És la bomba!

Fins fa poc, al número 54 de l’Avinguda Burjassot de València hi havia una fàbrica abandonada; envellida i amb parets ennegrides després de l’incendi que va sofrir l’any 2014. Fa només un parell de mesos, aquella construcció completament desapercebuda en el cor de Marxalenes ha esdevingut el nou centre d’art contemporani a la ciutat de València; una parada obligatòria al tauler artístic de la capital. Qui li havia de dir al senyor Gens Minguet que aquell edifici que va encomanar a l’arquitecte Borso di Carminati en prendre possessió de l’empresa familiar de bombes hidràuliques –ben modern i avançat en la seua construcció, l’any 1930– acabaria sent hui un Centre d’Art? L’antiga fàbrica però, fou també un refugi antiaeri per a protegir els treballadors dels bombardejos durant els anys de la Guerra Civil, una mostra ben visible de l’art deco a València i vés per on que a la rehabilitació de l’edifici s’ha descobert un celler medieval de l’època de la Llotja, amb vaixelles i estris de ceràmica i de cuina que ens donen una pista sobre com era la vida a les alqueries de l’horta valenciana dels S. XV. Si l’espai condiciona la mirada, aquesta contrada –Bombas Gens Centre d’Art– ja ha deixat palesa la seua singularitat; i així ho deuen haver pensat Eduardo de Miguel, Annabelle Selidorf i Ramón Esteve; els encarregats d’escometre la reforma.

Tot això pel que fa al continent. El contingut va de mà de la Fundació Per a Amor a l’Art, amb vora 1.300 obres de més de 130 artistes, nacionals i internacionals. La col·lecció va emprendre el vol l’any 2010 amb el consell i l’assessorament de l’expert Vicent Todolí, i des d’aleshores ha anat creixent amb la intenció de compartir amb el públic les pintures i fotografies; perquè quin sentit té una col·lecció d’art si el motiu final no és compartir-la. És per això que a la nau més gran de l’antiga fàbrica s’exposa la col·lecció permanent, mentre que la menuda queda a disposició de les mostres temporals. N’hi ha també un esquer de luxe, i Ricard Camarena li posa el nom: un restaurant amb el seu segell a l’interior de l’edifici.

La Fundació però treballa també per posar recursos a l’abast dels més desfavorits i treballa també per la investigació i la divulgació de la malaltia de Wilson i altres en fermentats rares. Aquest projecte familiar va començar l’obra en sentir parlar del Centre d’Acollida San Francisco d’Asís a Palma de Gandia, i es va consolidar entorn de dos eixos: compartir i sensibilitzar, amb l’art, la investigació i el treball social (les àrees en les quals treballen). Així ho afirma el president, José Luis Soler: «compartir és una sort, i una responsabilitat també». Doncs moltes gràcies pel colp d’atzar i pel compromís, perquè tots n’eixim beneficiats.