Tens 0 productes a la teua cistella
Aquests dies Alacant viu un moment de certa efervescència quant a la recuperació del valencià i la mirada crítica envers la ciutat i els seus dirigents. Amb la tardor, si es pot dir tardor a aquest etern estiu, tornen els clubs de lectura a la Seu Universitària Ciutat d’Alacant coordinats per Lliris Picó; els de la biblioteca Azorín o els de la mateixa Universitat d’Alacant a Sant Vicent del Raspeig. Prompte podrem sumar un club de lectura organitzat per Viure Alacant, associació de què parlarem després. Tornen els Dimarts Poètics de la Naia, amb Victòria Cremades. Tornen les presentacions de llibres amb els seus autors valencianoparlants, sovint vinguts de l’altre extrem d’aquests països sense nom que cantaria Obrint Pas. Tornen també els espais de conversa en valencià que organitza La Cívica – Escola Valenciana i alguna altra associació. Tornen els cursos de valencià que ofereixen diferents entitats, entre elles el Casal Popular Tio Cuc.
Veiem una activitat sostinguda en el temps que manté viva la flama del poble valencià i valencianoparlant d’Alacant. Xerrades, presentacions i tertúlies sobre els problemes de la ciutat. Aquesta setmana hem gaudit de la projecció d’‘El Tio Cuc. La veu d’un poble’. També de les III Jornades Crítiques al Turisme Massiu, en la taula redona “Turisme versus Patrimoni”, organitzada per ‘Alicante dónde vas?’, en la què han participat diversos actors de la nostra ciutat: l’arquitecte Ruben Bodeix, d’Alicante Vivo; Marinela Garcia Sempere, vicepresidenta d’Acció Cultural del País Valencià; Gonzalo Pons, de Salvem l’Ideal, i Carlos Arribas, d’Ecologistes en Acció – Colla Ecologista d’Alacant. Per a la gent que seguisca la problemàtica del turisme en general, no li aportarà gaires coses noves, més enllà de dades locals, sempre interessants per aquells que habiten, o intenten habitar, aquesta ciutat.
Un model equilibrat? Quin equilibri pot assumir un turisme basat en un capitalisme que només contempla el creixement il·limitat? Que ha ocupat i destrueix el litoral, amb el Melià com a exemple paradigmàtic del manteniment d’una il·legalitat en una ciutat que va legalitzar els gratacels que hui formen part d’eixe horitzó recognoscible d’Alacant, declarant-los edificis singulars.
Un model respectuós? Quin respecte ha mantingut el turisme envers aquesta ciutat? La destrucció o transformació d’edificis històrics generant un decorat on només trobem bars, restaurants, franquícies que estandarditzen la mateixa oferta a tot arreu del planeta. 2.500 habitatges turístics legalitzats, xifra que podria arribar als 4.000 hui en dia si es conegueren també els il·legals. Tot això suposa una pressió sobre els veïns de bona part dels barris d’Alacant que ja arriba a sentir-se a Campoamor, Carolines i el Pla, expulsant-los, bé per no poder pagar uns lloguers que l’especulació dispara, bé per a viure tranquils. I quan marxen els veïns es perd l’ànima del carrer i la identitat de la ciutat. Per no parlar de l’increment en el consum d’aigua i energia, i que produeixen molts més residus, ja que els hostatjats acostumen a fer compres de menjars precuinats i processats. Si arriben 11.000 persones de cop en creuers, els mateixos creueristes, els hostatjats a terra ferma i els veïns acabaran anguniats intentant no ser xafats pels carrers que es troben entre el Mercat Central i el port. I encara parlen d’arribar als 24 milions de passatgers a l’any ampliant l’aeroport a costa de la destrucció de 30 hectàrees del Saladar d’Aiguamarga.
Molts encara associen el turisme a obertura, modernitat i ascens social i econòmic, però no parlen de com agreuja la diferència social entre la població, amb faenes precaritzades, mentre la major part dels guanys marxen fora del país. Fins i tot les dades de rècords que anuncia l’Hosbec cada any són desmentides per comerciants i restauradors que no veuen incrementar les vendes, que només tenen turisme de baixa qualitat que consumeix al Mercadona.
La manca de control i regulació sobre les activitats turístiques i la manca d’un Catàleg de Proteccions del nostre patrimoni arquitectònic, paralitzat des de fa més d’11 anys, ha propiciat la destrucció de part del nostre patrimoni històric, especialment aquell que no es pot monetitzar. Per això és motiu d’alegria veure com la gent de Salvem l’Ideal ha aconseguit, els últims anys, evitar l’enderrocament de l’interior el 2003 i obligar a Barcala, aquest mateix any 2026, a reconéixer-lo com a Bé de Rellevància Local per a evitar arribar a juí. Tot i això, Gonzalo Pons recorda que manca molt per fer, ja que cal restaurar completament l’edifici. Ara temen que es vulga fer un restaurant temàtic a l’interior. La lluita continua.
A més a més, el sector turístic requereix molta mà d’obra que es nodreix d’immigració. Una immigració que majoritàriament socialitza en castellà, llengua dominant dels poders fàctics espanyols, i en anglés, llengua franca del turisme internacional, i ací introduïm la intervenció de Marinela Garcia, vicepresidenta d’ACPV. Alacant és molt més que platja, és els seus edificis i monuments. És la seua gent, la nostra llengua i la nostra cultura valenciana. La duríssima repressió franquista i les onades migratòries patides en les dècades posteriors a la guerra, donaren el colp de gràcia a la nostra llengua que ja havia iniciat la substitució lingüística a començaments del segle XX. Manquen encara estudis i explicar la nostra ciutat als alacantins i a la resta dels valencians. Quan fem commemoracions de fets històrics el valencià acostuma a ser un dels oblidats, pocs es recorden que la gent que els protagonitzaren parlava majoritàriament valencià.
El turisme no és gens respectuós amb el valencià. I si no és respectuós amb la nostra llengua, tampoc ho és, de respectuós, amb les persones i amb els drets dels valencianoparlants. No tot és culpa del turista, evidentment, sinó del sistema polític i econòmic que ho permet i fomenta. Que un establiment situat a la plaça de Sant Cristòfol, denunciat per no atendre valencià uns clients, tinga un cartell a la porta que diu que cerca cambrera que parle anglés, és una mostra d’aquesta manca de respecte. Que es puga llegir en el panell informatiu frontal d’un autobús Beach bus, però no bus de la platja, és una mostra d’aquesta manca de respecte.
No obstant això, Marinela es mostra optimista. Des que es va incorporar a la direcció d’Acció Cultural, el 2017, ha vist passos endavant. Gent que comença a parlar en valencià sense vergonya i sense haver de donar explicacions i que va a les manifestacions amb pancartes escrites en valencià.
I ací reprenem la conversa sobre els brots verds d’Alacant. A poqueta nit del mateix dia 26, es feia al pub l’Exilio la presentació de Viure Alacant, una iniciativa de joves, majoritàriament neoparlants, que reprenen aquest projecte adormit amb la intenció de generar espais a la ciutat on la gent puga parlar en valencià sense haver de pensar si el miraran malament. Un lloc on entrellaçar experiències i conéixer-nos i reconéixer-nos entre valencianoparlants i gent que vulga aprendre el valencià. Afermada la seguretat en l’ús de la llengua per part de les persones, esperem que s’estenga una actitud mantenidora del valencià al carrer i en totes i cadascuna de les activitats que hàgem de fer en aquesta maltractada Alacant. Per això és tan important que, qualsevol persona dels Països Catalans que visiten Alacant, siga Pérez Llorca, siga un ciutadà anònim del Pallars Jussà, faça el favor de parlar valencià a Alacant i al Sud en general.
Es pot Viure Alacant en valencià? Sí. Desgasta psicològicament? Segons la persona, sobretot quan comences com a mantenidor del valencià, però després t’adones que poques vegades arriba el conflicte. Algú et pot fer un retret, no estem exempts, clar, també podem rebre una mala mirada, sí, però rara vegada arribarà a més. És allò del repte de Mantinc el català durant 21 dies, que a banda de reforçar la teua confiança, pot donar-te moltíssimes bones sorpreses i algun miracle.
Aquella nit, davant meu, va passar un d’aquells miracles dins de l’Exilio. Un jove s’atansa a una jove amb cara d’incredulitat i li diu: Però què fas tu ací, en una festa pel valencià? I ella li contesta, jo soc valencianoparlant i vull defensar la meua llengua. I ell acaba amb un somriure: No tenia ni idea que també parlaves valencià. Dues persones que es coneixien i que havien parlat sempre en castellà entre elles sense saber que ambdues eren valencianoparlants. Un fet que em va recordar els temps del Casal Jaume I d’Alacant a finals dels anys 90. Quan jo, acompanyant alguns amics, començava a freqüentar-lo, descobriren gent amb qui sempre havíem parlat en castellà i que eren valencianoparlants. Una prova de la necessitat d’espais de trobada i associacions que els facen possible per tal de fomentar l’ús de la llengua, especialment si atrauen gent jove i bonica que s’estima el valencià i que el vol defensar usant-lo.