La revista degana en valencià

Bolívia i el colp del liti

08/04/2020

Després de deixar arrere els forts i diaris enfrontaments de manifestants amb carabiners a Santiago de Xile i Valparaíso, i les manifestacions i concentracions pacífiques a La Serena, Iquique i Arica, vaig arribar a La Paz, Bolívia.

Fred pels 3.800 metres i mal d’altura, però manca de disturbis i ni tan sols el rastre de les pintades en les parets i monuments saturats de color i imaginació a Xile (moltes esglésies amb eslògans contra la pederàstia). Els embotellaments de micros i cotxes particulars són constants en la capital, però destaca l’espectacular arquitectura de Mi Telefèrico que uneix la foradada de La Paz, amb els 4.100 metres de l’Alt, la puixant segona ciutat del país amb una població rondat el milió d’habitants. Amb els seus ja acabades deu línies en funcionament, és la xarxa de telefèrics de transport humà més llarga del món, amb una freqüència entre cabines d’uns segons, silenciosa, segura, i amb un disseny d’estacions funcional i avantguardista. Per al turista és un luxe contemplar des de l’alt i sobre els terrats de cinc pisos la panoràmica de dues enormes ciutats amb l’imponent Illimani (6.460 metres) de neus perpètues, a tir de foto sense zoom, per uns cèntims d’euro.

Mi Teleférico és una de les tantes coses per les quals Evo Morales ja mereix passar a la història d’aquest país històricament empobrit des de la Colònia pese, o precisament, per les seues immenses riqueses minerals. Bolívia ha sigut un país marcat des de la Conquesta per la mineria, i si hi ha un Departament que representa això com cap altre, aquest és el de Potosí. Eduardo Galeano va escriure: “aquesta ciutat condemnada a la nostàlgia, turmentada per la misèria i el fred, és encara una ferida oberta del sistema colonial a Amèrica: una acusació. El món hauria de començar per demanar-li disculpes”. La decisió de l’indígena-president que el sector miner contribuïra per a finançar les seues polítiques socials, ha sigut clau perquè la pobresa es contraguera del 60,6 al 34,6% durant el seu mandat, amb una reducció en la extrema del 38,2 al 15,2%. El mateix Financial Times va reconéixer que la política del govern de Morals havia portat al país a triplicar l’economia boliviana al mateix temps que s’havia aconseguit un rècord en reserves de divises.

Bolívia és la principal proveïdora de tungsté, ferro i antimoni als Estats Units i una de les més importants exportadores a aqueix país de coure, plata, or i zinc. No obstant això, les relacions comercials entre tots dos països s’han vist notablement afectades pel creixent paper de la Xina a la regió: el 21% de les importacions bolivianes provenen del gegant asiàtic (que és hui a més el seu principal creditor), mentre només el 7,5% ho fan dels Estats Units. Però el més determinant és el liti. El pintoresc i turístic Salar de Uyuni conté  21 milions de tones de liti, el 70% de les reserves mundials.  La demanda d’aquest mineral es duplicarà per a 2025. Aqueix any apareixia en l’agenda del govern bolivià, coincidint amb el 200 aniversari de la independència del país, el completar un primer procés d’industrialització, amb el liti com a part substancial, però la seua extracció requereix de noves tècniques per a adaptar-se a l’altura i humitat que obstaculitzen els sistemes d’evaporació. Xina tenia posicions mineres en les salines de liti i oferia millor tecnologia i més ingressos per al país que altres empreses occidentals. El dilluns 11 de novembre, mentre el president Evo Morales partia per a Mèxic després de l’amenaça colpista de l’exèrcit, les accions de Tesla (cotxes amb bateries de liti) es disparaven un 2,36%. Hi ha proves que els Estats Units i altres potències estaven darrere del colp d’estat, al costat de sectors de l’oligarquia boliviana.

També la jerarquia catòlica va posar el seu granet de sorra. Després de manar a les catacumbes al cardenal indígena, Toribio Ticona, la rància jerarquia blanca, senyorial i pro Comité Cívico, qualificava als governs “populistes” com d’amenaça a la pau hemisfèrica. Els sermons de Gualberti, bisbe de Santa Cruz, van encoratjar juntament la  ràdio Erbol als portaveus de la campanya colpista. La setmana de la presentació de candidatures per a les eleccions del pròxim 3 de Maig, l’homilia de Gualberti va estar dirigida a implorar als partits de la dreta a unir-se en un front comú: “ha de prevaldre, fins i tot per damunt de les justes aspiracions, la salvaguarda de la democràcia i de la unitat al voltant de programes comuns, evitant la dispersió i el perill de recaure en sistemes autoritaris” –va proclamar des del púlpit referint-se al MES de Morales. L’Església no es commou per les nombroses morts de pobres indígenes a trets, però tremola davant la possible derrota d’una part del seu llinatge privilegiat i racista durant segles.

Els mitjans solen ocultar que la presidenta interina Jeanine Áñez  és una fervent militant d’una església evangèlica, religió que compta amb un 18% de fidels al país ben organitzats i que van presentar un candidat a les darreres eleccions presidencials, emulador del brasiler Bolsonaro, que va obtindre un 8% dels vots.

Dividits en cinc coalicions electorals de dreta i una de centre, tots estarien en contra del MAS, més que probable triomfador en la primera tornada al maig, de cara a una segona si aquest no obté més d’un 40% de vots i li trau més del 10% a la segona candidatura.

Mentrestant, la presidenta ja ha expulsat als 725 metges cubans que atenien en les zones més desprotegides on els seus col·legues bolivians es neguen a instal·lar-se, a la qual cosa que el canceller cubà va replicar que Añez hauria de “explicar al poble que després de retorn dels brigadistes s’han deixat de realitzar més de 454.440 atencions mèdiques en dos mesos, quasi 1.000 dones no han comptat amb assistència especialitzada en els seus parts i 5.000 intervencions quirúrgiques i més de 2.700 cirurgies oftalmològiques no s’han realitzat. No són només xifres, són éssers humans”.

D’altra banda, continua diàriament la persecució política i l’empresonament de ex ministres, dirigents i candidats del MAS, mentre els paramilitars del ultracatólic Camacho, el Macho, el de la bíblia i la creu en el palau presidencial, immunes després dels seus actes vandàlics i assetjaments en Santa Cruz, esperen que se’ls torne a convocar si la candidatura d’Evo com a senador és acceptada pel Tribunal Electoral.

La sacrosanta OEA, braç polític dels Estats Units a Amèrica Llatina, va detectar irregularitats en 226 meses electorals, molt menys de l’1% de les 36.000 del país, i tota la dreta i quasi tota la socialdemocràcia mundial va corejar que va haver-hi frau. Fins i tot, si tots aqueixos vots s’hagueren comptat per a l’oposició, igual haguera guanyat el MAS en primera volta. No obstant això aquests dies, Diego García-Sayán, el relator enviat per les Nacions Unides, va expressar que “el preocupa l’ús de les institucions judicials i fiscals a Bolívia amb finalitats de persecució política”, però els mitjans no el citen i els governs europeus callen. García-Sayán va publicar que “podria haver segut aquesta una transició democràtica, però no, hi ha persecució política usant la justícia”, criticant “la imprevista postulació de Jeanine Áñez per a la presidència en els pròxims comicis que “va colpejar en la medul·la d’una transició en la qual el govern hauria hagut de ser 100% neutral. Hi ha raons per a concloure que la independència judicial està baix atac i que l’exercici lliure de l’advocacia es troba seriosament afectat”, va sostindre en un periòdic local.

La Central Obrera Boliviana, la COB, el sindicat més fort del país, té la seua seu, cedida pel govern d’Evo, al carrer Pisagua, una empinada travessia pròxima al centre de La Paz. El minúscul edifici és molt humil, de bigues i sòls de fusta en mal estat, al qual s’accedeix per una estreta i nua escala. La recepcionista és una indígena que, en un cubicle en l’interior del qual hi havia mantes esteses en terra, tenia als seus dos fills dormint. Vaig entrevistar a Pedro Vargas, dirigent sindical, el qual va justificar la posició del la central que en els dies de les revoltes de les classes mitjanes i altes va proclamar que “si la renúncia del president era una solució per a recobrar la calma, havia de fer-lo per a evitar un vessament de sang del poble”. Aquesta sang es va abocar en abundància malgrat la renúncia, exili o detenció d’Evo Morales i de quasi tots els seus ministres.

FOTO: Luis Arce i David Choquehuanca, a la ciutat de l’Alt, proclamant la seua candidatura.

Morales, des del seu refugi actual a l’Argentina, coordina la campanya del Moviment al Socialisme davant les eleccions presidencials del 3 de Maig, la proposta del qual va acabar sent Luis Arce i David Choquehuanca, els anteriors ministres d’Economia i d’Exteriors, com a president i vice president, i s’ha postulat com a senador per Cochabamba, la regió productora  de la fulla de coca que es ven per quilos en qualsevol mercat o en bossetes de mat per a curar el mal d’altura dels turistes. Evo ha segut reelegit com a president de les Sis Federacions del Tròpic de Cochabamba, l’organització que li va catapultar a la política en la última dècada del segle passat. Morales ha declarat: “Crec que la comanda de renúncia que ells van fer cap a mi va ser per una qüestió de por. Jo mateix no podia entendre com la COB podia demanar la meua renúncia per a donar oportunitat a la dreta. Aqueix va ser un error polític de la COB, però no per les reivindicacions sectorials de les quals vaig parlar abans, perquè ells mateixos m’han proposat que siga candidat a president, van defensar la meua candidatura i es van mobilitzar per ella. Va haver-hi un moment en què els va prendre el temor i es van llançar a demanar la meua renúncia. Això ho portaran com un error històric”.

Cinquanta metres més amunt de desnivell escalonat en el mateix carrer Pisagua, es troba la Federació Nacional de Cooperatives Mineres (FENCOMIN). Quan vaig arribar hi havia molta agitació en corredors i despatxos. Un dirigent va tancar les discussions i va informar que calia desplaçar-se amb rapidesa fins a un cèntric saló, cedit per la Cambra de Comerç, perquè anava haver-hi una roda de premsa a les 11 del matí. L’inici es va demorar fins a les 12, però mentrestant es van repartir banderes de la Federació i del Partit Acció Nacional Bolivià, PAN-BOL, es van encasquetar cascos miners i diverses desenes de treballadors van posar per a les fotos mentre acudien reporters i fotògrafs.

La FENCOMIN havia protagonitzat vagues, bloquejos de carreteres i enfrontaments amb el govern en el 2016 en les mines de Oruro.  A través de la mobilització pretenien imposar la consolidació de contractes subscrits amb empreses transnacionals modificant el règim legal en matèria de mineria i restituir el procés de privatitzacions de les àrees mineralògiques. Com en els westerns nord-americans, qui troba un filó mineral és l’amo d’ell, i així molts pobres es van fer rics i van contractar a gent humil als qui no se’ls pagava cap mena de benefici social, jubilació o assegurança de treball, gent humil que treballava en negre i en situació precària en benefici dels empresaris cooperativistes en societat amb les transnacionals que s’emportaven els grans beneficis. Tampoc es pagaven impostos i el govern de Morals va voler posar límit a això. Resultat de les revoltes: miners enfrontats, quatre d’ells morts per trets de la policia i Rodolfo Illanes, viceministre de l’Interior, segrestat, torturat durant hores i assassinat quan intentava mediar.

Ara, en aqueixa roda de premsa, es presentava a Feliciano Mamani, dirigent dels cooperativistes per a la vicepresidència de la nació, acompanyant a Ruth Nina, que s’havia postulat per a presidenta en les anteriors eleccions pel partit de dretes obtenint el 0’65% dels vots i zero diputats. Van acudir quasi més periodistes que militants en un acte que em va semblar falsament obrerista, de propaganda de cara als mitjans de comunicació, pràcticament tots a favor de l’usurpador govern de Jeanine Áñez, que malgrat la seua promesa en assumir el càrrec, també es presenta per a continuar presidint el país després del 3 de Maig.

També vaig assistir a un altre acte pre-electoral, ja que alguns participants del mateix s’allotjaven al meu hotel i em van convidar. Tal com em van indicar, vaig acudir en un micro fins a El Alto que em va deixar a la porta de la FEJUVE, la Federació de Juntes Veïnals. Menys de 50 persones i una taula presidida pel coordinador de la Federació, acompanyat de representants de Santa Cruz, Cochabamba i altres poblacions. En un ambient mitinero, retransmés per una ràdio de la ciutat, es proclamava que els  municipis que ells representaven eren els que aportaven més riquesa al país i reclamaven, com a emprenedors, menys impostos per a que El Alto es convertira en una gran maquila industrial i en el port sec de Bolívia, que va perdre la seua eixida a la mar en la guerra contra Xile després del tractat de pau de 1884. Alguns dels representants van manifestar el seu desacord i van parlar d’unitat. Es notava que eren partidaris de l’Evo.

Eixa nit em vaig topar prop de la plaça Murillo, seu governamental, amb Julio Flores, el representant de l’acte  de la vesprada per Santa Cruz. Tenia pinta de cowboy, botes altes, barret alón de cuir i mastegava fulles de coca tot el temps. Va resultar ser un arquitecte “fet a si mateix des de l’extrema pobresa” que no representava a cap organització o associació.

Vaig viatjar als Yungas i a Cochabamba, on s’advertia poc moviment polític i sí moltes pintades en les roques de les carreteres del tipus EVO SIEMPRE i EVO CUMPLE. Vaig creuar part del cocalero Chapare i vaig deixar Santa Cruz, camí de l’Argentina enmig d’una epidèmia de dengue, amb desenes de morts i quasi 3.000 infectats.

Segueixen les impugnacions a la gestió de tots els ministres i alts càrrecs del govern anterior, en molts casos amb presó provisional o arrest domiciliari, se suspén el programa de desenvolupament de l’energia nuclear amb finalitats mèdiques emprés amb Rússia i l’Argentina i els gestors de l’anomenat “colp del liti”, estan nerviosos perquè les enquestes continuen donant com a favorits als candidats del primer president indígena de l’estat plurinacional de Bolívia, el més pobre del continent americà, malgrat el seu espectacular creixement dels últims anys.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top