La revista degana en valencià

Borja Papa

Mira, Joan Francesc: Borja Papa, Barcelona: Editorial Proa, 2018.

L’Editorial Proa ens acaba de regalar a tots els lectors una reedició de la novel·la Borja Papa, de Joan Francesc Mira (València, 1939), apareguda per primer cop el 1996 a l’editorial 3i4. En aquesta obra, l’autor escriu les memòries que Roderic de Borja, papa de Roma entre el 1492 i 1503 amb el nom d’Alexandre VI, podria haver escrit. Roderic de Borja (Xàtiva, 1431 — Roma, 1503) és un dels personatges més interessants, i importants, nascut al nostre país. Joan Francesc Mira, tot un expert en els Borja, ens literaturitza com va ser, i el presenta com un home obsessionat en deixar un futur assegurat als fills i a la família, i per l’època que va viure, el segle xv, que és tant com dir el final de l’edat mitjana i l’inici del renaixement. Com bé explica l’autor valencià a Els Borja. Família i mite (Bromera, 2000), els rivals polítics de Roderic de Borja escamparen una llegenda negra sobre bacanals al Vaticà, relacions incestuoses, un anell amb verí… que s’ha anat reproduint en pel·lícules i sèries de televisió. Unes històries que potser han provocat que no valorem l’home dins el seu context històric, un home que s’ha de reivindicar i redescobrir, cosa que aquesta novel·la ajuda a fer.

Però passem a la part literària de Borja Papa i centrem-nos en el personatge principal i autor del text: Roderic de Borja. Mira ens dona unes memòries que el papa Alexandre podria haver escrit cap al final de la seva vida. Comença explicant la seva elecció, amb totes les intrigues entre les famílies italianes i els francesos per aconseguir col·locar els seus candidats a la cadira de Sant Pere, per, després, explicar-nos la vida de Roderic de Borja de manera cronològica: joventut a València, papat del seu oncle Alfons amb el nom de Calixt iii, altres papats i el seu regnat.

A través de l’obra, Mira ens mostra un home calculador, segur d’ell mateix i amb uns objectius clars, com deixar constància de la seva presència al Vaticà: «una torre nova poderosa que ja en diuen la torre Borja del Vaticà, de la mateixa manera que hi ha també un pati Borja i que les sales refetes porten el meu nom» (p. 170). Un home conscient que tots aquells que se li apropen el volen veure caure perquè desitgen el seu lloc: «d’amics sabia que allà ja no en tenia cap, això és ser papa» (p. 10). I és que la política es basa en les aliances i les traïcions, i el Roderic de Borja novel·lat té una gran rivalitat amb molts dels grans personatges del seu temps, com les famílies italianes dels Colonna o els Orsini, però també amb els francesos i amb els diferents reis, sobretot, amb Ferran d’Aragó i Isabel de Castella. Diu dels Trastàmara arran del viatge del 1472 als regnes hispànics com a legat del papa:

«Els Trastàmara són un llinatge de gent dura i carregada de supèrbia, castellans de nissaga i per tant donats a la prepotència i poc amics de veure discutida la pròpia autoritat, no els importa fer-se odiosos als seus súbdits si amb això guanyen obediència i respecte» (p. 119)

Amb la reina Isabel de Castella encara és més dur. En aquell mateix viatge coneix la princesa i futura monarca, ja casada amb Ferran. Els prínceps necessitaven una butlla papal que validàs el seu matrimoni, ja que eren cosins segons, i el legat del papa els la portava. Explica el cardenal Borja en aquestes memòries:

«el pes de l’ordre i de la força estava amb la seua germana Isabel, i allí vaig posar jo també el pes decisiu de l’església, encara que la reina de Castella mai no m’ha agraït aquell gest, ni llavors ni en els trenta anys que han passat des d’aquell hivern, no és cap secret que se sentirà molt feliç el dia que em veurà desaparèixer de la faç de la terra, és una dona farcida d’orgull i feta de duresa i aquestes passions són les úniques que coneix, si és que la duresa pot ser també una passió, la reina de Castella odia els pecats que ella no és capaç de cometre i menysprea les formes de viure que ignora o que no ha volgut entendre, per a ella tots els homes haurien de ser rigorosos implacables i eixuts com el seu amic Cisneros, és a dir tan aspres i tan poc humans com en aquest món siga possible.» (p. 121)

Com podem observar, Mira ens presenta un Roderic de Borja que està totalment en desacord amb la manera d’entendre el món i la vida de la reina castellana i, per extensió, deixa clares les diferències entre el caràcter castellà i el català. Mira deixa ben clar, en aquesta i altres novel·les, que som dos països diferents perquè miram la vida i la mort de manera diferent. Si Alexandre VI és odiat per la reina castellana és perquè frueix de la bona vida que li permet la seva posició, no vol una «església trista» ni en eterna penitència, és un home ben conscient que cau en els pecats de la carn, «la carn és carn i crida carn i els que no estem fets de la matèria dels sants li hem de pagar sovint el tribut que imposa la natura» (p. 94) diu en una reflexió que ens recorda a la poesia d’Ausiàs March.

La qüestió del sexe és, evidentment, un dels fets més coneguts de Roderic de Borja, ja que va tenir sis fills reconeguts, els més famosos dels quals són Cèsar i Lucrècia, sobre els quals, la llegenda negra també s’estengué. Roderic arriba al papat ja amb fills, per tant, no és un clergue exemplar en el celibat i ell, a diferència d’altres, no se n’amaga i, a les memòries, reflexiona sobre aquesta qüestió. Ens ve a dir que Déu ens ha creat com a éssers socials i que no és bo que l’home estigui sol. Per aquest motiu, diu Roderic «he dubtat tantes vegades si aquesta església de sacerdots sense dona correspon al pensament del Senyor de totes les coses o si és només el resultat del pensament massa estret de papes i concilis» (p. 130). Veu aquesta qüestió com un problema tan profund que, en un moment de molts de canvis, com és el Renaixement, l’església ha de saber adaptar-se als nous temps i incorporar canvis per no desaparèixer.

Finalment, tot i que el principal objectiu de Roderic de Borja és el seu poder i el de la seva família, també va ser un home que ajudà els seus compatriotes i que tengué el seu país, el Regne de València, ben present tot i que fes molts anys que no hi posava els peus. Hem de tenir en compte que Roderic era un estranger a Roma, com li deixà ben clar el seu principal rival, Giovanni della Rovere, davant el llit de mort del papa Innocenci VIII, qui li etzibà «marrano catalano» (p. 26). Per tant, Alexandre VI sabia que, per mantenir el seu poder, necessitava tenir molt a prop els seus, la gent del seu país, perquè dels aliats italians no se’n podia fiar. El personatge Borja diu que:

«Mai no m’he preocupat de saber quin és el nombre que sumen tots els parents o mig parents de nom Borja, Martí, Milà, Castre, Serra, Castellar o Lloris, no sé si fan dues dotzenes o tres, només sé que tots són meus i formen la meua casa i família, ni sé quants centenars de compatriotes hi ha instal·lats al Vaticà i a la ciutat de Roma, sense comptar jueus, dos-cents, tres-cents o potser més» (p. 217).

En conclusió, Roderic de Borja va ser un personatge extraordinari en una època extraordinària que Joan Francesc Mira ens ha duit en forma de novel·la. Una obra literària de gran volada—que ja és un clàssic de la literatura catalana contemporània— que ens ajuda a entendre un home irrepetible, potser l’home més poderós que ha nascut mai en cap dels nostres països.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top