Benassal a Sant Cristòfol

03/07/2019

Cada dilluns de Pasqua Granada, enguany el 10 de juny, Benassal puja en romeria a l’ermita de Sant Cristòfol, al cim del Montcàtil.

Com ens narra Carles Salvador al seu llibre Les festes de Benassal, aquest dia «el sagristà avisa, mitjançant fortes campanades, que és hora de pujar la processó a l’ermita».  La comitiva  puja amb «el tabal i la dolçaina, i els pendons: roig, verd, blanc, segons el sant, segons la confraria, després la creu parroquial, els clèrics, les autoritats civils, la música i el poble. Camí avant, les bruses dels homes i les faldetes de les dones, posen una nota negra entre el verd vegetal dels bancals i l’ocre de les garrigues sota el blavet del cel». A l’ermita se celebra la missa i el poble canta aquests goigs benassalencs del segle XVI: «Sou columna molt segura / i espill de gran esplendor; / Cristòfol, sol d’hermosura / que al coll portau el Senyor».

Carles Salvador, mestre de Benassal de 1916 a 1934, narra el dinar de festa basat en el tradicional tombet, amb carn de corder o de conill, que cal «guisar-la en una olla de test de Traiguera, amb un foc lent de llenya». Com destaca el poeta, el secret del plat radica en el fet que «cal remoure aquesta carn dins de l’olla; però sense cullerot ni paleta, sinó prenint l’olla per les anses i sacsejant-la en l’aire, de manera que els trossos de carn vagen desplaçant-se del fons. Cal tombar el contingut a poc a poc, a tombets, dins del continent de terrissa, fins que ja està. I està ja, quan té aquell punt de sabor meravellós i únic que ha de tindre aquesta carn». És a l’ombra de l’ermita on es menja aquest plat, «asseguts a terra, ben a la vora la bóta o el barral de bon vi i el pitxerull amb aigua de la Font d’En Segures». El dinar acaba amb les pastes, «entre les que no poden faltar, i no falten mai, les reganyades de llavoretes. I el tarró».

I amb la festa, el ball de les jotes de la terra: «gent de Benassal, de Culla, de Vilar de Canes, d’Ares; masovers d’aquests termes, i vilafranquins i vistabellans, en el cim del Montcàtil, fan aquell ball que els és tan agradós». Abans de la posta del sol, «els majorals amb les autoritats reparteixen les primes, i cadascú amb la seua companyia, a peu o a cavall, retorna a casa, que de vegades està a moltes llegües de l’ermita, puix que els masovers han vingut de moltes barrancades enllà».

Conéixer les nostres festes populars ens ajuda a retrobar els nostres orígens i a projectar cap al futur la nostra identitat i el nostre sentiment de poble. Anar a l’ermita de Sant Cristòfol de Benassal cada dilluns de Pasqua Granada és una bona manera d’enllaçar el passat i el futur, l’ahir i l’avui, la història i la modernitat, per no perdre les nostres arrels com a valencians, unint cultura, natura, tradició i fe.

Article publicat al número 449