Tens 0 productes a la teua cistella
No confie en tu quan es tracta d’ella. No confie en ningú.
Jake La Motta (Robert De Niro)
Sinopsi
Jake la Motta és un jove boxador que s’entrena durament amb l’ajuda del seu germà i mànager Joey. El seu somni és convertir-se en el campió dels pesos mitjans. Però Jake és un paranoic molt violent que descarrega la seua agressivitat tant dins com fora del ring. Fins i tot el seu germà és víctima del seu malaltís caràcter. Quan, per fi, aconsegueix l’èxit, la seua vida es converteix en un malson. D’una banda, el seu matrimoni marxa cada vegada pitjor a causa de les seues comptants eixides nocturnes amb altres dones; per un altre, la màfia el pressiona perquè falsege combats.
La producció de Raging Bull, pressupostada en díhuit milions de dòlars i el seu rodatge va arrancar l’abril de 1979, prolongant-se fins al mes d’octubre, va córrer a càrrec d’IrwinWinkler i Robert Chartoff. La primera decisió d’ordre estètic fou rodar el film en blanc i negre, el cineasta creia que el blanc i negre era el més adequat per a la tonalitat que anava a tindre el film, d’ací que les úniques escenes en color serien les d’una suposada pel·lícula casolana en les que apareixen els moments fugaços de felicitat dels personatges, la seua aparença de reportatge antic s’aconseguiria reduint la saturació dels colors i ratllant els negatius. Aquesta celebrada utilització del blanc i negre, extraordinària aportació del director de fotografia, Michael Chapman, evocaria l’atmosfera de determinats films de temàtica i ambients propers als de Raging Bull, com Body and Soul (1947) de Robert Rossen o Sweet small of succes (1957) de Alexander Mackendrick.
El rodatge va començar en Los Angeles, on al llarg de les nou primeres setmanes es van gravar totes les complexes seqüències de boxa, alguna cosa que va suposar un repte tècnic i personal per al mateix Scorsese perquè no li agradava la boxa. Va anar al costat de De Niro a algunes vetlades i en paraules seues: “La primera nit, encara que em trobava lluny del ring i vaig veure l’esponja plena de sang i la pel·lícula va començar a prendre forma.” La seua intenció era rodar els combats amb una sola càmera i muntar-les a distinta velocitat (de les 25 imatges per segon habituals a les 48 o fins a 96 per segon) de manera que marcaren visualment l’evolució psicològica del protagonista. La filmació va continuar altres dos mesos en Nova York, on es van rodar les escenes que transcorreixen en el barri del Bronx, i es van detindre durant quatre mesos per a què De Niro engreixara realment l’excés de pes en el qual va caure La Motta quan es va retirar de la boxa.
Completada Raging Bull amb les escenes centrades en un obés De Niro, el film es va estrenar en els Estats Units el 6 de novembre de 1980, però els seus resultats en taquilla van ser fluixos, l’Acadèmia de Hollywood tampoc es va impressionar massa, sols van obtindre premi Robert De Niro per la seua interpretació i Telma Schoonmaker per la seua tasca en edició.
No obstant tot això, el film és l’obra mestra de Scorsese i Jake La Motta, el seu protagonista, personatge per antonomàsia del seu cine. Encara que inspirada en l’autobiografia de La Motta i narra fets reals, el que és ben cert és que Scorsese demostra que altres de les seues característiques de l’estil de la seua direcció és no fer les pel·lícules realistes (jo ho definiria com hiperrealisme barroc) per més que puga paréixer tot el contrari. Raging bull comparteix amb eixe sentit bona part del to obsessiu i purament subjectiu de Taxi driver. Subjectivitat que es fa patent en la manera que Scorsese utilitza la càmera lenta en aquelles escenes que estan contemplades des del punt de vista de La Motta.
Un altre dels millors aspectes de Raging Bull resideix en el magistral contrast que s’estableix entre la vida quotidiana i els terribles combats de boxa. Scorsese sap traçar una subtil relació entre les dues, de tal manera que la virulència dels combats en el ring acaba aregant-se com una metafòrica conseqüència de les seues baralles familiars que Jake té amb els seus parents més propers. A la pel·lícula no sols li interessa mostrar activitat pugilística del personatge, sinó la interrelació que es dona entre aquella i la seua vida privada.
La vida de Jake La Motta gira al voltant de les seues victòries i fracassos en el quadrilàter, on a més a més de fer-se un camí cap a l’èxit també acabarà “castigant-se” pel sofriment que ha infligit als seus éssers estimats. La intenció de Scorsese era que els combats de boxa expressaren de manera puntual l’evolució psicològica del protagonista en la narració. És per això que, a mesura que va fent-se agre el caràcter de Jake, els combats van adquirint una tonalitat més obscura, sanguinolenta i distorsionada, arribant al seu punt culminant en el combat final contra Sugar Ray Robinson, qui li aplica el càstig definitiu. Raging Bull és un viatge èpic a nivell humà i cinematogràfic: una història d’èxit i de fracàs, d’autodestrucció. Si l’essència de la vida és sobreviure, Robert De Niro i Martin Scorsese parixen un retrat versemblant i profund de l’essència vital.
El film suposa l’equilibri perfecte entre diferents escoles de cinema combinades per a deparar en una pel·lícula única, d’un inconfusible segell. Des del neorealisme italià que semblen les seqüències familiars i la cruesa que desprenen els personatges podem intuir reflexos de la genial Rocco e i suoi fratelli (1960) de Luchino Visconti. També podem entreveure coses de la Nouvelle Vague en aquestes mateixes seqüències, en les maneres de muntatge amb jump cuts emocionals, i una desconstrucció de l’espai que rememora a l’escola soviètica de Sergei Eisenstein en les escales d’Odessa en Bronenósets Potiomkin (1925). Scorsese posa aquestes ferramentes i diferents escoles al servei d’una història i com a bon autor s’apropia d’elles per a crear una obra mestra èpica nord-americana. El cor de la pel·lícula es desvela en cada colp de puny, amb cada mirada amenaçadora i desafiant, amb cada pas destinat al fracàs. I el que comença com una història americana d’èxit, muta en un rise and fall i acaba per convertir-se en una oda a l’èpica de la supervivència, a la vida, al dolor i al plaer, a l’èxit i al fracàs.
Raging Bull amaga diverses pel·lícules dins, com si es tractara d’una matrioska. La fotografia, la música, el muntatge, el guió, les interpretacions, la producció i la direcció voregen la perfecció. Però no és la tècnica el que més brilla a pesar de ser virtuosa, sinó aquesta cosa intangible que és l’amor a un germà trencat per a sempre, la veritat que escup la violència masclista i el seu funcionament pervers, i la profunda i afilada descripció de com funcionen els cels i la cobdícia.
És una pel·lícula que dibuixa amb precisió l’ànima humana i s’eleva per damunt de la tècnica per a fer un al·legat a la supervivència d’un entorn corrupte i capitalista, on els diners, a pesar de paréixer l’únic motor, no són més que una pobra excusa.
