Tens 0 productes a la teua cistella
L’anticlericalisme va ser ingredient fonamental en l’ideari i la propaganda blasquistes, si bé no era exclusiu del moviment creat per Vicent Blasco Ibáñez i després liderat per Félix Azzati i Sigfrido Blasco-Ibáñez. Hi havia corrents laïcistes en els republicans, però també entre els monàrquics alfonsins de tendència liberal.
En els orígens de l’anticlericalisme a Espanya hi hagué diverses causes. Potser una de ben activa va ser allò que es podria anomenar l’anticlericalisme intern: inacabables baralles i rivalitats públiques que durant segles, des de l’Edat Mitjana, van mantenir entre si els ordes religiosos. Una altra, ja en l’època contemporània, l’efecte entre les capes cultes de les idees lligades a la Illustration francesa, sobretot a l’Aufklärung en l’àrea alemanya, i que tingueren repercussions polítiques arreu d’Europa, fins i tot en estats autàrquics com Rússia, o en la monarquia hispànica.
L’antijesuïtisme de Blasco es manifestà de manera especial en La araña negra, publicada a Barcelona entre 1892 i 1893. El fulletó va tenir un gran èxit. Segons Juli Just, els correligionaris de l’autor «el llegien en les vetllades d’hivern, en les seues cases, en veu alta, davant la dona i els fills reunits al voltant del llegidor, posant de tant en tant un viu comentari al relat». Maurizio Fabbri ha assenyalat el deute de la narració amb el llibre Monita secreta, del jesuïta polonès expulsat Jerome Zahorowski, publicat entorn del 1616 a Cracòvia amb la pretensió de mostrar el pensament i els designis secrets dels deixebles de sant Ignasi de Loiola.
Després, en poques narracions de Blasco apareixeria tan clarament el seu ideari anticlerical com en ¡Viva la República! (1893-1894), Los fanáticos (1895) i La catedral (1903), on sovint apareixien temes que en l’època es debatien dins de la maçoneria. Bona part de La catedral pretén explicar el retard que sofria Espanya, en comparació amb estats més desenvolupats i cultes en la influència de l’Església catòlica.
La bel·ligerància anticlerical del blasquisme va adquirir especial rellevància quan va ocupar el poder municipal a València i tingué capacitat per a adoptar mesures contra rituals religiosos públics que havien esdevingut tradicionals. Per exemple, la Setmana Santa. El 1910, l’Ajuntament de València decidí no prohibir, com solia fer-se i fou habitual després del triomf franquista del 1939, el trànsit de vehicles amb rodes pels carrers. Els blasquistes feren campanya perquè circularen per la ciutat carros, carruatges i automòbils, llogats per a l’ocasió si calia, a fi de demostrar que els carrers de la ciutat «no eran de Dios».
Clar és que l’anticlericalisme responia a un altre corrent de fons gens pacífic. El mateix 1910, després de diversos actes de dreta contra l’ensenyament laic, segons l’Almanaque de Las Provincias, hi hagué una manifestació amb «unas seis mil personas, con 42 banderas y estandartes. Se dirigió al Temple [seu del Govern Civil] para expresar sus deseos a la autoridad. Allí se dispersaron los manifestantes, pero un grupo de más de cien mozalbetes, dando vivas y mueras, se dirigió al palacio arzobispal, y los repitieron, lo mismo que ante […] la Catedral y […] la Capilla de Nuestra Señora de los Desamparados […]. Después […] redoblaron sus gritos ante el Círculo Carlista, siendo recibidos a tiros, y cruzándose por una parte y por otra más de cuarenta […]. Un joven republicano cayó herido a la puerta de aquel Círculo». Unes setmanes abans, els republicans havien fet un míting a favor de les escoles laiques en què prengueren part Alejandro Lerroux i Pío Baroja.
Clericalisme i anticlericalisme s’alimentaven mútuament, s’enfortien l’un contra l’altre, en una lluita sovint irracional. Amb el correlat d’una abundant literatura publicada a València en aquell temps. Per als republicans, els catàlegs de les editorials Sempere i Prometeo tractaven de formar amplis nuclis de persones, amb traduccions molt intencionades acollides per gran quantitat de lectors. Un públic popular i més ampli trobaven revistes com La Traca, d’un anticlericalisme groller i caricaturesc.
Revista Saó, pàg.41. Abril 2023.
