Bell comiat

Fa uns anys, el 2021, vaig escriure en aquesta publicació unes paraules en l’aniversari vuité de l’elecció del papa Francesc. Hi deia que calia que fórem agraïts per la seua presència en les nostres vides. No estaria bé que, ara que l’hem acomiadat definitivament, no parlem d’ell en aquesta pàgina de «La Plaça de l’Església» de la revista.

El Poble de Déu, la gent que creu amb senzillesa, sempre té un sisé sentit per a apreciar la bonhomia d’una persona. Quan vaig estar a Roma en l’any 2000, recorde que sempre que baixava a la cripta de san Pere, en la tomba de Joan XIII –encara no beatificat– sempre trobava flors fresques i alguna persona orant al seus peus. Pensava açò: entre totes les sepultures pontifícies, el record i l’estima popular es dirigia palesament a eixe papa; la gent havia percebut i agraïa la seua obra.

Opine que, amb el papa Francesc, tal estima i record encara seran majors. Escric el dia del soterrar i ja pot preparar-se el capítol de Santa Maria la Major a regular la presència de moltíssima gent que anirà a visitar la tomba de Francesc, perquè el funeral que d’ell hem vist sobrepassa tot el que es podia imaginar. Llargues cues davant de les seues despulles, cent seixanta representacions diplomàtiques, uns cinquanta caps d’estat, no sols la plaça de Sant Pere sinó tota la Via Conciliazioni plena de gent i, el que més m’ha impressionat: en l’itinerari de sis quilòmetres entre Sant Pere i Santa Maria, la gent ha baixat al carrer per acomiadar-lo. El poble romà saludava l’últim trànsit, la darrera presència corporal del seu bisbe. Tal recorregut ha passat per molts llocs de palaus i d’oficines, però les voreres eren plenes de romans i també de turistes.

Per què tota eixa aurèola en un món tan individualista, racionalista i narcisista? Doncs bé, perquè la gent creient i no creient ha percebut eixa bonhomia de Francesc i l’ha agraïda. Ha vist que el papa Francesc ha situat la funció papal en el punt exacte. No és que haja dit coses noves. No. Tot el que ha dit ja ho han dit els altres papes i formava part del pensament cristià des dels inicis de la fe. Res de nou, però dit d’una manera distinta, en llocs inesperats, proclamat amb senzillesa i amb molta força, sense por d’escandalitzar, sense preocupar-se de quedar bé amb als poderosos…

Després de quasi dos mil anys d’història eclesial ha anat concentrant-se, acumulant-se, una immensa quantitat de tradicions, d’interpretacions, de ritus, de consensos, perquè les generacions van amerant la fe amb la seua cultura social, necessària per a sobreviure en cada època. Se n’ha fet un patrimoni immens, però Francesc ha tingut la virtut de ressaltar, de fer palés en tot moment, l’essència evangèlica: la dignitat de cada persona, el valor de cada ésser humà i el deure absolut de la seua protecció. Una recuperació humanista de tot eixe cabal. Això és el que ha sorprés i ha despertat la il·lusió de tanta gent encadenada al consum i a la producció, quasi sense esperança de poder participar en un canvi.

A Francesc no li han fet falta explicacions científiques ni teològiques, perquè tot el que ha proclamat ho ha tret de les veritats essencials de la fe en Crist que ell ha viscut molt pregonament i personal. Ja sé que, com tots nosaltres, ell ha tingut manies i pecats, però el seu camí és el d’un sant que aprofita els llocs en què la història, la providència, el posa per a acomplir la seua missió humanista, la missió cocreadora del creient.

Gràcies, Francesc; gràcies, Senyor, per la seua presència en la nostra història.

Revista número 513, pàg. 11. Maig 2025.