Paco Burguera, fusta de periodista

Francesc de Paula Burguera no respon al perfil gremial i més generalitzat de periodista, volem dir, de professional que cerca la notícia i la treballa en la redacció del seu mitjà, que suporta una sessió de la corporació municipal o quelcom de semblant per a fer-ne la crònica, o corregeix i titula les informacions que vomiten els teletips, i fa entrevistes i reportatges, per mencionar algunes de les tasques més habituals d’aquests treballadors. Tampoc me l’imagine integrat en qualsevol organització corporativa de l’ofici, tot i que per la quantitat de papers que ha publicat, la seua freqüència en diaris i revistes i amb la gent que les escriu i edita, ben bé podria ser-ne un d’ells. La premsa, i pensem en la impresa en paper, ha estat, com és sabut, una de les seues dues projeccions principals. L’altra és la política i ens sembla absolutament escaient descriure’l  com l’animal polític que hem conegut i que s’ha caracteritzat singularment per la participació intensiva en l’univers mediàtic, una simbiosi aquesta de la política i el periodisme que sol propiciar certa promiscuïtat mesclant-les per càlcul o per simple inèrcia, embolicant la reflexió amb la propaganda partidària o ideològica.  Per estrany que semble, ha sigut eixe el cas que ens ocupa.

El que ha sigut Paco –ens permetem recuperar el tracte amistós– és publicista, ço és, un «escriptor que escriu per al públic, especialment en diaris i periòdics», com ens descriu el diccionari. Un publicista compulsiu que opina sobre qualsevol assumpte d’actualitat que tinga relació o interés per al País Valencià, ja siga la terra, el seus productes més peculiars, com ara la taronja i l’arròs, l’aigua, amb el transvasament Tajo-Segura o decisions inconvenients de política agrària. A juí de l’eminent catedràtic Antoni Furió,  «els seus articles –escriu– constitueixen una decidida aposta per la modernització de l’agricultura valenciana, per la racionalització dels sistemes de producció i comercialització». Hi cal afegir els articles dedicats al Mercat Comú –com així s’anomenava– i els avantatges i problemes que ens comportaria l’aleshores desitjat ingrés d’Espanya en la que avui és la Unió Europea.

Però, l’interés del publicista o periodista  –tant ens val– al llarg de la seua activíssima vida pública s’ha projectat sobre els temes més variats. Per fer-se’n una idea, recomanem l’excel·lent obra de l’esmentat i benemèrit professor titulada Francesc de P. Burguera. Del Poble, del País. Escrits compromesos. 1945-1998 de l’editorial Afers i patrocinada per l’Ajuntament de Sueca amb motiu de la concessió de la Medalla d’Or de la ciutat a l’homenatjat. Es tracta d’una ben documentada semblança i un nodrit recull antològic dels articles publicats entre eixos anys i que en total en sumen més de 1.400 repartits entre diferents publicacions, des de les col·laboracions jovenívoles aparegudes en revistes com Forja. Órgano del Frente de Juventudes, en 1949, i Claustro del SEU, en 1951 (que hi havia res més?) a les acollides en mitjans de molta més entitat com Levante, Las Provincias, Valencia-Fruits, Diario de Valencia, Noticias al Día, Correo Catalán, Avui, Saó, El País i, entre d’altres, Madrid, aquell diari que acabà dinamitat pel franquisme. D’aquest rotatiu –ho recorde a títol anecdòtic–, el diari Primera Página d’Alacant reproduïa de franc els articles de Paco dos dies després d’haver aparegut.

I unes paraules sobre l’estil, que, com qualsevol lector pot comprovar, és transparent, senzill, elegant, pedagògic quan cal i vetejat d’ironia si l’assumpte ho permet. Mai és tou ni sarcàstic, i molt menys violent. No necessita altres recursos per revelar-se com un polemista esmolat i temible. Manolo Broseta, Emilio Attard, Santiago Carrillo o  l’alacantí Vicente Ramos van patir el seu cortés fibló. Un estil reforçat per la credibilitat que es desprén del seu discurs, coherent, ben informat i només amb la mica de fervor aconsellable per a neutralitzar la possible banalitat.

Per totes aquestes consideracions pense jo, a tall d’epitafi, que Paco Burguera està en l’estela d’un Martí Domínguez i un Vicent Ventura, que per a mi han sigut els valors cabdals del periodisme valencià de postguerra. Estic segur que aquest homenot suecà hauria quallat com un gran director de diari en el prodigiós supòsit que els poders fàctics d’aquesta societat, d’una i altra banda, ho hagueren beneït. No hi ha sinó veure en mans de qui estan hui els diaris. En aquest país, com en aquella pel·lícula espanyola, la mediocritat sempre és recompensada.

Article publicat al nº 410, corresponent a desembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar