Bons tallers

Ara fa uns mesos, el dramaturg madrileny Juan Cavestany va impartir un taller d’escriptura a la capital valenciana. Cavestany és un autor que creu de tot cor en la funció social del teatre: la denúncia de les situacions injustes que es viuen al nostre món i la mobilització de la ciutadania per tractar d’aturar-les. Una creença, per cert, que guia la seua escriptura. Per això, el taller va girar al voltant de situacions del nostre entorn que els dramaturgs inscrits consideraven denunciables. Val a dir, al respecte, que, com els bons mestres, no es tractava de crear clons de la seua forma d’escriure, sinó de convergir tots en uns mateixos objectius sense renunciar als seus respectius estils.

Unes setmanes després, el Projecte Erasmus de la Universitat de València, una de les realitats més gratificants del Vicerectorat de Cultura, va recollir els materials i els ha convertits en la matèria primera del seu primer taller d’aquest curs. Amb el títol «Urgencia. Materiales para un proyecto europeo», dirigit per Josep Valero, els textos dels onze participants i del mateix Cavestany ens ofereixen un fresc demolidor de la nostra realitat; unes situacions són més cridaneres, sens dubte, i altres, de tan reiterades, poden passar fins i tot inadvertides. La varietat estilística permet, a més a més, anar de la riallada que provoca allò grotesc al somriure preocupat, tot passant pel dramatisme i la desesperança. Tot un ventall de possibilitats que el director ha sabut encaixar amb habilitat per evitar les fractures de ritme i d’intensitat emocional.

Per al muntatge s’ha comptat amb una vintena d’estudiants Erasmus matriculats a la Universitat de València. Si alguns d’ells tenien experiència teatral, altres, tanmateix, actuaven per primera vegada. I ho feien tots de forma convincent i amb un domini de l’espanyol que dóna la raó als qui defenen que el teatre és una eina fonamental d’aprenentatge de llengües. I una cosa per a mi ben esperançadora: he vist pràcticament tots els muntatges del projecte, però en aquest he trobat els estudiants més compenetrats que mai amb les situacions que presentaven els textos. Potser, pense jo, perquè enfront de l’Europa unificada a colps del Banc Central n’estiga sorgint una altra: la que pren consciència que també ens trobem unificats per les misèries i les claudicacions; i pels nostres egoismes, per què no.

Desitjaria, ho dic sincerament, que aquest espectacle puga veure’s més voltes i fora dels murs de la Universitat. L’esforç de l’equip i la força dels textos així ho demanen. I ja posats a desitjar, una altra cosa. O, potser, millor una proposta: ¿per què no programar tallers d’escriptura per als estudiants Erasmus? Potser els seus textos ens ajudarien a entendre com es viu, als diferents països de la Unió, drames com els de la immigració.

Josep Lluís Sirera. Catedràtic d’Història del Teatre Espanyol a la UV

Article publicat al nº 402, corresponent a març de 2015