La revista degana en valencià

Burguera, un polític que calia al País Valencià

Aquesta és la segona vegada que la revista Saó té la gentilesa de convidar-me a escriure un article sobre un bon amic: Paco Burguera. La primera em va causar més satisfacció perquè ell encara vivia i, doncs, va poder llegir aquell escrit que li vaig dedicar: «Una digna singularitat», publicat al volum d’homenatge Francesc de Paula Burguera, un valencià de veritat (2005). Avui, deu anys després, ja sense ell, tornaré a agafar el fil de l’anàlisi política, entre el record i l’estimació, a cavall de les ocasions en què ens trobàrem tots dos en la defensa del País Valencià.

Vaig conèixer personalment Burguera, de qui sabia que era un periodista demòcrata, de Sueca, amic de Fuster i que volia fer política pel país, l’any 1974, als Premis Octubre. Era simpàtic, estava preparat, tenia atractiu personal i parlava un bon català. L’única pega que li trobàvem, els d’esquerres, és que ell no ho era gaire; no circulava per aquests viaranys, tot i la seua oposició a la dictadura. Però ell representava una opció política necessària, que no es va saber, o no es va voler, impulsar com calia, en el anys de l’anomenada «Transició».

Encara en vida de Franco, vàrem coincidir en la taula rodona (tots al voltant d’untendur en casa de Vicent Ventura), el juny del 1975, organitzada per la revista Oriflama, amb el títol «Parlen els polítics valencians». De fet, hi érem els polítics que no ens trobàvem dins els cercles d’influència del PCE i que, per tant, consideràvem el País Valencià com una unitat (no com a tres províncies més entre les de l’Estat espanyol), amb nacionalitat compartida amb Catalunya i les Illes i amb dret a tenir també un estatut d’autonomia. La revista ens posà a tots en portada (Vicent Ruiz Monrabal, Laura Pastor, Joan Josep Pérez Benlloch, l’entrevistadora Montserrat Minobis, Vicent Ventura, Paco Burguera, Josep Guia, Vicent Soler, Ernest Sena) i fins i tot en feu cartells, que s’enganxaren per la ciutat quan va eixir a la venda.

Aquell mateix any, al desembre, una altra revista del Principat, Presència, dedicava el dossier del seu número 400 als “Països Catalans”, fent una enquesta entre intel·lectuals i polítics dels diversos territoris. De nou hi coincidírem alguns dels mencionats més amunt i la resposta de Burguera paga la pena de reproduir-la, ni que siga parcialment:

 

El significat dels Països Catalans és ben clar per a nosaltres: és el context dintre del qual els valencians hem de retrobar la nostra personalitat.

Alguns valencians es posen molt nerviosos quan se’ls parla de Països Catalans, de País Valencià. No els agrada el mot i diuen que som una “región” o un “reino”. Volen negar, per complet, dues coses: la nostra catalanitat i la nostra realitat com a comunitat diferenciada, com a poble…

 

Era una veritable moda i potser una necessitat, en aquells temps de la fi (aparent) del franquisme, les enquestes que feien els mitjans de comunicació a persones que representàvem opcions al marge del règim de la dictadura. Així, ens tornàrem a trobar entrevistats per la Gaceta Ilustrada, el novembre del 1976, en un dossier titulat «Valencia: todos los partidos políticos», on la revista preguntava «por los grandes temas que siguen preocupando en Valencia: posibilidad de un Estatuto de Autonomía, preferencia o no de una Generalidad, modo de impartición del idioma valenciano y el planteamiento de cada partido ante el concepto de “países catalanes”». La resposta de Burguera, com a representant del Partit Demòcrata i Liberal del País Valencià, va ser la següent:

 

La autonomía es uno de los derechos que los valencianos reclamamos desde el primer momento de la instauración de la democracia, que en España no será sino una democracia falseada si la misma no se produce al mismo tiempo en estos dos frentes, en el individual, por el reconocimiento de los derechos de la persona, y en el colectivo, con el reconocimiento del derecho de las nacionalidades.

Los Paises Catalanes es un hecho que está ahí, pese a quien pese, porque los hechos históricos que han dejado secuela son inocultables. El reconocimiento, sin embargo, de este hecho no significa en absoluto, como algunos afirman tendenciosa e interesadamente, querer someterse a un imperialismo catalán que no existe en modo alguno; como tampoco es cierto, como afirma Santiago Carrillo, que esto de los paises catalanes es una invención de un sector de la burguesía catalana que quiere hacer política expansionista. ¿Olvida el señor Carrillo la existencia del PSAN, partido que se reclama comunista marxista-leninista? ¿O tal vez porque no lo olvida dice lo que dice?

En cuanto a la lengua, existen dos opciones: oficialidad y cooficialidad. Personalmente y por razones puramente técnicas, y cinetíficas, yo me inclino por la oficialidad. Mi partido todavía no se ha pronunciado.

 

En la crítica a les declaracions que havia fet Carrillo, Burguera coincidia amb la que més tard va escriure Fuster, en la revista Nous horitzons, el 1978:

 

Quan don Santiago Carrillo es va permetre la frivolitat de dir que això dels “Països Catalans” era una trampa bancària de Barcelona, no solament va demostrar que no havia entès el problema -mai no l’entendrà-, sinó que ja havia abdicat la consigna de l’anàlisi concreta de la realitat concreta.

 

L’any 1977, Burguera i jo ens tornem a trobar en el recuperat Aplec del Puig, al qual només assistiren, entre tots els càrrecs electes en les eleccions del 15 de juny (les primeres “democràtiques”), el diputat Paco Burguera i el senador José Vicente Mateo. Tota la resta sucumbí al xantatge i la gota verinosa de María Consuelo Reyna.

Més coincidències: A l’Escola d’Estiu del 1978, organitzada per un grup de mestres entre les quals Maria Conca, vam fer una taula rodona Ventura, Burguera i jo, per parlar del País des de les nostres respectives opcions polítiques (PSPV, PDLPV, PSAN).

Aquell mateix any 1978, Burguera no acceptà entrar al partit UCD i fundà el PNPV, inscrit la vespra del 9 d’octubre, amb un nom, un logotip i un programa diàfans. I amb aquest nou vestit, ens retrobem a la llotja de la plaça de bous de València, en aquell segon gran Aplec posterior a la mort de Franco.

Quan ja estàvem a punt de passar, o de que ens passaren a un segon pla en la política valenciana, encara la revista Valencia Semanal ens va dedicar una portada, on figurem junts.

Paco Burguera va concórrer a les eleccions generals del 1979 com a candidat del PNPV i ja no va poder revalidar l’acta de diputat. En aquest punt he de dir que CDC no el va ajudar econòmicament, quan hagués estat relativament senzill, amb un finançament raonable, el manteniment a les Corts espanyoles de Burguera i altres representants del PNPV. En un principi vaig pensar que Pujol va estar mal assessorat per Climent, en el sentit que allò que calia, al País Valencià, era potenciar la cultura i no encara la política, però a la vista de la trajectòria del personatge (Pujol) he de concloure que el fet de no ajudar Burguera era degut als pactes que va fer amb els mandataris espanyols, d’abandonament polític dels Països Catalans (i de contenció de l’independentisme, per dir-ho suaument), pactes que han estat vigents fins fa ben poc.

Parlem ara de dos llibres de títols relacionats, causants d’equívocs: És molt senzill: digueu-li Catalunya (1985) i És més senzill, encara: digueu-li Espanya (1990). Dic equívocs perquè els títols provoquen que alguna gent, més docta que lectora, no passe de la coberta i crega que coneix el contingut sense llegir-los, dient que s’hi diu el que no s’hi diu. Pel que fa al primer, que duu per subtítol Centre i perifèria en la nació catalana, la tesi defensada, més enllà de la qüestió de noms, és la de l’estratègia de redreçament nacional: tal com ens feren, ens hem de refer, des del centre de la nació (amb més potencialitat humana i material) cap a la perifèria (més castellanitzada). Pel que fa al segon, Paco em va dir, en repetides converses, que el títol del seu llibre era un joc de paraules a partir del meu però que no n’era, en absolut, una rèplica; de fet, així ho manifestà ell mateix a la solapa de l’edició: «…i voldria dir que no representa cap enfrontament amb el llibre del meu bon amic Josep Guia». Sempre em va considerar, amb encert, un «bon amic», com quan es va referir amablement a la proposta de «senzillament Catalunya», en l’article «Campanya dels Països Catalans» (Avui, 6 de juny de 1986):

 

En això dels Països Catalans tots hem fet figa, com diem els valencians. Tu [Ernest Lluch], el primer. I no parlem ja dels teus companys socialistes valencians, als quals fa feredat la denominació, cada vegada que algú la retrau […]. Deixant de banda els independentistes –els quals, segons el meu bon amic Josep Guia, ja han superat aquesta denominació, van més enllà i diuen “senzillament Catalunya”–, tota la resta, com deia abans, han fet figa.

L’octubre del 1998, Burguera va rebre la Medalla d’Or de la Ciutat de Sueca i, amb aquest motiu, s’hi van fer un seguit d’actes d’homenatge, entre els quals una taula rodona amb la participació d’Alfons Cucó, Josep Guia, Josep Vicent marqués, Josep Palomero, J. J. Pérez Benlloch i Emili Piera, moderada per Josep Franco. També s’hi va presentar el llibre Del poble, del país. Escrits compromesos 1945-1998 (1998), recull d’escrits de Burguera editat a cura d’Antoni Furió. En aquest llibre i aquell mateix dia (millor dit, havent ja sopat, aquella nit), Burguera em va estampar aquesta dedicatòria, que em plau de reproduir amb emoció:

 

A Josep Guia. Després d’arribar a la conclusió, en aquesta nit suecana, que tots dos som un. Què hi farem! Sueca, 22/10/98.

Per tot això, i més, Maria Conca i jo vam voler ser presents en un altre acte d’homenatge, a l’Ajuntament de Sueca, que tingué lloc el 22 d’octubre del 2010, on ens vam fer una fotografia de veritables bons amics. Quin bon polític es va perdre el nostre país!

 

Josep Guia. Professor de la Universitat de València, dirigent del PSAN i escriptor

Article publicat al nº 410, corresponent a desembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top