Tens 0 productes a la teua cistella
La revista Saó m’ha convidat a escriure unes paraules per recordar el gran Francesc de Paula Burguera, la qual cosa agraïsc moltíssim. Vull en aquest article reprendre les paraules que vaig dir a Sueca en el funeral del mestre, de l’amic, del gran Paco Burguera: «Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels».
Fa poc que hem acomiadat el nostre benvolgut Francesc de Paula Burguera, amb les paraules del poeta Kavafis. Més que guerrer, un cavaller de la política, amb la paraula i amb les obres. Un home coherent, íntegre en les seues conviccions, però alhora, obert i dialogant: «Com a liberal que sóc, porte sempre un bagatge de dogmes molt escàs», em solia dir.
El dia del seu traspàs fou un altre dia assenyalat en la història del gran poble de Sueca. Ens havia deixat un altre homenot, un fill il·lustre. Un suecà fidel al seu poble, al seu País. Un bon amic de Fuster i de Fermí Cortés, la influència dels quals esdevindria determinant en el seu pensament i en la seua trajectòria vital.
Podia haver tingut una vida regalada, fàcil. Als 30 anys, en plena dictadura, ja va ser elegit president del Sindicat Arrosser i membre del Comitè Executiu de la Federació de Sindicats Arrossers, un organisme que havia aconseguit escapar del control del sindicat vertical franquista, a propòsit d’una normativa de la República, la qual obligava a triar democràticament el seu president. Tot i això, cada any havia d’anar al Pardo per lliurar l’informe dels resultats al Generalísimo Franco, soci numerari del sindicat.
En els darrers anys de la dictadura va decidir implicar-se en política de la mà dels liberals valencians Joaquín Muñoz Peirats i José Antonio Noguera Roig. Naixia el Partit Demòcrata i Liberal del PV, amb el qual obtindria l’acta de diputat a Madrid en la coalició UCD.
Autor de diverses proposicions de defensa dels interessos valencians, s’esforçà especialment per exigir la mateixa consideració que altres nacionalitats històriques per accedir a l’autonomia. La deriva centralista generadora del conflicte entre valencians que tan irresponsablement impulsà el partit del govern, amb la coneguda «Batalla de València», portà Paco Burguera a abandonar la UCD i a ingressar en el Grup Mixt.
L’any 1978 va decidir mantenir-se fidel al seu poble i posar tot el seu afany i patrimoni en la fundació del Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV). És ací on vaig conéixer Francesc de Paula Burguera, quan jo era, ben bé, poc més que adolescent.
El veia (i el considere) un home d’estat. Un homenot clau en el procés de recuperació del nostre autogovern, en el repte de bastir un marc de respecte a les identitats, d’unió i de convivència entre els valencians i les valencianes, necessari per a assolir unes quotes majors de cohesió social i de progrés. I així, amb aquesta perspectiva, sense sectarismes, vam poder enllestir la cooperació entre forces polítiques valencianistes que culminaria en la creació de la Unitat del Poble Valencià, amb l’aval de Burguera. Llàstima que el fort vent de canvi de l’any 82 a Espanya no va permetre consolidar el projecte en aquesta primera ocasió. Però, hi persistírem, ens mantinguérem ferms i bastírem un projecte més engrescador encara, tot i travessar un llarg camí, ple d’obstacles i seguits sempre d’una llarga polseguera. I en eixe camí estem.
Francesc ens acompanyaria en aquest període amb les seues oportunes indicacions i amb els seus articles i comentaris ben punyents. Podia haver tingut una vida més fàcil si no haguera estat sempre fidel al seu compromís, si no haguera estat perseguit pels enemics del nostre poble, fins i tot quan ja se n’havia retirat. Certament, la censura li ha procurat molts maldecaps fins als últims anys. Però també reconeixements com el de la Unió de Periodistes Valencians, que el distingí amb la consideració màxima, el Premi a la Llibertat d’Expressió.
En tornar a València l’any 2005, acceptà la presidència de la plataforma cívica d’intel·lectuals Valencians pel Canvi. En aquesta etapa, de converses en tinguérem moltes i de ben profitoses.
L’obsessió pel País, per fer País, un País que mai no hem fet, segons cantava Raimon, i, especialment, un consell que ha estat una orientació clau per a mi: que ens «sacrificàrem per unir les forces progressistes valencianes per tal de propiciar el canvi polític al País Valencià». Consell que hem anat seguint i que ha estat en la base de la cooperació unitària per al reviscolament del nostre País des de les nostres institucions.
«I a tu, Enric, què et diré? –em deia–; tu ja t’ho imagines. Sobren les paraules». Paco n’estava content. Les últimes converses que vam tindre constataven el canvi positiu que s’estava fent al nostre País. I com hem anant superant tants paranys com ens han anat parant al davant; de com s’ha avançat en el llarg procés d’unir el nostre poble; des del ferm convenciment que «no som res si no som poble». L’única manera de poder enllestir un projecte de País Valencià, cívic, solidari i progressista, que permeta unes majors quotes de llibertat individual i nacional.
Hem viatjat junts, ell sempre al davant, jo al seu darrere, i vos puc assegurar que sense el camí que al seu moment iniciara Francesc de Paula Burguera no estaríem on ara som. Jo en done fe: sense el seu mestratge, sense la seua moderació, sense la seua mirada neta, serena, elegant i civilitzada… el camí hauria estat més difícil encara, si no impossible.
En la vida dels pobles hi ha persones que són clau, imprescindibles. Francesc de Paula Burguera n’és una. Un dels grans, un dels referents que ens donen exemple i que ens marcaren el camí a seguir col·lectivament. Moltes gràcies, Paco, pel teu compromís i fermesa.
Fem l’últim adéu a Francesc de Paula Burguera. Al mestre i a l’amic Paco; a l’empresari, l’escriptor, el poeta, el periodista Burguera. Un home que ho va donar tot pels seus ideals, per la democràcia, per la llibertat i per la construcció nacional del País Valencià. D’eixe País que ja anem fent i del qual ell és un referent.
Article publicat al nº 410, corresponent a desembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar
