Bisbes i curials poc o gens valencians

Els bisbats els governen els bisbes, assistits per les cúries i els respectius curials. La cúria és el nom que reben els conjunts d’organismes administratius, judicials i de govern per als afers de l’església en les demarcacions de cada bisbat. També hi ha la cúria romana, o govern del Papa, que és com la cort suprema de l’Església catòlica. Cúria era el nom que rebien els senats i assemblees de l’imperi romà, i aquest nom l’adoptà l’església per a la seua organització, com feu amb els títols de jerarquia, amb molts aspectes de la litúrgia, la roba eclesial, cristianitzant el santoral i les festes i sobretot en el manteniment de la llengua de l’imperi, el llatí, com a llengua universal de l’església.

Respecte al llatí, a partir del Concili Vaticà II (1962-1965) l’església adoptà un nou criteri: usar tots els idiomes del món en substitució del llatí, encara que mantenint-lo com l’idioma oficial. Des d’aleshores s’han adaptat tots els textos litúrgics a tots els idiomes del món, menys a València i per això, l’arxidiòcesi valenciana té aquesta característica negativa, que no tenen els centenars de bisbats o milers, que hi ha al món. I com no tenim els textos sagrats en la llengua pròpia i oficial, ací continuen recorrent al castellà, que és una mala cosa per a la nostra cultura, a banda que siguem catòlics o no. Fins i tot hi ha llengües que no disposen de gramàtica i els mateixos missioners han fet ímprobes esforços per normativitzar-les i traduir els textos litúrgics. No fa molt ha mort un d’aquests missioners, el valencià Alexandre Alapont, que estant treballant a Zimbàbue, va traduir tots els textos a la llengua nambya. Què ens passa als valencians amb la nostra llengua, o millor dit, què els passa als capellans valencians amb el valencià i què els passa als bisbes? Els capellans, uns diuen que no tenen els textos i, per tant, és la coartada per continuar usant el castellà, que és el que els agrada, ja que també són botiflers; altres pensen que si no hi ha textos valencians poden recórrer als de Catalunya adaptant-los sobre la marxa, essent com és que el valencià i el català són la mateixa llengua. I els bisbes? Els bisbes no mouen ni un dit, o si ho intenten «alguns» els fan aturar en sec, o es fan l’ànim i comencen a actuar en valencià i… els ataquen, dient-los ‘catalanistes’. Els valencians creients podran veure mai que això se solucione? L’Esperit Sant, en qui creuen els catòlics, podrà il·luminar mai els responsables a trobar la solució? Quan això passe serà com un miracle. És, potser, l’actual bisbe Enric Benavent qui farà el miracle? Jo pense que sí i que mereix el suport de la gent més civilitzada, com els que esteu llegint açò; us anime a fer-ho saber.

No tinc a mà l’episcopologi valencià, però recorde haver llegit que la majoria dels bisbes que han tingut les diòcesis valencianes eren forasters, castellans, andalusos, extremenys… pocs catalans, ni valencians. I encara pitjor, perquè hi ha hagut molts valencians fets bisbes, uns bons bisbes, però que han estat enviats a terres castellanes a exercir el ministeri, com Poveda, Hervàs, el cardenal Tarancon… (no em venen al cap més noms i li hauré de demanar a Enric Capilla que m’ajude a completar una llista). També hem tingut alguns bisbes enviats a ca nostra que han estat clarament enfrontats al valencià, destacant un que arribà ben alt: sant Juan de Ribera, que prohibí expressament que els capellans feren ús del valencià en els quinque libri o registres de batejos, comunions, confirmacions, matrimonis i defuncions i també en la predicació i en la catequesi per als infants. Com era extremeny feu amb nosaltres el mateix que els seus paisans. els conquistadores, que també imposaren el castellà als indis, condemnant llurs llengües a la minorització i, a la llarga, a la desaparició. Jo vaig estudiar els llibres de Silla i vaig escriure alguna cosa, però no tinc davant meu aquella nota, que deia que tal dia vingué l’arquebisbe i virrei Juan de Ribera, de visita pastoral. Els llibres estan tots escrits en valencià fins aquell dia, perquè després de la darrera inscripció hi ha una pàgina en blanc, creuada en diagonal i de dalt a baix, o siga inutilitzada i començant una nova era, la següent inscripció ja està redactada en un castellà d’ofici i forçat. Aquell arquebisbe-virrei, ens feu altres malifetes, com justificar i participar en l’expulsió dels moriscos (segle XVII) que continuaven vivint i treballant les nostres terres des de la conquesta de Jaume I (segle XII), expulsió que comportà la ruïna de l’agricultura i el retard econòmic del País. També denuncià que els moriscos continuaven, al cap de tants anys, parlant la seua algarabia, practicant la seua religió i la seua justícia; fora, doncs! I precisament, aquell bisbe arribà a sant! A sant, de què? Cal dir que han aparegut estudis interessats que l’exculpen i altres que no. Si era virrei de València i extremeny, alguna cosa tingué a veure. Jo sempre he desconfiat del personatge i continuaré fent-ho.

Així que ja en temps dels Àustries (Felip III) començà la nostra desgràcia lingüista que després culminarà amb els borbons (a partir del s. XVIII), que incrementaren les prohibicions de l’ús de la llengua; després, a excepció dels breus oasis republicans, amb Franco i la seua dictadura feixista de quaranta anys, el valencià sempre ha estat prohibit, malvist i considerat sospitós pels franquistes, que continuen els populars i els voxistes. En l’església sols hem pogut comptar amb les actuacions individuals d’alguns reverends que respectaren la llengua, la defensaren i la usaren, com el pare Fullana (a qui li dedicarem un proper article), mossén Sorribes, el canonge Espasa, el bisbe Sanus, el bisbe Cases, el cardenal Tarancon, el pare Enric Ferrer Pastor, els directors de SAÓ Vicent Cardona, Josep Antoni Comes i Emili Marín, el pare Vicent Micó de la comuna de Turballos, els Capellans del Dissabte, etc. (també demanaré més noms a Enric Capilla, però si ningú vol col·laborar, que ho faça). A Catalunya i en part de les Balears, tingueren més sort, perquè llurs cleros, o la major part, han mantingut un especial respecte pel català i el cas de mossén Alcover (Mallorca) amb el seu ingent Diccionari català, valencià, balear, n’és una prova irrefutable.

Al País Valencià, l’aristocràcia i l’església se’n passaren al castellà, segons Joan Fuster a partir de les Germanies (1520) o guerra civil dels estaments més populars contra l’aristocràcia i els virreis. Després, la burgesia es castellanitzà veloçment, seguint el camí de l’aristocràcia; i a partir de llavors, molta gent del poble més pla, només que han tingut l’ocasió i fets quatre duros, també s’han passat al castellà, especialment a les grans capitals, perquè han volgut «fer com els rics». És una exageració dir que gràcies als estaments més populars s’ha salvat el valencià? Jo estic convençut que, en part, és així. I defense que les populars falles també han tingut molta importància per a preservar el valencià; ho dic i ho mantinc, malgrat que en molts casos estiguen instrumentalitzades i mal polititzades.

Contradictòriament, doncs, anem malament malgrat que hem tingut i tenim clergues progressistes i sants, que han fet ús del valencià i en fan, passant d’ordenances i de manaments. Estem escrivint això i en l’anterior article publicat en aquesta revista («Sant Vicent Ferrer a Mallorca») ja vam veure que aquest sant (segle XIV-XV) sempre predicava en valencià, inclús si es movia per terres castellanes, franceses, italianes, holandeses, suïsses, etc. Ara veurem el cas de sant Lluís Bertran, nascut i mort a València (1536-1581) també frare dominicà, que marxà a Amèrica a convertir indis i defensar-los dels conquistadores i encomenderos, que abusaven d’ells, al mateix temps que ho feia Bartolomé de las Casas. També predicava en valencià, com sant Vicent i tothom l’entenia. Hi ha una carta que escriu a sa mare demanant-li que pague un deute que havia contret amb un llibreter. Li escriu en valencià i això vol dir que parlaven en valencià. També els papes Borges i els fills s’escrivien en valencià i els germans i germanes entre ells; ja ho vàrem comentar en SAÓ. Continuarem parlant del tema i sempre ens farem la mateixa pregunta al final de cada article: per què tenim un clero minoritari decidit a fer ús del valencià i un altre clero més nombrós, que no vol i que inclús n’és enemic? I els bisbes, per què ho fan també així i són tan espanyolistes? El cas del cardenal Cañizares és paradigmàtic; el rebategí en valencià ‘Canyissars’ com a venjança per la seua actitud antivalenciana i ho continuaré fent. Els creients també poden preguntar-se per quina raó l’Esperit Sant castiga els valencians i no castiga els bisbes que no aproven els textos en valencià. O per què no organitza una Pentecosta per als bisbes valencians. Jo suggerisc el lloc ideal per reunir la vintena de bisbes que hi haurà ara mateix a l’arxidiòcesi: el monestir de Sant Joan de Penyagolosa, la capella del sant Calze de la Seu de València, l’església de la Mare de Déu d’Elx. En aquesta reunió pentecostal valencianista s’hauria de cantar el Veni Creator en valencià i tinc el canonge ideal que podria donar-los el to per a cantar-lo, Alfred Chilet Raga, si comptem amb el metge i el medicament apropiats per a reviscolar-lo, perquè l’he trobat un poc apagat i som de la mateixa quinta o siga que pot fer-ho.

I ara veurem quina és la postura tan negativa dels curials valencians i per què. Si les cúries són els governs de les diòcesis i tenir un càrrec en la cúria significa tenir el poder de conduir-ho tot des d’un punt de vista o d’un altre, quin és el punt de vista dels curials valencians en el tema de la llengua? Estan a favor de l’ús del valencià? Pel comportament que tenen la  resposta és no. I com és això, si el Concili Vaticà II ordena fer tot el contrari, o siga emprar les llengües dels pobles? Quin misteri hi ha a la Cúria valenciana? I els bisbes, què opinen, què fan?

No hi ha cap secret: els curials no volen que s’use el valencià perquè la nomativa en què estan escrits és la de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que és l’organisme estatutari amb la potestat de fixar la normativa. Ells diuen que la normativa és ‘catalana’ i per a ells, que no saben res, això és un tabú, malgrat que és la normativa oficial del País Valencià. La cúria prefereix la proposta espúria, improductiva indocumentada i semianalfabeta d’una altra Acadèmia, que jo bategí com hacadèmia, o siga la Real Hacadèmia de la llengua valenciana. La proposta que fa aquesta gent és absolutament inacceptable, tant com ho seria si els murcians volgueren fer missa en murcià i els canaris en canari i s’inventaren unes hacadèmies i gramàtiques murciana i canària, distintes de la castellana, perquè el Vaticà no ho aprovaria, ni la RAE, ni el govern espanyol, ni els científics lingüistes… Aquesta gent, amb la qual està alineada la Cúria, pel que es veu, s’han atrevit a qüestionar la llengua que empra l’arquebisbe Benavent que és de la Vall d’Albaida, valencianoparlant de tota la vida, que ha estudiat la llengua i  sap de què va. La postura hacadèmica, totalment acientífica, se situa enfront de l’Acadèmia, que és com dir enfront de la legalitat, de la Universitat, de la gramàtica i el vocabulari que han estudiat els mestres i ara estudien els nostres escolars, en què escriuen els nostres escriptors, s’expressen els mitjans de comunicació, s’edita el diari oficial de la Generalitat, les actes de les Corts valencianes, es fan els comunicats i bàndols dels alcaldes valencians i del mateix president Mazon, etc. El valencià amb què es canta l’himne a la Mare de Déu dels Desemparats, inclús l’himne de la Comunitat, malgrat la desgraciada primera línia (per ofrenar noves glòries a Espanya… que l’inhabilita, perquè el nostre és l’únic himne autonòmic que es confessa tan decididament espanyolista, mentre que no ho són ni el dels càntabres, ni dels asturs, ni dels madrilenys… Nosaltres som així de servils). Per acabar amb el tema dels capellans i dels bisbes valencians que no s’han oposat mai al valencià, o siga dels bons, hauríem de fer un llistat i llance la idea. Fins i tot que el pare Bausset s’encarregue de recollir la informació i ordenar-lo i així qui necessite d’un capellà podrà elegir un de la terra i confés.

I acabaré amb la reproducció parcial de la carta de sant Lluís Bertran a sa mare, tot esperant que la cúria i l’hacadèmia diguen si escrivia en valencià o en català. El motiu de la carta era demanar a la mare el pagament d’un deute que té amb un llibreter de València «que m’ha deixat quant he volgut, que són vint lliures […] Confiant jo de vostra mercé que em descarregarà d’aquesta obligació, les hi he emprades (eren per a fer un viatge professional i ell estava coix des que anà a Amèrica i tinguè un accident) perquè d’altra manera més estimaria anar-me’n a peu i aceptant que restar m’en dingun càrrec. Així li suplique que lo més prest que puga li vulla satisfer la bona obra que m’ha feta; perquè li he promés de satisfer-lo dins en un mes que em los deixà, i ell m’ho donà lo segon dia de Pasqua; i així li pregue que com fins ací nunca m’ha faltat, que ara no em falte, perquè redundaria en ma deshonra si no complia en ma paraula, i seria de dany i pena en lo que (amb qui) m’ha fet bona obra».