Bravo pel cinema irlandés!

El gaèlic irlandés, gaeilge en nom autòcton, o simplement irlandés, és una llengua en greu perill d’extinció. Quan en 1801 l’illa d’Irlanda va ser incorporada al Regne Unit, la llengua irlandesa era majoritària, parlada per uns tres milions de persones, però la repressió política, econòmica, social i religiosa anglesa sobre el poble irlandés, la seua llengua i cultura ―l’anglés era l’única llengua oficial―, a més de la Gran Fam en què van morir un milió d’habitants i les successives onades migratòries cap als Estats Units, van fer que cinquanta anys més tard, en 1851, sols una quarta part de la població el sabia parlar. En 1921, quan Irlanda assoleix la independència, la reculada constant, la substitució per l’anglés de la llengua pròpia dels irlandesos ja era un fet. Avui sols és parlada per unes 70.000 persones, tres de cada cent persones, reduïdes a uns pocs enclavaments costaners de l’oest i el sud, aïllats entre si. I tot, malgrat els esforços de l’Estat Irlandés per la supervivència de la llengua amb programes de TV, ràdio, edició de llibres, revistes i el reviscolament de la música (rap i neofolk).

Per això, el sorprenent èxit de la pel·lícula en irlandés An Cailín (The Quiet Girl, 2022) del director Colm Bairéad, que l’ha convertida en l’obra més taquillera de les cartelleres irlandeses i ser seleccionada, per primera vegada en la història per a una cinta en irlandés, al Premi a la Millor Pel·lícula en llengua no anglesa, ha estat una exultant injecció d’autoestima col·lectiva per als irlandesos que volen que la seua llengua continue viva. Colm Bairéad, el seu director, i Cleona Ni Chrualaoí, la seua productora, han treballat de valent. No debades, tots dos són activistes de l’irlandés a Dublín, on formen part dels nuclis minoritaris que empren aquest idioma. Per al personatge principal, la xiqueta de nou anys Cáit, que interpreta Catherine Clinch de forma magistral, hagueren de buscar-la durant set mesos entre els col·legis de parla irlandesa. Tal ha estat aquest brot d’entusiasme que l’escriptora i periodista Una Mullally ha escrit: «L’irlandés ha deixat de ser una vergonya per a convertir-se en un orgull. Una reacció natural en un país que va ser colonitzat» ―els sona aquesta expressió? I afegeix: «La llengua contribueix a l’estètica de la pel·lícula».

L’estètica d’An Cailín (The Quiet Girl), de trama senzilla, té la seua base literària en la novel·la curta Les tres llums de l’escriptora irlandesa Claire Keegan, publicada en català per l’editorial Minúscula. Colm Bairéad, el director de la cinta, n’ha respectat el text original, el marc temporal, a més dels diàlegs i la tendresa de la narració, per acostar-nos al món interior de Cáit, una xiqueta tímida, callada, observadora, necessitada d’afecte, respecte i atenció, que passa en 1981 un estiu a la granja dels cosins dels pares. Com acostumaven a fer moltes famílies catòliques, carregades de fills, en els anys 70 i 80, a causa de la pressió de la dominant Església catòlica irlandesa oposada als anticonceptius i al control de la natalitat.

La pel·lícula adopta el punt de vista de la menuda Cáit, farcida de silencis i murmuris, on les coses van descobrint-se a poc a poc i es suggereix més que es mostra. Descobrim la menuda Cáit en la primera seqüència del film, amagada entre les altes herbes del fenc encara per tallar, mentre la família la crida de forma continuada. Després s’amagarà davall del llit. Una necessitat, la d’amagar-se, amb la qual pretén passar desapercebuda en un medi familiar poc grat, dominat per un pare alcohòlic i violent i una mare absent envoltada de filles. Cáit es distancia així de l’autoritat emanada del seu progenitor, incapaç de mostrar cap símptoma d’afecte. Per cert, en la pel·lícula el pare desconeixedor de l’irlandés parla en anglés i les filles en l’idioma propi de l’illa. Elles tracten així de buscar la protecció d’una llengua que les empara de l’abast autoritari del pare. En el medi escolar, la sensible Cáit patirà la mateixa sensació de manca d’estima. Té problemes de lectura, resta marginada i les altres xiquetes la titlen de rara. La seua mirada és afligida, trista. No és feliç.

Aquesta primera part d’An Cailín (The Quiet Girl) contrasta poderosament amb la segona, que comença amb d’estada de Cáit a la granja dels oncles. La solvent fotografia de Kate McCullough subratlla els dos tipus d’atmosferes i de cases. En la familiar de Cáit, la llum és apagada, fosca, amb espais menuts i estrets. En canvi, en la granja dels seus oncles tot és lluminós, amb espais grans i polits. A poc a poc, Cáit coneixerà, en aquesta plàcida i tranquil·la granja dels oncles, el món dels afectes, de sentir-se centre d’atenció, compresa, estimada; ella, per la seua part, descobrirà la ferida que suporta el matrimoni que l’acull. Amb un final commovedor, immillorable, que ens toca totes les fibres del cor. Pel·lícula poètica, deutora d’El espíritu de la colmena de Víctor Erice i d’Estiu 1993 de la directora catalana Carla Simon, de recent actualitat per l’exitosa Alcarràs. No deixeu de veure aquesta modesta però perdurable joia irlandesa, que tant de bé està fent a la seua llengua i cultura, amb una captivadora actriu anomenada Catherine Clinch en el paper de la menuda Cáit.