Brexit independentista?

Sempre m’he preguntat com és que tants valencians li han votat tants anys al PP. El mateix m’he preguntat pel que fa als catalans: com és que tants li han votat tants anys a CiU. Dos partits acusats presumptament de corrupció… Els dos d’extrema dreta. Els dos amb força hereus, físics i/o ideològics, del franquisme.

Aquestes afirmacions personals, pròpies d’algú “de dins”, m’han engrescat a buscar allò que diuen “els de fora”. Sobretot, després de llegir alguns articles pro-independentistes, per als quals sembla que cada cop hi ha més països que hi donarien suport.

Espigolant ací i allà, doncs, la premsa “de fora”, resulta que hi ha qui diu que els més greus problemes del Principat són l’atur i la corrupció. La segona de la qual també afecta els qui manen a Madrid.

Hi ha d’altres que s’interessen per l’evolució del procés independentista i troben que a Barcelona, per exemple, hi ha menys estelades que abans als balcons. Això, però, no li ha llevat força al govern català per a continuar prometent que hi lluitarà. I ho centren tot en el referèndum.

Mentrestant, hi ha uns quants centenars de catalans encausats en processos per haver desobeït les lleis estatals o haver fet volar estelades des d’edificis públics.

Carles Puigdemont, el president de la Generalitat, s’ha entestat a consolidar la “desconnexió” aquest estiu i ja amaga amb la instal·lació d’una agència tributària pròpia (amb el control de tots els “pagadors” a mans seues…). I li interessa tant aquesta agència que la passa per davant del referèndum. Ai, els diners! I no val que el govern espanyol digués el passat desembre que la convocatòria del referèndum era il·legal.

Plantejada la situació així, hom es pregunta com s’ha pogut arribar fins en aquest punt.

Cal recordar que la Constitució de 1978 va concedir-li a Catalunya, una de les regions més pròsperes del país, més autogovern que qualsevol altre govern europeu a les seues regions pròpies? De sempre que la Generalitat ha controlat escoles, hospitals, policia i presons.

Cal recordar també que, sota Jordi Pujol, astut polític català que va governar de 1980 fins a 2003, Catalunya hi semblà conforme? Més encara: amb els vots del seu partit al Parlament madrileny aconseguiren més poder i més ingressos pressupostaris, si cal. Gràcies a la llei electoral espanyola…

Però les coses començaren a anar de tort per dos fets destacables. El primer, que el govern central va aigualir el nou estatut d’autonomia presentat pel govern català, perquè reconeixia un major grau de sobirania a Catalunya i garantia poders legals addicionals a la Generalitat. El segon, la greu crisi econòmica que va esclatar el 2008.

La conseqüència més immediata del segon va ser que les manifestacions contra l’austeritat encetades el 2012 s’orientaren envers Madrid; no pas envers Artur Mas, hereu de Pujol. Amb això, aconseguiren també que les sospites de corrupció de determinats governants catalans, cada cop més fermes, es desviaren cap a la independència, que passà de tenir un suport del 25% al 45%.

Per a mi, la conseqüència més negativa ha estat la creixent radicalització de la societat catalana i la seua profunda divisió interna. De fet, n’hi ha prou que diuen que aqueixa radicalització és un projecte induït pels qui han manat en la Generalitat durant tant de temps. Gràcies als diners i el control dels mitjans de comunicació amb què compta. Això és el que els hauria permès de mantenir el poder. Malgrat haver imposat les més brutals retallades pressupostàries de tot l’estat espanyol. I també les revelacions que, durant dècades, han tret bones tallades dels contractes públics.

I, encara que destacats membres del Cercle d’Economia català apunten al fet que no hi ha un nombre suficient per assolir la independència, això no impedeix els seus partidaris de fer un munt de soroll.

Una altra conseqüència, profitosa per als que governen Catalunya i Espanya, ha estat el guany electoral. Així, l’acèrrima defensa de la unitat territorial per Mariano Rajoy ha estat ben popular a la majoria de regions del país. Durant anys, Rajoy no ha fet absolutament res per atendre a les reclamacions, ben justificades algunes, de Catalunya. Com ara que paguen prou més del que reben. Aquí està un sistema de transport i una autopista –la del Mediterrani– totalment negligides, mentre Madrid compta amb luxoses i modernes línies de metro i un excés d’autovies.

Tanmateix, hom no ix del punt mort, que tan esgotador resulta per a la ciutadania. Després de la formació de govern, Rajoy ha enviat a l’astuta Soraya Sáez de Santamaria a sondar el “terreny català”. I Puigdemont ha elaborat un llistat de 46 punts per negociar.

El primer és la convocatòria de referèndum, el més corretjós de tots, perquè el govern català sap que és quasi impossible d’acceptar pel de Madrid. Rajoy, per la seua banda, oferiria concessions en finançament i infraestructura. Encara que li costaria més acceptar el català com a llengua principal o que Catalunya fos una nació dins Espanya. Per les controvèrsies que suscitaria.

Tornant al tema del referèndum, hom pot veure que no és ara el moment de convocar-lo amb equanimitat. Al seu favor, els nacionalistes diuen que són exemplars proeuropeus i acusen Madrid i no pas Brussel·les de tots els seus mals. A més, argumenten que la independència serà ràpida i fàcil, però no expliquen com. I no poden esborrar la sensació de Brexit que el procés presenta.

Encara que Puigdemont considera que bloquejar el referèndum és una mala notícia per a la democràcia i que està disposat a negociar el moment oportú. Però afirma que no renunciarà al plebiscit perquè s’han guanyat el dret a ser escoltats. Tanmateix, hi ha experts que estan convençuts que els líders de la Generalitat estan buscant una forma digna de recular. Em pregunte per què.

En contra d’aquesta “reculada” està el fet que el partit que ha governat tants anys i que continua tenint-hi un president està empastifat per la corrupció. Davant unes eleccions constituents perdria terreny, que guanyaria la variant catalana de Podemos, que defensa una Catalunya que forme part d’una Espanya “plurinacional”, fórmula més dialogant i intel·ligent.

Tant experts de la situació catalana com partits en l’oposició consideren que els veritables problemes de Catalunya són l’atur, la pobresa i la corrupció del partit que més anys ha estat en el poder.

Qui persuadirà, doncs, a qui?