Horta Sud estan reviscolant. Quan ja les pensàvem oblidades per a sempre, arraconades de per vida, innecessàries per a res; tornen a la càrrega!
Quan allà pels anys 70 i 80 a les comarques centrals –cap i casal inclòs– vàrem capgirar la seua insuportable presència per la –definitiva– de les bandes de música i, a més, hi hagué un reviscolament –que encara hi dura– dels nostres instruments nacionals, ara, quasi que soterradament van tornant a agafar presència les bandes de tambors i cornetes.
Aquests grups meitat unitat militar, meitat banda de música, sembla que són més «accessibles» per comissions falleres o clavaries i així hem de tornar aguantar les seues exhibicions paramilitars i la seua música d’altre món.
Per altre cantó les formacions de música carioca amb les seues «batucades» també envaeixen manifestacions i actes públics, deixant, així, de banda aquelles formacions que interpreten les peces musicals més pròpies i nostrades.
Es evident que el decurs del temps porta altres propostes i formacions musicals. És cert que hom té dret (qui paga mana) a triar el que més li agrada. Però no és menys cert que, escollir grups o colles alienes –per acompanyar actes públics pel carrer– fa tornar bastants anys enrere.
És possible aconseguir allò del mestissatge musical? Com s’agermanen una batucada amb una colla de dolçaines? O, lliga millor amb una banda de música. Vingut el cas, els experts tenen la paraula.
El fet que siga més econòmica una banda de tambors i cornetes no és cap argument seriós. Hi ha diners pel que hom considera important.
I les bandes de música ho són.