“Bogey” o com imaginàvem el segle XXIX

Óscar Gual Boronat. Professor associat al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València

A l’actual mercat nacional de còmics es donen una sèrie de paradoxes comunes a la de la resta dels sectors que conformen la industria del llibre. Si per una banda, cada any apareixen noves editorials i la historieta guanya prestigi mediàtic,  per altra aquests increments no es corresponen amb un augment de la quantitat d’autors que hi poden viure exclusivament d’aquest negoci. De la mateixa manera, si ens guiem pels tiratges, sembla que el nombre de compradors tampoc puja en proporció a la quantitat de títols que apareixen cada temporada (l’interès i les dimensions de l’oferta actual era impossible de preveure a principis de segle), i a més a un ritme envejable, digne d’índexs de lectura desconeguts per ací.

Entre les novetats que arriben als punts de venda, i que prompte són substituïdes per altres de més recents, han trobat el seu lloc els anomenats integrals, uns gruixuts volums en els que es recullen amb cura algunes de les grans obres del passat d’aquest mitjà. Empreses com la mallorquina Dolmen i les barcelonines Trilita o Yermo, semblen especialitzar-se en aquest tipus de productes de qualitat amb uns destinataris molt identificats, principalment els col·leccionistes i els nostàlgics dels bons vells temps. Aquesta mateixa tendència, heretada de mercats més pròspers, també la segueixen des de fa un temps els editors de Ponent Mon, compatibilitzant-la amb altres productes d’interès (el mangaka japonès Jiro Taniguchi, per exemple, és un dels seus autors estrella). Dividits en cinc línies diferents, que es mouen des dels clàssics indiscutibles de la bande dessinée francesa i belga (Barbarroja, Tanguy y Laverdure o Jerry Spring) fins a historietes d’autor (la recentment distribuïda Contra Raúl n’és una eloqüent mostra), aquests toms  tracten de reivindicar vinyetes injustament oblidades.

Ara, i a un mes de que s’acompleixin els cinc anys del seu decés, aquesta mateixa editorial decideix recuperar una de les característiques creacions del guionista valencià Antonio Segura, un dels escriptors més prolífics de la història del còmic espanyol per a adults. Es tracta en concret de Bogey, una historieta policíaca futurista il·lustrada per Leopoldo Sánchez,  i concebuda, en principi, per formar part d’un cicle argumental més ample. Cap a 1979, i sense cap experiència prèvia en els tebeos, Segura començà a treballar per encàrrec en la planificació d’una nova revista que mai es publicà. La idea inicial era que aquesta capçalera, eloqüentment anomenada Crack, es nodrís d’un conjunt de sèries relacionades, situades totes en diferents períodes d’un possible avenir apocalíptic. La primera, Hombre, amb José Ortiz, qui a la llarga es convertiria en el seu principal col·laborador, es presentava com una mena de western que arrencava immediatament després d’una guerra nuclear -recurs narratiu molt  típic aleshores- que havia arrasat les civilitzacions contemporànies, retornant-les cap a una nova Edat Mitja. La segona era precisament Bogey, ubicada al planeta Blekos II en ple segle XXIX, on la humanitat que fugí d’aquella Terra inhabitable, malgrat ser capaç de restituir l’ordre, tornava a repetir determinats vicis del passat. I, finalment, Orka, amb Luis Bermejo, viatjava més enllà en el temps, fins una època on els humans havien conquerit altres móns.

Bermejo i Ortiz havien nascut a principis de la dècada de 1930, en Albacete i Cartagena, respectivament, i s’havien traslladat ben joves a València, on compartien estudi, per a treballar produint els populars quaderns d’aventures de cases com Maga o Valenciana ja en els cinquanta. Posteriorment passarien a formar part de la plantilla de dibuixants d’agències com Selecciones Ilustradas o Bardon Art, encarregades de proveir de continguts a nombroses revistes europees, una tasca ben remunerada per als estàndards d’aleshores però que suposava renunciar als drets de propietat de les obres que estaven creant. Sánchez, cosí, per cert, d’Ortiz, era, en canvi, prou més jove, encara que quan es planteja la gènesi de Crack ja era un artista contrastat. En aquell moment, tots tres estan ja cansats d’aquest tipus de comandes alienes als seus interessos i busquen donar forma a obres més personals. Tanmateix, el projecte no fructificà, tot i que algunes historietes, que funcionaven en base a sinopsis tancades, ja estaven enllestides. Altra possibilitat fou, llavors, cercar editorials alternatives on donar sortida als treballs. D’aquesta manera, en 1981, Norma inclourà les pàgines de debut d’Hombre al magazín Cimoc, mentre que Sánchez, per iniciativa pròpia, decidirà publicar un àlbum que inclogués els dos primers capítols de Bogey: “Adiós, muñeca” i “El hombre que floreció”.

Des de bon principi estan clars els paràmetres en els que es mourà el guió d’aquesta última, així com el protagonista. Per començar, el caràcter i el seu nom estan inspirats -ho hauran deduït- en el mític actor nord-americà Humphrey Bogart, o més bé en els característics rols amb els que habitualment se l’identifica. Aquesta declaració d’intencions es confirma amb el títol dels relats: “Only You”, “As Times Goes by” o “El largo transcurso de la eternidad”. Històries detectivesques en blanc i negre, d’influència cinematogràfica, que es situen en un escenari derivat de les novel·les de ciència-ficció (com les d’Isaac Asimov o Ray Bradbury), però que es caracteritza pels mateixos dèficits que les societats actuals (feroç individualisme, desigualtats econòmiques endèmiques, solitud). Un context que dona fruits com el propi Bogey Nicolson, investigador privat cínic i descregut, especialitzat, com Philip Marlowe, Sam Spade o Mike Hammer, en descobrir els pitjors vicis de l’ànima humana. Potser eixa descripció, plena de referències, resulti poc atractiva, doncs, és cert, no deixa de ser un inventari d’estereotips, dels que en principi és difícil extraure res de nou. No obstant això, Segura sempre es va caracteritzar per saber revitalitzar patrons prèviament establerts, afegint elements propis als gèneres tradicionals. I, sens dubte, la principal de les seues addicions era un fosc sentit de l’humor, una capacitat innata de fer broma en les situacions més insospitades. Com també era únic per dotar als textos d’un aire de desesperança i d’enyorança molt adient per a les intencions del relat.

El propi Sánchez confessa en l’entrevista que obri el llibre, realitzada pel crític i especialista Javier Mesón, que existia entre ambdós un alt grau de complicitat, principalment per la llibertat amb la que Segura deixava treballar als il·lustradors, donant-los unes indicacions bàsiques de por on havia de descórrer l’argument. De fet, l’estil, l’estètica i la mateixa planificació de Sánchez evolucionen enormement, passant d’un disseny més claustrofòbic, i regular, de fins a nou vinyetes per planxa, a planes més obertes, sense marc. En “Nunca jamás”, la darrera de les historietes, si no contem l’homenatge final a Segura, es cridanera la presència constant de grans panels i de primers plànols que marquen un ritme de lectura molt més ràpid. El volum arreplega, de fet, totes les pàgines del personatge editades originalment entre 1981 i 1991 en diversos formats i sota segells diferents, incloent-hi una fugaç etapa en la revista K.O. Comics, aquell intent d’autogestió per part dels mateixos autors, derivat de la publicació germana Metropol, i que malgrat durar només quatre números, suposà un eloqüent testimoni de les inquietuds que els empentaven.