Tens 0 productes a la teua cistella
Però, com el trajecte entre el català i el valencià és molt curt i dialectal, el manteniment de les seues “teories” no té massa recorregut, o el mateix que les bandes de les falleres que, de dos metres que tenen de llarg, vistes les falleres pel darrere són les quatre barres i pel davant també, excepte mig pam de seda blava al muscle, o siga que pràcticament tot el que llueixen són les quatre barres. I el lèxic i la gramàtica, són les mateixes o no? No fa molt vaig contar ací mateix el fiasco del diccionari diferencial valencià-castellà de Carles Recio, que contràriament al que pretenien els impulsors, confirmà rotundament que es tracta de la mateixa llengua, amb algunes diferències dialectals i ortogràfiques i poc més. I encara tinc pendent de contar el cas de la reedició facsímil de la gramàtica de la llengua valenciana del pare Fullana, que avance que és una història encara més fantàstica.
Amb els lligams que ha mantingut i manté el PP, i ara també Vox, amb aquesta gent secessionista és natural que incorreguem en situacions difícils i ridícules. El pitjor és, sense cap dubte, l’enfrontament amb la RAE, amb la romanística internacional i amb la Universitat; en açò les alcaldesses i els polítics amb carrera, no haurien de participar. Com no ho fan així, sinó al revés, estan enfrontats amb el que s’ensenya a les Universitats, o siga amb el que aprenen els futurs professors. Faig memòria del que va passar l’any 1979, quan el PP deixà de banda el conseller Josep Lluís Barceló, que havia posat en marxa un Pla Experimental per a l’ensenyament del valencià, amb permís i la implicació del Ministeri d’Educació. El varen substituir amb un tal Peris Soler que estava alineat amb les posicions secessionistes i tenia la missió de frenar la continuïtat del Pla experimental.
L’encàrrec es frustrà perquè en el Pla estaven implicats el Ministeri i la Universitat i la preceptiva avaluació havia estat positiva i, segons deia el Pla, publicat al B.O.E. l’ensenyament del valencià havia de continuar aplicant-se. El professorat i els alumnes que havien participat, els centres escolars i els claustres, els sindicats d’ensenyants amb la Coordinadora d’Ensenyants del País Valencià, i el món de la cultura en general, que ens recolzava, tots volíem evidentment la continuïtat i Peris Soler no tingué més remei que claudicar a contracor. Començà per treure’m fora de la conselleria, on m’hi havia posat Barceló per a dirigir el Pla experimental. A continuació feren falta professors per als nous centres que també volien participar i hagueren de convocar una bossa de treball, amb la intenció de seleccionar els seus addictes.
Tots els candidats, a més de ser mestres o llicenciats, havien de tenir també una titulació de valencià i s’acceptaven les universitàries i les secessionistes. En una entrevista/interrogatori a què s’havien de sotmetre, és on pensaven triar els “seus”. La sorpresa fou, però, que pràcticament tots tenien els certificats de la Universitat, de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) que dirigia el professor Sanchis Guarner; i a més a més, que cap ni un dels pocs aspirants secessionistes ni mestre ni llicenciat. Així és que hagueren de contractar “enemics”. Els seleccionats encara havien de superar una entrevista/interrogatori: “penses que el valencià i el català, són una mateixa llengua?”, preguntaven. Els concursants, que anaven amb la lliçó, havien de dir: “no, que tenien coses paregudes, però que la llengua valenciana era la llengua valenciana” ”i avant”, que afegien els de Castelló.
Altres problemes vingueren a continuació, com el tema dels programes, dels llibres de text, etc. Així vam estar durant tres anys, superant tots els entrebancs que ens posaven. La teoria de Barceló era que en l’administració, el que importa és iniciar un projecte com aquest (posar el cap, deia) i aconseguir que es publiquen decrets i ordres ministerials, que es facen contractes de personal i es convoquen oposicions, en definitiva, consumar fets perquè hi hagen drets adquirits. Una vegada iniciat un procés és molt difícil aturar-lo. perquè la màquina és més difícil posar-la en marxa que aturar-la després. Jo em vaig creure totalment la teoria i així asseguràrem la continuïtat del Pla experimental. Tres anys va durar la dialèctica, que fou profitosa per a nosaltres i nefasta per al PP, fins que unes noves eleccions les guanyà el PSOE i es pogué posar punt i final al desgavell, almenys fins ara, que han tornat els dolents.
El conseller actual té el mèrit d’ésser torero de Barrera i el demèrit de parlar poc en valencià; el president de la Generalitat, Mazon Guixot, no parla mai en valencià, segurament perquè no en sap; l’alcaldessa de València, que parlava en valencià quan era alcaldessa de Torrent, s’ha compromès amb els secessionistes, subvencionant-los. Tothom continua en posició d’atacar i ho fan recreant els problemes que creiem que s’havien superat ja, amb el pacte Zaplana-Pujol i la creació de l’Acadèmia valenciana de la llengua. Per exemple, volen començar eximint els xiquets i xiquetes de les comarques castellanoparlants de l’aprenentatge del valencià, malgrat que molts pares no estan d’acord; reinstaurant el bilingüisme, acabant amb les línies en valencià i del valencià com llengua vehicular dels centres, etc.
L’alcaldessa, a més a més, ha anat més lluny i s’ha enfrontat als partits d’esquerres, ecologistes i associacions de veïns de Madrid, que s’oposaven a la supermascletada fallera, que s’hi disparà el 18 de febrer al riu Manzanares, en una zona degradada, però en vies de recuperació, amb el retorn de moltes espècies botàniques i animals, sobre tot ocells. L’alcaldessa considerà que aquests opositors eren uns “catetos” i els seus arguments “posturas catetas” i que ignoraven que la mascletada era part de la cultura valenciana, que és el mateix que diu el conseller torero, que també defén que els bous de carrer són cultura valenciana, que s’han de promocionar. Per a més evidència, l’alcaldessa s’endugué les falleres amb ella.
Supose que ara vindrà la torna, i que l’alcalde de Madrid voldrà dur-nos “la cultura madrilenya” a València. Tinc una idea: que cuinen en la plaça de l’ajuntament, un monumental“cocidito madrilenyo” i porten “chulapos” amb gorra, mocador al coll i pantalons cenyits, i “chulapas”, amb vestits de rodolins, mocadors al cap i un clavell a l’orella, ambientant la ciutat durant tot el dia amb xotis a tota virolla. Als “catetos” d’ací, que és segur que ens oposarem, no ens deixaran ni tastar el cocidito. Si s’accepta la idea, s’haurà d’adaptar el brindis clàssic “visca València, visca Madrit i i visca la mare que vos ha parit”. I és que a València, quan fa caloret, si hi ha mascletades organitzem saraus molt culturals.
