Burofax i/o Caos

03/09/2020

Arran de la mort d’Edward Lorenz, pare de la teoria del caos, el qual usava l’exemple de la papallona que amb el seu constant aleteig en la Xina –of course– podia provocar canvis en l’atmosfera que acabaven per desencadenar violents tornados en llocs tan llunyans i remots com l’estat de Texas he imaginat aquesta insòlita conjuntura:

L’aleteig de la papallona xinesa en forma de coronavirus ha acabat per desencadenar tornados per tot arreu i sembla que on ha pegat més fort en, altra llunyana època, l’anomenat oasi català. Des del País Valencià estant quasi sempre ens havíem mirat els nostres companys-germans del nord amb una certa dosi d’admiració i ingenuïtat. Ara s’ha demostrat que no era per a tant atès que el desencadenant final del procés autodestructiu ha estat un burofax, una paraula i artefacte comunicatiu de dimensions catastròfiques. I això ho vaig experimentar en carn pròpia en ser acomiadat de Canal 9 per mitjà d’aquest maleït mitjà, valga la redundància. Leo Messi, qui segurament no tindrà ni idea de que collons és això del burofax ha estat qui ha premut el botó nuclear que ha fet saltar en orris les palmeres i l’aigua de l’oasi paradisíac assessorat pel «prestigiós» equip d’advocats Cuatrecasas, experts en això del burofax i altres regats judicials quasi a l’abast només de l’astre argentí. Però és que això, sense oblidar la transcendència política i social, és la culminació d’una sèrie de despropòsits en forma de CiU’s, PdCat¡s, JuntsxC’s, JuntsXCaos o JuntsPelFuet, ves a saber, que ens han mostrat la feblesa d’uns polítics superats per la realitat. Com deia Josep Tarradellas, ara venerat pels espanyols -veges tu- : «En política es pot fer de tot llevat del ridícul». Podent haver triat, com quasi sempre, pel seny i la rauxa o un equilibri d’ambdues, en aquesta ocasió han ignorat Tarradellas i han optat pel ridícul. Allò de Messi que tant feliços ens ha fet només ha estat la traca final. Tot això no obsta que denunciem ben alt i clar la injustícia, pròpia de la «Justícia Espanyola»- eixe oxímoron de llibre-, la situació dels presos polítics catalans, els quals han d’estar ja en llibertat.

I heus ací que des del País Valencià estant, tenim l’oportunitat de pegar un pas endavant i ser capdavanters en un front comú cultural i polític dels territoris que compartim llengua, història i cultura. No  esmentaré el nom, per preservar la salut mental de Toni Cantó o Isabel Bonig. Pobrets!.

Bé, ja sé que em retraureu que nosaltres tampoc estem per a tirar coets, un tòpic ben nostrat, tenint com tenim un Peter Lim, la quota ,és o menys xinesa, un València CF desballestat i impersonal. Però és que això des dels temps del president Ramos Costa i el seu anticatalanisme coent i ignorant als anys 70 no ha canviat massa. Podríem afirmar que el País Valencià representa ara el seny, trellat per a nosaltres, del qual s’han estat allunyant a Catalunya?. No ho sé, atès que catalans, valencians i balears històricament hem gestionat més la frustració i les derrotes que no pas les oportunitats…perdudes. Haurem de continuar «fent» en el sentit que deia Oscar Wilde: «Els únics retrats creïbles són aquells que queda molt poc del model i molt de l’artista». Doncs, això.

Com que estem instal·lats en el caos per mor d’un burofax, aprofitem que tant per allà dalt com per ací baix els nostres referents -i artistes- futbolístics són argentins, Messi i Kempes, i deixem-nos de burofaxes, hòsties i declarem amb seny, rauxa i trellat: «No sean pendejos, so boludos!». Igual ara, la teoria del caos està del nostre costat.

Marylin Manson / We are chaos