Cactus: “Amb ‘K pateo’, el que volíem demostrar és que es pot fer reggaeton, amb contingut i en la nostra llengua”

04/06/2020

“El treball dur i per damunt de tot l’experiència és el que més ens fa evolucionar a tots”

“Gossa-te-la és una cançó que naix directament amb la intenció de buscar un single, una cançó número 1, una carta de presentació amb la qual poder fer visible el disc”

 “Per davant de tot el que volem és el millor per a Samantha i sabem que aquest era el somni de la seua vida, cosa que ens fa sentir molt contents i orgullosos d’ella”

 

A finals de 2019, Cactus presentava el seu últim treball, Roma. Un disc que, de nou, tornen als estudis de Mark Dasousa. Parlem amb el seu cantant, David Pascual ‘Eldemuro’,  que ens conta amb detall l’últim disc del grup

 

A finals de 2019, arribava ‘Roma’, un disc on veiem a un Cactus diferent. Estil diferent i un creixement professional molt positiu. Quin balanç faries de l’evolució del grup?

El balanç sens dubte és molt positiu en tots els aspectes, almenys des de la nostra perspectiva. I, pels indicadors que tenim, deduïm que positivament en general també. El treball dur i per damunt de tot l’experiència és el que més ens fa evolucionar a tots i Cactus no n’és una excepció, el grup cada vegada sap més el que vol i cap a quina direcció va. Hem sigut capaços d’entendre millor els elements o els ingredients dels que disposem, per poder utilitzar-los amb major encert i fer més gran la capacitat de convertir-los en un tot que tinga sentit. Cada vegada sabem més el que volem, invertim, tenim més recursos per portar-ho a terme i a més ens coneixem millor artísticament i ens ho prenem més seriosament i ens dediquem més a açò.

Amb Gossa-te-la ens doneu pas a este nou àlbum, una cançó amb tocs cap a la cançó “Lunares” de Don Patricio i bastant caribenya. Com va nàixer aquesta cançó?

 

Gossa-te-la és una cançó que naix directament amb la intenció de buscar un single, una cançó número 1, una carta de presentació amb la qual poder fer visible el disc. La idea era fer un tema fresquet, ballable i la presència llatina a la música actual és més que evident. Per tant volíem utilitzar algun sampler llatí i incorporar-li unes bateries i baixos de trap, altre ingredient que està molt present a l’escena internacional i que s’ha fet fort al pop en general. Llavors el que volíem era aconseguir una mena de latin-trap, la fórmula d’inserir el sample de “Contando lunares” de Don Patricio, va ser una conseqüència quasi casual molt posterior, de fet va ser de les últimes coses que li vam incorporar a la cançó una vegada ja concebuda. La cosa va ser de la següent forma: “Si el que volem és un “ganxo” de cançó, que enganxa més que un ganxo? Dos ganxos”. “Perquè no aleshores utilitzar un ganxo ja present a l’imaginari col·lectiu de la gent i que ha funcionat durant l’estiu?”.

 

I així va ser, si la cançó ja enganxava per si mateixa vàrem intentar sumar un trosset que ja romania a les ments de la gent per fer el ganxo més potent encara. Dir que en ningun moment hem volgut parodiar ni copiar a cap artista (amb tots els nostres respectes) i desmarcar-nos d’eixa idea que ha semblat prou popularitzada a diversos mitjans de comunicació, simplement són samples que hem utilitzat com a recurs i com s’ha portat fent al llarg de tota la història de la música urbana.

 

Després arribava la balada “Ho deixe tot”, estil musical que ens teniu poc acostumades… O “K pateo”. Com naix cada cançó?

 

Bé, “Ho deixe tot” és un hip hop a l’ús, per tant en realitat sí que és un estil en què ens sentim molt còmodes i el qual tenim bastant treballat. El que passa amb aquesta cançó és la profunditat i el caràcter tant personal que té la lletra, la qual podríem dir que és la més íntima i personal del grup fins la data. També, com hem volgut relacionar-la amb el missatge que Los Panchos ens donaven al sample per donar-li la volta i capgirar la seua interpretació a la nostra conveniència per contar la història que volíem contar. És un tema molt personal de desamor, i en realitat bastants membres del grup passàvem per moments turbulents, en quant a amor es refereix, per tant tal volta aquesta atmosfera és la que va desembocar en temes com aquest.

 

Pel que fa a “K Pateo” és un tema molt més caxondo. Cactus sempre tracta de trencar, és complicat, perquè el públic del nostre circuit no està acostumat a segons quines fórmules i és fàcil que no ho reben bé, però en part ens dóna una mica igual i és això precisament el que lluitem per canviar, normalitzar una mica. El que volíem demostrar és que es pot fer reggaeton, amb algo de contingut i en la nostra llengua, que podem fer el que vulguem i no ha de ser criticat pel simple fet de ser aquest o aquell gènere o estil musical. Trobem que és hora de trencar amb tota eixa classe de prejudicis inútils i totalment hipòcrites tan presents per desgràcia al nostre circuit encara. No podem tancar-nos, si volem un circuit sa i normal hem de poder fer música normal.

 

En referència a l’última cançó esmentada, a vosaltres que vos fa “pateo”?

 

A la pròpia cançó ja fem una enumeració bastant gran, però podem afegir alguna més si voleu…

La hipocresia musical i els tancaments de mires.

La precarietat i les dificultats que sofrim els artistes per poder subsistir, cosa que la gent no entén o té present quan critica certs moviments que fem les bandes.

Vox de nou, perquè aquests en en fan molt.

 

En Roma, una de les novetats són les primeres col·laboracions que heu tingut tant amb Prozak Soup com amb La Fúmiga. Què representen aquests grups per a vosaltres?

 

Aquestes col·laboracions tenien molt de sentit en tots els aspectes. Tant Prozak Soup com La Fúmiga són: Bons amics, companys i col·legues de gremi i d’escena musical, hem compartit productor i estudi de gravació, compartim discogràfica amb uns i management amb els altres, hem compartit cartell i hem coincidit moltes vegades als escenaris, són dos grups que segueixen lluitant al nostre costat per fer-se un lloc al circuit i amb trajectòries molt paral·leles a les nostres en tots els aspectes… Com vegeu, els paral·lelismes són quasi infinits, per tant per a nosaltres era una cosa amb tota la lògica del món, que ens resultava fàcil de treballar a nivell logístic, però per damunt de tot perquè ens apetia moltíssim. Som un grup molt versàtil i que empra l’electrònica, cosa que ens permetia adaptar-nos i intentar aconseguir un punt intermig amb cada banda en la seua respectiva col·laboració i trobe sincerament que ho hem aconseguit amb solvència. Pots reconèixer Cactus però també molt a La Fúmiga en “Ens veiem on sempre” i Cactus però clarament també a Prozak  Soup en “Dis-me que sí”.

 

Perquè Roma per a nomenar el disc?

 

Per diversos motius. ROMA és AMOR escrit a l’inrevés, per tant també desamor. Si haguérem de buscar un fil conductor al disc, en quant a temàtica es refereix, podríem veure que moltes de les cançons, en major o menor mesura, giren en torn a una temàtica amorosa. Com he explicat abans durant la composició d’aquest àlbum, alguns dels membres del grup passàvem per èpoques una mica turbulentes, amorosament parlant, i tal volta per això molts dels temes agafaven aquesta direcció, ja sabem, la composició és molt capritxosa. A més a nivell de disseny per a les gràfiques ens donava molt de joc, i ens agraden les paraules curtes, ROMA, és una paraula molt contundent i amb molta força, amb moltes connotacions positives, de grandiositat, de bellesa, de solemnitat…

 

El passat 30 de gener presentàveu l’últim disc a la sala 16 tonelades i, teniu previst, pròximes presentacions a Barcelona i Alacant. Algunes altres dates que es puguen confirmar?

 

Doncs sembla que la gira 2020 es presenta carregada de dates i la gent ens podrà veure en directe bona cosa, però anem a esperar a tenir la gira una mica més enllestida per poder anunciar un cartell de dates una mica més complet i amb coses totalment definitives. Si que anime a tothom a seguir-nos en xarxes socials (@cactustroop) on anunciarem cada concert i cada moviment de la banda.

 

A banda de la presentació del nou disc, altra de les notícies d’este 2020 és l’entrada de la cantant del grup, Samantha Gilabert, a un concurs de talent musical estatal. Què ha suposat per al grup?

 

Doncs nosaltres abans que companys de grup, som molt amics, i ens estimem molt, per tant per davant de tot el que volem és el millor per a Samantha i sabem que aquest era el somni de la seua vida, cosa que ens fa sentir molt contents i orgullosos d’ella. Per altra banda, per al grup ha sigut una mica complicat inicialment afrontar aquesta baixa amb el disc recentment publicat, amb tota la inversió que això implica i amb la forta aposta a nivell d’imatge que Samantha suposava per al grup, però és clar que el grup ja ha reaccionat el més ràpidament possible i la marxa continua. El futur de Samantha ara mateix és totalment incert, no podem confirmar ni desmentir absolutament res perquè no ho sabem. Altra cosa que sí podem afirmar és que l’entrada de Samantha a Operación Triunfo ens ha suposat una visibilitat molt positiva a nivell d’exposició mediàtica.

 

Samantha ens va enamorar  a totes, amb la seua veu tan màgica i captivadora que té, quina evolució heu vist d’ella al grup?

 

Cactus ens ha suposat una evolució molt gran a tots. Tot i que ja entràrem al projecte tots amb experiències prèvies cadascú al seu terreny, Cactus ens ha carregat molts quilòmetres i concerts a l’esquena i hem xafat moltes taules. Tots hem après de tots. Trobe que a Samantha particularment se li ha vist una forta evolució molt positiva, era més jove i inexperta, principalment diria que la seua evolució més notòria ha sigut a nivell de posta en escena, de saber moure’s als escenaris, de presència i decisió, però especialment i per damunt de tot de seguretat. Eixa seguretat i contundència que ens ha demostrat des de la primera actuació a OT en la gala 0 i que genera eixe efecte d’ona expansiva arrasadora que tothom va poder presenciar.

 

I, ara, sense ella, sabem que ja teniu nova candidata per a substituir-la…

 

El grup ha hagut de reaccionar ràpidament després d’aquesta baixa tan ràpida i sí, ja contem amb alguna substituta per poder seguir la nostra marxa. Deixem de moment que el públic haja d’assistir als directes de la banda per descobrir de qui es tracta.

 

Quin balanç faries des que ens presentàveu el “Cactus Style” fins al “K pateo”? S’imaginàveu aquesta acollida?

 

Quan vam crear Cactus volíem apuntar alt. No es tractava de fer una cosa amateur per veure que passava, perquè això ja ho havíem fet quasi tots abans. El que volíem fer, o almenys intentar, era concebre una cosa algo millor. És per això que abans que ningú coneixera  de la existència de Cactus i de que tot açò eixira a la llum, nosaltres ja portàvem temps maquinant, va haver un llarg període previ de temps de concepció, composició i disseny del projecte, per tant volem pensar que res és sort o casualitat.

Per a ser-te sincer, mai no pots imaginar-te l’acollida que va a tenir, però volíem pensar que les coses anirien bé, això sí, no debades sinó a costa de treballar molt dur. El que podem dir a més al respecte de l’acollida és que estem bastant contents, i que des del naixement de Cactus no hem deixat de créixer, per tant pretenem seguir treballant fort per anar millorant cada vegada més, perquè al final el secret de tot açò és treballar-ho molt.

 

A 2018 arribàveu com un projecte “macarra” i “comercial”, com bé comentàveu a “Fusta”. Un projecte electro-urban és el que més vos caracteritza però a Roma veiem una gran versatilitat de gèneres i estils. Per a tu, amb quin estil et quedaries?

 

A la premsa us agraden molt les etiquetes, i bé, a nosaltres també, perquè no? Sembla que avui en dia són com necessàries. Vàrem intentar trencar amb el tabú de dir que érem comercials a l’escena, encara que no ho siguem tant sempre, però no ens importa dir-ho, no tenim complexos. Realment al final és el que tots els grups volen, o més bé per desgracia necessiten encara que no ho vulguen per poder subsistir, i sobretot no els agrada haver de dir-ho i ens ho amaguen. Ser comercial al final ho pots interpretar com vulgues, per exemple com a que la gent t’escolte i pugues obtenir alguna cosa a canvi per poder seguir creant i vivint. En quant al tema de “macarra” això segueix clarament al nostre ADN i ens sentim còmodes ahí. Finalment si haguera d’elegir una etiqueta diria Electro-Urban, que defineix una mica més el nostre estil musical deixant de banda altres coses, i pot ser li afegiria una pinzellada de macarrisme… tal volta… Electro-Urban-Macarra?